Deu anys del mantra de l’austeritat

BarcelonaIgual que avui, fa deu anys l’economia mundial estava immersa en una crisi que els experts coincidien a qualificar d’històrica, però la recepta per sortir-ne va ser diferent. Mentre que avui els líders discuteixen l’abast dels paquets d’estímuls, el 2010 l’austeritat era el mantra dominant.

“Hem de donar exemple d’austeritat pressupostària i tothom s’ha d’estrènyer el cinturó; tots els governs ho estan fent”, va dir el juny del 2009 l’aleshores conseller d’Economia, el socialista Antoni Castells, quan el Govern va presentar un pla d’ajust pressupostari de 950 milions d’euros. Castells va assegurar que l’executiu català havia de “donar exemple” davant dels ciutadans. La retallada de la despesa pública va continuar els anys següents. El tripartit també va reduir el pressupost del 2011, heretat per Convergència i Unió, que va guanyar les eleccions a finals del 2010. El nou govern d’Artur Mas va intensificar l’austeritat durant els anys més durs de la recessió, quan la crisi del deute va afectar directament Espanya i la resta de la perifèria de la zona euro. “El 2011 vam haver d’insistir que calia l’austeritat. Era el que tocava llavors: girar full d’una aproximació keynesiana a la crisi”, va declarar el llavors conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, anys més tard.

El pressupost inicial per als departaments de la Generalitat va passar de 26.698 milions d’euros el 2010 a 22.668 milions el 2013, any en què el Govern va treballar amb un pressupost prorrogat. Durant aquells anys, l’Estat va intervenir les finances de la Generalitat a través del fons de liquiditat autonòmic (FLA), al qual havia d’acudir per obtenir liquiditat. Durant més de tres anys, l’executiu català va rebaixar sous, cancel·lar inversions i retallar serveis essencials en sanitat i educació, que s’han anat recuperant al llarg dels anys posteriors.

A nivell espanyol, el ministre d’Economia socialista Pedro Solbes treia pit a finals del 2008 de l’austeritat del govern, mentre el PP li reclamava retallades. Ja al poder, el mateix PP, amb el ministre Cristóbal Montoro, va aplicar mesures draconianes: els comptes de l’Estat del 2012 eren 38.919 milions inferiors als de dos anys enrere.

Tot i que feia mesos que es caminava cap a una desacceleració, l’economia mundial va esclatar amb la fallida del banc nord-americà Lehman Brothers el setembre del 2008. La resposta dels governs va ser inicialment keynesiana, és a dir, basada en augmentar la despesa pública per compensar la caiguda del consum de les famílies i de les inversions. Els programes d’estímuls no van tenir l’efecte desitjat -alguns economistes van dir que era perquè es quedaven curts davant la magnitud de la crisi- i es va estendre la idea que calia rebaixar l’endeutament dels estats perquè les economies remuntessin.

Aquest mantra es va estendre arreu del món, però va ser a la Unió Europea on es va aplicar amb més intensitat. “Era evident que no podíem seguir una política keynesiana a Catalunya i Espanya, quan el que venia d’Europa era el requeriment d’austeritat”, deia Mas-Colell el 2016. Brussel·les es va posar al capdavant del que alguns economistes van qualificar d’ austericidi, i va imposar retallades a tota la UE. La Comissió Europea va fer seu el relat de països com Alemanya, que van acusar els estats perifèrics d’haver malgastat en els anys previs a la recessió. La realitat és que Espanya, Portugal o Irlanda tenien un deute quasi igual o inferior a l’alemany el 2008, i no se’ls va disparar fins que no va esclatar la crisi i van rescatar els seus bancs.

Austeritat descartada

A nivell acadèmic, avui es pot dir que els economistes contraris a l’austeritat van guanyar la batalla ideològica: tot i la recessió provocada pel covid-19, ningú parla, de moment, d’aplicar retallades. Però durant anys la discussió va estar oberta, i experts de gran prestigi van apostar fort per defensar les retallades. El cas més sonat va ser el dels professors de Harvard Ken Rogoff i Carmen Reinhard, que asseguraven que un alt nivell de deute públic provoca recessions, fins que un estudiant de doctorat va trobar errors de càlcul al seu estudi que, un cop corregits, capgiraven les conclusions.