La desigualtat, l’últim maldecap de l’FMI

Barcelona“El diner fa diner”. Les raons darrere d’aquesta frase feta que pot semblar de sentit comú són el que intenta demostrar el Fons Monetari Internacional en un dels seus nous articles. Aquesta nova publicació, tot i ser un working paper -un document de discussió interna que no reflecteix la posició oficial de l’organisme- mostra com la desigualtat és cada vegada més un element de preocupació per a l’FMI.

L’article en qüestió està escrit per quatre autors, un dels quals, Davide Malacrino, treballa com a economista a l’FMI. Malacrino va publicar recentment una explicació sobre el document publicada al blog de la institució, en la qual assegura que les troballes dels investigadors confirmen que “la gent més rica té més probabilitats d’obtenir uns rendiments més alts a les seves inversions”.

Però, ¿es pot quantificar aquesta diferència en els rendiments? L’article ho fa. Per exemple, si una persona que es troba entre el 25% més ric de la població (el percentil 75) hagués invertit un dòlar el 2004, onze anys més tard, el 2015, hauria obtingut un benefici de 50 cèntims. És a dir, hauria guanyat un 50%. Si el mateix dòlar l’hagués invertit una persona que es troba entre el 0,1% més ric de la població, el benefici hauria sigut quasi el triple, d’1,40 dòlars o un 140%.

Les raons per les quals el diner fa diner són diverses, segons els autors de l’article. La primera és que el fet de tenir més diners dona més marge per prendre riscos a l’hora d’invertir. I les inversions amb risc tenen més possibilitats d’anar malament, però quan van bé donen beneficis més alts.

Ara bé, hi ha una segona raó i explica per què en inversions amb riscos molt similars una persona rica obtindrà més beneficis que una de pobra: comptar amb gestors més bons i productes més “exclusius”. “Els rics poden invertir en productes financers més sofisticats als quals no tindrien accés altres persones”, afegeix el catedràtic d’economia de la UPF José García Montalvo.

De fet, com mostra el gràfic adjunt, la relació entre percentatge de rendiment i la posició social pel que fa a la riquesa és fortíssima, cosa que certifica el que ja apuntaven altres estudis sobre la desigualtat. El fet de ser ric és la principal raó per la qual una persona crea més riquesa, i l’ascensor social té un efecte molt limitat sense transferències de riquesa a través de polítiques i impostos.

No obstant això, el text també conclou que aquests rendiments varien per generacions. “Els fills de la gent rica, tot i que tenen moltes probabilitats d’heretar aquesta riquesa, no necessàriament han d’obtenir aquests mateixos rendiments tan alts”, afegeix Malacrino. A què es deu? L’economista també ho apunta: “Mentre que els diners són perfectament heretables, el talent excepcional, no”.

L’estudi analitza dades de Noruega. Tot i ser d’un país molt concret i amb poca desigualtat, García Montalvo creu que els resultats són extrapolables a altres països. “Tenim la imatge dels escandinaus com a molt iguals, però la desigualtat està augmentant”, assegura. Potser les causes no són les mateixes -per exemple, a Espanya una part de la desigualtat s’explica per l’elevada taxa d’atur, cosa que no passa a la resta d’Europa-, però “la tendència sí que serveix”, opina el catedràtic.

Un FMI més d’esquerres

L’article pot semblar un més dels molts textos acadèmics que es publiquen sobre macroeconomia, però que l’FMI hi dediqui esforços és indicatiu. Fins no fa gaires anys, el fons era vist per la gran majoria de partits i moviments d’esquerres d’arreu del món com un dels braços executors de les polítiques més neoliberals -rebaixes d’impostos, retallades de despesa pública, desregulació i privatització de serveis públics- que imposava als governs amb problemes a canvi del seu suport financer.

“L’FMI fa molts anys que canvia de paradigma”, assegura García Montalvo en aquest sentit. En efecte, la institució internacional va començar un viratge cap a posicions més crítiques amb els models neoliberals amb l’arribada del francès Olivier Blanchard com a economista en cap de la institució el 2008.

Blanchard és un economista allunyat de molts dels postulats més liberals i defensa models més keynesians (per l’economista britànic John Maynard Keynes), que es decanten per defensar la redistribució de la riquesa i donar pes a la intervenció de l’estat. Els successors de Blanchard a l’FMI han mantingut aquesta mateixa línia.

De fet, un dels economistes més mediàtics actualment pels seus estudis sobre desigualtat és el també francès Thomas Piketty. L’acadèmic va saltar a la fama per explicar com la desigualtat creixia a tot el món perquè el rendiment del capital (per exemple, els beneficis que s’obtenen de tenir un pis de propietat o invertir en accions a la borsa) creixia més que els rendiments del treball, és a dir, que els sous. Per tant, ser propietari d’actius ens fa més rics que ser simples assalariats.

Tanmateix, l’informe de l’FMI també analitza la desigualtat, però per camins diferents. “Jo no aniria tan lluny com per dir que dona la raó a Piketty, perquè Piketty se centra en una desigualtat molt concreta, que és la dels més rics”, explica García Montalvo.

ELS BENEFICIS

DE SER RIC

50%

És el rendiment de les inversions fetes per una persona que es troba entre el 25% més ric de la població

140%

És el rendiment si la mateixa inversió la fa una persona que es troba entre el 0,1% més ric de la població