El difícil obituari de Miquel Valls

Aquest diumenge s’ha mort Miquel Valls, l’històric president de la Cambra de Comerç de Barcelona que feia tan sols tres mesos que havia deixat el càrrec. La seva defunció guarda un trist paral·lelisme amb la de Salvador Gabarró, durant molts anys president de Gas Natural, que va morir el 2017. Gabarró tenia 81 anys i tan sols feia sis mesos que havia plegat. En tots dos casos van tenir poc temps per disfrutar d’una merescuda jubilació.

És difícil fer un balanç de la gestió de Miquel Valls a la Cambra sense caure en l’ensucrament o en el derrotisme. Amb un llarga presidència com la que va tenir, de 17 anys, és impossible que en el balanç no apareguin llums i ombres. En el cantó positiu del seu mandat hi ha, indubtablement, el d’haver convertit el servei d’estudis de la institució en una de les eines més prestigioses per denunciar la falta d’inversions en infraestructures a Catalunya. Aquest dèficit inversor perjudica l’economia, i calia que algú ho digués de manera rigorosa i contundent. Valls ho va fer, i gràcies a això la Cambra es va guanyar un prestigi del qual, per altres motius, no anava sobrada. Un altre punt a favor de Valls està en haver aconseguit que la Cambra deixés de tenir pèrdues tot i l’eliminació (l’any 2011, per ordre de Zapatero) de la quota que obligatòriament pagaven totes les empreses a les cambres de comerç. De sobte, la Cambra va perdre molts milions d’ingressos, i es va haver de canviar el 'model de negoci' a tota velocitat.

En canvi, un dels principals punts febles del mandat de Valls –home pròxim a La Caixa– va ser la política. Com a institució influent, la Cambra rebia pressions tant del Palau de la Generalitat (de qui la Cambra rep diners que necessita per sobreviure) com de la Moncloa (impulsora de la Cambra d’Espanya, de la qual Valls n’era vicepresident) perquè prengués posicions pròximes a les seves tesis. L’ara difunt directiu va saber navegar aquestes aigües durant molts anys, però amb el Procés ja no va saber com mantenir uns equilibris cada cop més difícils. La Cambra de Barcelona, per exemple, va firmar el Manifest del Far, que agrupava les organitzacions empresarials partidàries del dret a decidir, però Valls mai es va fer cap foto que el pogués comprometre. En canvi, poc després, quan s’acostaven les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre del 2015, Valls va fer un gir i va advertir que el resultat electoral tindria “conseqüències econòmiques”. Capes molt àmplies de l’empresariat van considerar que aquest gir era una falta de respecte i, en conseqüència, van convocar un abrandat acte en defensa del dret a decidir i, sense dir-ho 'on the record', de censura de les paraules del president de la Cambra.

A parer de l’empresariat sobiranista, no necessàriament independentista, els equilibris es van trencar i es van anar decantant en favor de la Moncloa.

En paral·lel, el mandat de Miquel Valls com a president va caducar el 2014, però per motius legals (la Generalitat va trigar cinc inexplicables anys a desenvolupar una nova llei de Cambres!) va seguir sent president interí de l’entitat fins aquest 2019. Aquests últims cinc anys de mandat han sigut, justament, els més complicats que va haver de viure el president. Va perdre antics aliats (com l’advocat Ramon Masià, el factòtum de les seves victòries electorals) i no en va fer de nous. Al revés: l’ambient de la institució es va anar viciant i va tenir un incòmode punt final quan, per dues ocasions, els empresaris van plantar Miquel Valls en dues reunions on ell havia de participar.

La primera d’aquestes plantades va ser un consell d’administració de Fira de Barcelona. La presidència de la Fira es tria a proposta de la Cambra de Barcelona, i a molts empresaris candidats al càrrec no els va agradar veure com els seus noms "es cremaven" als mitjans de comunicació perquè es filtraven des de la Cambra. Com a protesta, tots els consellers de la Fira el van plantar en una reunió on Valls havia de participar, un gest inèdit en el món empresarial català, tradicionalment presidit per les bones formes.

La segona plantada va ser quan va convocar un ple extraordinari de la Cambra per ampliar el pressupost electoral, un fet que molts creien que serviria per ajudar la candidatura preferida per Valls, la que encapçalava Carles Tusquets. El resultat: una segona plantada, que va provocar que no hi hagués prou gent per celebrar el ple de la Cambra.

Aquestes últimes misèries expliquen per què Valls va acabar sortint tan a disgust de la Cambra que va presidir 17 anys. Que l’equip independentista Eines de País guanyés les eleccions celebrades la passada primavera s’explica en part pel disgust d’uns últims anys que van ser molt difícils a la institució cameral. El resultat va ser un cop a la visió que històricament havia defensat l’històric president.

Afortunadament, ara la presidència a la Cambra està limitada a dos mandats, fet que afavoreix la renovació i impedeix l’allargament innecessari dels càrrecs. Perquè, segurament, Valls potser hauria pogut evitar el dolorós tram final tan sols havent plegat una mica abans.

Avui dia és impossible que els lideratges durin tant. Se’n va, no hi ha dubte, un personatge d’època.

Contingut publicat originalment al butlletí setmanal de la secció d'Economia. Inscriu-t'hi aquí.