El deute públic a Europa, més barat que mai tot i la pandèmia

BarcelonaEls governs de la zona euro s’endeuten a uns preus més baixos que mai. El gruix dels estats que comparteixen la moneda comuna porten mesos col·locant noves emissions de deute a uns tipus d’interès irrisoris, tot i la forta crisi econòmica que ha afectat l’economia mundial, i l’europea en particular, a causa de la pandèmia del covid-19. 

Amb la crisi del 2008, els governs europeus van aplicar fortes retallades pressupostàries amb l’esperança que millorarien la credibilitat de les finances públiques. En realitat, els esforços per no gastar van exacerbar la caiguda de l’activitat i els governs de la perifèria europea van acabar pagant més car el seu deute. No va ser fins a l’arribada de Mario Draghi a la presidència del Banc Central Europeu que els mercats de deute van tornar a la normalitat.

La resposta al covid-19 ha sigut diferent: per la part fiscal, els governs i la Comissió Europea han incrementat la despesa, just el contrari que fa una dècada, i això ha fet augmentar el deute que acumulen tots els estats de l’euro. No obstant, malgrat l'augment de l'endeutament, els interessos del deute han caigut i els estats europeus paguen menys que mai per les seves emissions de bons. Què ha passat?

En primer lloc, la mateixa resposta del BCE. Des de l’arribada de Draghi, la institució monetària ha deixat clar als inversors que actuarà quan calgui com el que els economistes anomenen prestador d'última instància; és a dir, el BCE crea diners que utilitza per comprar bons als mercats de deute. Amb aquestes compres, evita que els interessos que paguen els governs pel seu deute creixin massa i així els garanteix la plena solvència. 

Aquestes injeccions de diners per adquirir bons han arribat al seu màxim amb la pandèmia, quan el BCE ha creat un fons especial d’1,85 bilions d’euros per comprar deute que se suma als 20.000 milions mensuals que ja hi dedicava abans del coronavirus. “Evidentment, el risc sobirà grec o espanyol seria molt més elevat sense el BCE”, confirma Xavier Freixas, catedràtic d’economia financera de la UPF. Sense la intervenció del banc central, doncs, els països amb unes finances públiques menys sanejades s’haurien d’endeutar a interessos més alts.

Els preus no creixen

L’altre element a tenir en compte és la inflació, o sigui el creixement dels preus de béns i serveis de consum, que a Europa és molt baixa. El BCE té el mandat de mantenir-la prop del 2% anual, però porta anys molt per sota d’aquesta xifra. Si s’agafa la inflació subjacent –que no té en compte productes volàtils, com l’energia–, encara és més baixa i durant mesos fins i tot negativa: els productes s’abarateixen.

La poca inflació ajuda a mantenir els interessos del deute a nivells molt baixos per dos motius. En primer lloc, fa que els bons europeus continuïn sent atractius. Com posa d’exemple Freixas, en plena dictadura franquista Espanya podia pagar un 20% pel seu deute –una taxa intolerable avui–, però els preus podien créixer quasi un 30%. És a dir, en realitat el rendiment dels bons espanyols era negatiu. En canvi, un títol que pagui un 1% amb una inflació del 0,5% té un rendiment positiu.

A més, el BCE ha deixat clar que no espera pujades de preus en un futur proper, per la qual cosa mantindrà els programes de compres fins al 2023 com a mínim. “Les expectatives en aquest mercat són molt importants”, recorda Freixas. A més, la institució avui presidida per Christine Lagarde tampoc espera un creixement econòmic molt fort a Europa, per la qual cosa els salaris es mantindran estancats en els propers anys. “L’espiral inflacionista salaris-preus” (el creixement econòmic porta millores als sous dels treballadors, que gasten més i fan créixer els preus), augura Freixas, no es produirà en els propers mesos.