La imparable desertització econòmica del sud d’Espanya

MadridLes 17 comunitats autònomes classificades pel seu PIB per habitant són com 17 nines russes. Amb els anys, però, les seves posicions han canviat. Mentre que algunes han crescut a un ritme accelerat, d’altres ho han fet més a poc a poc, s’han quedat com estaven o, fins i tot, han anat minvant. El resultat: l’última nina cada vegada ho té més difícil per atrapar la primera. Dit d’una altra manera: “Espanya es troba davant el final de la convergència territorial”, sentencia el doctor en història econòmica Julio Martínez a l’ARA. L’afirmació es tradueix en un gràfic en què Madrid, el País Basc o Navarra gairebé doblen el PIB per habitant d’Extremadura o Andalusia, així com en un mapa que diferencia clarament “un nord i un sud que comencen a ser reals”, avisa el professor d’economia de la UPF Albert Carreras.

“Ja fa quatre dècades que no som capaços de reduir la desigualtat territorial; al revés, augmenta”, assegura Martínez. Aquest escenari, però, no era ni de lluny el del 1860. Aleshores Andalusia liderava la renda per habitant gràcies a l’agricultura i a la situació geogràfica que facilitava el comerç amb Amèrica. Ara bé, la davallada del sector primari i la industrialització a partir de mitjans del segle XIX van començar a dibuixar una altra realitat amb dos pols d’atracció “molt clars”: Catalunya i el País Basc, fins al punt que l’any 1961 Andalusia queia a una tercera posició, mentre que el País Basc, a través de la mineria del ferro, es convertia en la regió amb una renda mitjana més elevada. Aquesta tendència, però, es va moderar.

“Dels 60 als 80 la convergència territorial va ser fortíssima”, apunta Carreras a l’ARA. El fenomen s’ha de situar en un context marcat per les polítiques franquistes de liberalització de l’economia, que provoquen un auge de la migració interna. La població més pobra, pagesos sobretot, de zones com Extremadura o les dues Castelles, migra cap a zones més riques i això genera que les rendes de les regions d’origen creixin, perquè hi quedava població més benestant, mentre es desaccelera la renda mitjana dels llocs de destí (Catalunya, Madrid i el País Basc) que acollien la població més pobra.

A partir dels 80 (ja en democràcia), però, el procés de convergència es paralitza i s’estanca fins al punt que el 2018, malgrat la reducció històrica, la bretxa entre nord i sud es manté en 65 punts. Des d’aleshores “el creixement no ha tingut cap mena d’implicació sobre la reducció de la disparitat territorial”, assegura Martínez. A més, just amb l’entrada de la democràcia, per pal·liar la despoblació de moltes zones es va invertir en reforçar el sector públic, en recursos que necessitaven per assolir benestar, “però que no són sectors productius forts”. “És un equilibri difícil d’aconseguir, que l’economia creixi perquè hi ha pols que tiren del carro i, alhora, que els que són al darrere no es quedin endarrerits”, reflexiona Martínez.

El triangle d’or

El País Basc, Catalunya i Madrid van acabar conformant el denominat triangle d’or. En els dos primers casos és una qüestió més econòmica, ja que s’industrialitzen quan també ho fa Europa. A més, la qüestió geogràfica torna a tenir un paper clau. Les dues zones estan a prop dels mercats europeus. I Madrid? “Madrid es beneficia d’un efecte capital d’estat conegut”, anticipa Martínez, que apunta a una “força centrifugadora” i s’especialitza, a més, en sectors com el financer, cada vegada més tecnològic, que li dona “avantatges”. Per a la professora d’economia de la UB-IEB Elisabet Viladecans aquest detall és important perquè són sectors que “desequilibren les mitjanes”. El PIB per habitant és un indicador inicial que permet aproximar-se a les desigualtats territorials, però cal ampliar-ho, coincideixen els experts. “Pressuposes que a Madrid o Barcelona tothom és ric, quan està molt comprovat que les desigualtats entre ciutats poden ser més grans que les que hi ha entre regions”, matisa Viladecans a l’ARA. Si bé atreuen riquesa, també tenen població pobra amb sous baixos. “Són realitats dures, d’espais més petits, que cal tenir en compte”, afegeix.

Per a Martínez també hi ha “casos particulars”. Un, el País Valencià, que des dels 90 està deu punts per sota de la mitjana espanyola, tot i que als anys 30 formava part de “la part rica”, fruit d’una industrialització i una agricultura molt dinàmiques. Martínez explica que si ara està patint és perquè “no s’ha posicionat bé en un sector d’alt component tecnològic” i, en canvi, sí que ho ha fet en branques “dèbils” com la del turisme o la construcció, que les dues últimes crisis han dinamitat. Martínez apunta que el mateix li passa a les Illes Balears.

De fet, les zones insulars han registrat històricament un creixement constant gràcies al turisme de sol i platja, als sous baixos i a la construcció, fins que la fórmula es va desplomar després del boom immobiliari. Ara bé, també hi ha un component polític. Les possibilitats de fer polítiques també depenen dels recursos, que a Espanya es distribueixen de manera centralitzada. “Mentre que fa tres dècades que es parla de Corredor Mediterrani, l’únic que hi ha són AVEs i això és un llast per a tothom”, opina Martínez.

Escenari postpandèmia

¿Es pot revertir la “fi de la convergència”? Els experts apunten que l’escenari actual pot obrir la porta a noves realitats. “A mesura que avança la tecnologia és possible que sigui menys important estar lluny o a prop d’Europa. Si tens bona connectivitat això pot atreure treballadors qualificats a altres territoris -diu Martínez-. En un futur el turisme pot ser un complement, però difícilment generarà millores”.

L’economista també apunta que cal repensar la productivitat més enllà d’un sentit consumista i creu que les regions “que s’han quedat enrere” hauran de detectar els sectors on en un escenari postpandèmic puguin tenir més força. “Es poden fer coses útils per a la sostenibilitat climàtica”, exemplifica. L’economia, però, va de bracet de les polítiques públiques, recorda Martínez, que avisa que si no tenen en compte la bretxa actual difícilment es podrà corregir aquest nord i sud “tan marcat”.