Quan el deute canviava la Constitució

Només van caldre 24 hores d'un calorós dia d'agost d'ara fa una dècada per reformar l'article 135 de la Constitució que anteposava afrontar el deute a qualsevol altre tipus de pagament. Feia poc més de tres anys de la caiguda de Lehman Brothers (setembre del 2008) i la crisi financera col·locava Espanya, juntament amb altres països, en una profunda recessió. Qui en aquell moment era president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), pactava de nit amb l'aleshores cap de l'oposició, Mariano Rajoy (PP), una cotilla permanent per a la despesa pública fixada a la Constitució sota el nom "d'estabilitat pressupostària".

Així, el deute públic aconseguia modificar per primera vegada la carta magna espanyola del 1978 i ho feia de forma exprés i sense referèndum. Obligava, en primera instància, a eixugar el deute del conjunt de les administracions públiques que en aquell moment se situava al 69,9% del PIB espanyol, segons dades del Banc d'Espanya. Poc més de deu anys després, i també en un context de crisi econòmica global, fruit de la pandèmia del coronavirus, el deute se situa vora el 120% del PIB espanyol. De fet, el març del 2020, i per primera vegada a la història, la Comissió Europea va suspendre les normes fiscals, la qual cosa posava fi a la dictadura del dèficit que havia imperat fins llavors. També el govern espanyol manté, per ara, suspeses les regles fiscals i, per tant, la llei d'estabilitat pressupostària.

Olivier Blanchard, que va ser economista en cap del Fons Monetari Internacional l'any 2011, apuntava que "la disciplina de l'estabilitat pressupostària és una marató de fons, no un esprint". "Aquest és el millor resum", diu el catedràtic en ciències econòmiques de la UB, Joan Tugores, que apunta també que els governs han après que "no es pot adoptar" la velocitat d'aquells anys a l'hora de retirar estímuls. Malgrat que inicialment la resposta europea del 2009 i el 2010 va ser expansiva, el 2011 les ajudes es van començar a retirar. "Allò va provocar una recessió molt més greu del que hauria pogut ser i amb uns efectes socials i polítics indesitjables: desigualtat i malestar", explica el professor de la UB.

El conservadorisme monetari europeu s'allunyava de l'actitud de països com els Estats Units, el Regne Unit o fins i tot el Japó. "La política dura europea va fer que els mercats monetaris i borsaris estiguessin cada dia més neguitosos. Fins al 2012 tothom va patir molt", apunta el catedràtic d'economia de la UPF, Albert Carreras. A més, no tots els països en van sortir de la mateixa manera. "Les polítiques del BCE no van entendre mai les necessitats de la perifèria", conclou Carreras.

El paper europeu

A l'hora d'analitzar l'escenari actual, cal tenir en compte que estem en un moment en què els tipus d'interès del BCE estan sota mínims històrics, recorda el catedràtic. Això vol dir que, ara per ara, malgrat que el volum de deute és més gran que fa deu anys, la càrrega, és a dir, el que caldrà pagar cada any d'interessos, està molt per sota en proporció als tipus d'interès de l'última crisi econòmica. "Ho fa més sostenible i ajuda a mantenir més temps la política fiscal", apunta Tugores.

"La idea de reformar la Constitució per blindar l'estabilitat de la despesa va ser absolutament autònoma i personal meva", assumia Zapatero durant la presentació del seu llibre El dilema (Planeta), i afegia que era conscient en tot moment del cost electoral. Ara bé, al darrere hi havia la pressió "ideològica, teòrica i política d'Alemanya i del Banc Central Europeu a l'hora de fer complir el pacte d'estabilitat", recorda el catedràtic de la UPF. Per a l'expert, la màxima era protegir l'euro i mantenir baixa la inflació –un fantasma que Alemanya arrossega des de la hiperinflació del 1923– però el país germànic no estava sol. França i, en concret, el governador del BCE, el francès Jean-Claude Trichet, hi donaven el vistiplau. El canvi de governador al BCE per Mario Draghi va generar un punt d'inflexió que va arribar tard, segons Carreras.

A Catalunya, els partits van quedar fora del debat. En el seu moment, es va plantejar mutualitzar el deute de la Generalitat, que vivia moments de "vulnerabilitat financera", recorda Carreras. La reforma de l'article 135 va donar lloc al fons de liquiditat autonòmica (FLA), una eina plantejada com un mecanisme per donar suport a la liquiditat de les comunitats, que tanmateix també va permetre intervenir les finances autonòmiques, com en el cas de la Generalitat.

Retallades

"Sembla clar que tard o d'hora s'haurà d'abordar la qüestió de l'estabilitat pressupostària", apunta Tugores. La gran pregunta és quan, però també com. Hi ha consens en el fet que anticipar-se no és la solució, però aquesta setmana tant els Estats Units com Europa comencen a encarar el futur dels límits del deute. "En un passat, la recuperació va arribar a les estadístiques macroeconòmiques, però no als segments més importants de la població", reflexiona el professor de la UB. "És una assignatura que hauríem d'aprovar amb més bona nota", afegeix.

En aquest sentit, diferents veus econòmiques apunten que no només cal fixar-se en si s'ha recuperat el PIB previ a la crisi, sinó també en la "solidesa" de la recuperació, és a dir, si està encarrilat el creixement econòmic però també si la despesa pública està tenint uns efectes desitjats i, per tant, no només contribueix a millorar la productivitat, sinó també a pal·liar conseqüències socials com la desigualtat. És per tot això que per a Tugores la recuperació no és només un tema macroeconòmic "sinó de model d'economia i de model de societat amb les dimensions d'inclusivitat i sostenibilitat al capdavant", conclou.