El dilema d’obrir a mig gas i sense cobrir despeses

BarcelonaA partir de demà, botigues, perruqueries o centres d’estètica funcionaran només amb reserva, mentre que l’hostaleria es prepara per reobrir amb la meitat de la capacitat a les terrasses a partir de la segona quinzena de maig. Amb dubtes sobre la por al virus dels clients i les mesures de seguretat, molts d’ells veuen impossible que apujar la persiana els garanteixi prou ingressos per sobreviure fins que s’aixequin les restriccions.

Comerciants i restauradors, especialment els petits, s’han acostumat de sempre a sobreviure en l’equilibri dels números. Quantes taules omplen un divendres a la nit, la freqüència amb què les clientes reapareixen a la perruqueria o els estocs de roba que els queden al magatzem poden ser bons indicadors per preveure com acabaran els comptes del mes. Però amb la desescalada gradual, i mentre no es torni al 100%, tornar a posar-se en marxa els pot suposar agreujar pèrdues o mantenir els treballadors temporalment a l’atur.

JAUME MUEDRA

JAUME MUEDRA“Cap negoci aguantarà si els ERTO no són graduals”

A la Barceloneta post covid-19 no hi ha turistes que s’aturin a llegir el menú de tapes de L’Òstia. Al restaurant de Jaume Muedra no li quadren els comptes quan pensa en tornar a servir canyes a la terrassa. Hi té vuit taules i, en la primera fase de desconfinament, en podria recuperar quatre, la meitat. “No hi ha cap negoci que aguanti si els expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO) no s’aixequen també gradualment”, opina. Té deu treballadors en plantilla que es dupliquen a l’estiu i, fins que va esclatar la pandèmia, la cuina obria de les deu del matí a les onze de la nit. Ara es planteja reduir els horaris, ha demanat una ajuda per a autònoms i s’ha retallat el sou a la meitat. “Amb l’aforament a partir del 60% començaríem a cobrir despeses, però mentrestant perdrem diners estant oberts”, lamenta. La Setmana Santa inaugura la temporada de més ingressos per al local, que pot facturar “sis xifres baixes” en un bon mes, però sense turisme estranger i amb un estiu anòmal no confia en la recuperació.

SANDRA MISUT

SANDRA MISUT“Amb aquestes restriccions no guanyarem res”

“Em va costar entendre què podia fer”. Per ara la Sandra Misut ha invertit prop de 250 euros en el material necessari perquè el centre d’estètica Beautique Barcelona torni a fer manicures i tractaments a partir de demà. Això sí, amb cita prèvia i una pantalla de protecció que la separi dels clients mentre els posa l’esmalt d’ungles. “El centre no és gaire gran i només podrem utilitzar una de les taules que tenim per respectar les distàncies”, explica. Les mesures del govern espanyol li permeten tornar a incorporar una treballadora a temps parcial, però les altres hauran d’esperar. “Amb aquestes restriccions no guanyarem res, com a molt podrem cobrir costos i pagar el lloguer sencer”, diu Misut (el propietari li va perdonar la meitat del del mes passat). Ha demanat un crèdit ICO “pel que pugui passar” i està tirant dels estalvis per garantir el futur del centre que va obrir fa dos anys a l’Eixample.

ALEXIS PEÑALBER

ALEXIS PEÑALBER “Obrir al 30% o al 50% és anar a les pèrdues”

Per al restaurant La Pubilla de Gràcia, la normalitat era que els caps de setmana fos una proesa seure sense reserva. “La nostra estructura està pensada per a grans volums de feina, obrir al 30% o al 50% és anar a les pèrdues sostingudes”, explica el cuiner i propietari, Alexis Peñalber. El funcionament d’un local així, explica, exigeix omplir almenys tot l’aforament per quadrar els números o fins a dues vegades i mitja per obtenir un petit benefici. Reincorporar els treballadors amb la meitat de les taules buides, diu Peñalber, ara és inviable. “No tornarem a obrir mentre s’allarguin les mesures dels ERTO”, diu. Servir menjar per emportar-se tampoc és una opció per al restaurant, que té un tiquet mitjà de 20 a 35 euros i amb una carta allunyada de la fórmula del take away. “Amb aquestes limitacions allarguem una mort anunciada”, lamenta. Així doncs, Peñalber assegura que molts locals com el seu es veuran abocats al concurs de creditors si han de readmetre la plantilla amb un aforament limitat fins que arribi la vacuna del virus.

MARIBEL SERRA

MARIBEL SERRA“Dues dependentes i tres compradors és multitud”

El to de la Maribel Serra quan aixeca el telèfon és optimista. Fa quinze anys que va començar en el negoci de la moda, i ara -amb dues petites botigues de roba al barri de Sant Antoni de Barcelona- confia sobreviure a la desescalada sense haver de prendre decisions massa dràstiques. “Al principi segur que només podré treballar jo amb una de les dependentes”, admet. Entre els dos establiments de la marca Mar de Mar treballen cinc persones, però amb l’aforament dels locals limitats al 30% encara no les podrà recuperar de l’ERTO que va haver de presentar el mes passat. Explica, però, que la seva botiga va tenir un petit cop de sort. Feia uns mesos que amb la seva filla havien provat la venda online a través d’una pàgina web i Instagram, on aquests dies els han arribat comandes de clients fidels. “Jo soc conformista i estic contenta que la gent no s’hagi oblidat de nosaltres”, comenta Serra. Apujar la persiana li permetrà pagar el lloguer de les botigues, però en cap cas recuperar els ingressos que ha perdut durant un mes i mig de tancament. “Hi podrien entrar tres compradors, però si ja som dues atenent les comandes, cinc és multitud”, calcula. A això hi suma una altra incògnita. Una de les botigues és una parada dins el Mercat de Sant Antoni i no veu viable obrir-la de bon principi. Per encaixar la tornada a l’activitat, el més probable és que redueixi els horaris d’obertura de l’altre local i ja té preparat esprai desinfectant perquè cada peça de roba quedi lliure de sospites: “Anirem amb molt de compte i si fa falta invertirem en una pantalla per separar els clients”.

PEPI RUZ

PEPI RUZ“Si tinc una permanent és com tancar dues hores”

El barri de Sant Genís dels Agudells, al districte d’Horta-Guinardó, té una de les taxes d’envelliment més altes de Barcelona. Aquest detall no se li escapa a la Pepi Ruz, conscient que -malgrat que pot reobrir la seva perruqueria- la majoria de clients habituals encara no podran sortir de casa. “La gent gran ja venia menys i a aquest barri només hi ve la gent de tota la vida”, recorda. Amb les mides del local, li sembla complicat mantenir la distància d’un metre i mig amb la seva treballadora. “M’han trucat per alguna reserva i espero que almenys em serveixi per pagar les despeses fixes de l’aigua, la llum i el telèfon”, comenta. Fa més de trenta anys que viu del negoci que porta el seu nom i abans de la pandèmia aconseguia treure uns 700 euros nets al mes de mitjana, després de pagar també l’altra perruquera, per a la qual intentarà allargar l’ERTO. Ara la logística habitual de la perruqueria també se li fa complicada de combinar amb els requeriments sanitaris. Per un tallat de cabells s’hi pot estar menys d’una hora, però que li demanin una permanent significaria dues hores “de braços plegats” sense poder atendre ningú més. Tot i així, encara respira alleujada perquè no ha de pagar hipoteca i li han concedit una ajuda per sostenir els mínims. “No em quedaré sense menjar i gràcies a Déu tinc els estalvis de la jubilació per si els he de fer servir”, conclou.

JORDI AGUILAR

JORDI AGUILAR“Els clients s’haurien d’aixecar cada 15 minuts”

Quan el Cafè Setè Cel pugui tornar a servir tallats i quintos, a partir de l’11 de maig, a la seva terrassa hi cabran a tot estirar quatre taules. “Tinc setze metres quadrats i em quedaria en vuit. És totalment inviable econòmicament, tret que els clients s’aixequessin cada quart d’hora per deixar pas als següents”, diu Jordi Aguilar, propietari del bar de Cerdanyola del Vallès, que va obrir fa quaranta anys, quan estava en la vintena. No serveix menjar més enllà de productes sense preparació, com ara bosses de patates xips o fruits secs, i fins que el pla de desescalada arribi a finals de maig no podrà ocupar almenys una tercera part de l’aforament de 48 persones del bar. “Les meves circumstàncies són excepcionals, perquè tinc el local en propietat i només hi treballo jo i una persona que m’ajuda de vuit a deu de la nit”, explica. Fent un càlcul ràpid, creu que podria sobreviure facturant uns 100 euros al dia (el 90% del que ingressa són begudes), però sense poder tornar a contractar la seva treballadora. Tot i així, no té del tot clar que aixecar el desconfinament acabi amb la por del virus i ompli de cop els bars i les terrasses. “Si obro, per poc que faci ja m’anirà bé, no tinc res més a fer”, diu resignat.