Desapareix Bankia, símbol de l'ensorrament de l'economia espanyola

Bankia, el banc que es va convertir en el símbol de la crisi financera, desapareix aquest divendres absorbit per CaixaBank. L'entitat, creada fa dotze anys per la fusió de set caixes d'estalvis, tanca una curta història marcada per escàndols, delictes, la nacionalització, la presó del seu primer president i les multimilionàries pèrdues que van patir els seus accionistes. Les seves accions cotitzaran aquest divendres per última vegada a la borsa de Madrid.

Una de les set caixes fundadores de l'entitat era catalana, Caixa Laietana, amb seu a Mataró, però més de la meitat dels actius de l'entitat els va aportar Caja Madrid, l'entitat llavors omnipresent (i omnipotent) a la capital espanyola. Era el 2009, un any després que el sistema financer internacional saltés fet a miques amb la fallida del banc nord-americà Lehman Brothers. L'economia mundial estava en caiguda lliure, mentre que a Espanya l'El Dorado del totxo s'havia esfondrat i s'enduia amb ell tot el sistema de caixes. La valenciana Bancaja, molt afectada precisament per l'esclat de la bombolla immobiliària, actuava inicialment de contrapès a Caja Madrid: la seu social del nou grup es va ubicar des del primer dia a València, encara que l'operativa es va situar a Madrid.

També des de la creació del banc hi va entrar la figura que en va marcar la desgràcia. El 2009 Rodrigo Rato encara era l'exvicepresident que, amb els governs d'Aznar, havia dirigit el rumb econòmic d'Espanya durant els anys de creixement quasi desmesurat. El fet que el 2007 dimitís per sorpresa -va argumentar "motius personals"- de la direcció del Fons Monetari Internacional no va suposar cap problema perquè fos triat nou president de l'entitat. Anys més tard se sabria que la renúncia es va produir només dos dies més tard que els auditors de l'FMI li preguntessin per correu electrònic quina relació mantenia amb diverses societats en paradisos fiscals que, posteriorment, la justícia inclouria en un entramat que ell mateix hauria utilitzat presumptament per blanquejar pagaments de 82 milions d'antigues companyies públiques privatitzades quan era ministre.

Rato va ser nomenat màxim responsable de BFA, el Banco Financiero de Ahorros, el nom de la societat que va agrupar les set caixes. El nou banc va rebre, a més, un crèdit estatal de 4.400 milions amb un interès del 7,5%. La pressió per posar ordre al sistema bancari que venia d'Europa era gran i les principals institucions del país es van alinear per fer possible la fusió. "No ens va deixar gaire opció", va dir Rato anys després davant del jutge sobre el paper del Banc d'Espanya. També el govern, aleshores presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, va actuar de valedor de l'operació, necessària perquè, en solitari, les set caixes no complien els criteris de solvència marcats per la regulació financera internacional.

Bankia i la sortida a borsa

Ja d'entrada, però, el banc va tenir molts problemes de capitalització i calia trobar-hi una solució. Es va autoritzar la creació de Bankia, una filial que agruparia els actius bancaris (oficines, dipòsits, cartera de clients), mentre que els actius tòxics -sobretot immobiliaris- es mantindrien a la matriu BFA. Un cop creada, Bankia sortiria a borsa envoltada d'eufòria mediàtica i rebria una imprescindible injecció de diners. Les imatges de Rato al parquet madrileny tocant la campana ja formen part de la iconografia del desastre econòmic espanyol.

De fet, govern i Banc d'Espanya van collar de valent els grans inversors institucionals perquè posessin diners a l'oferta pública de Bankia, mentre als clients de l'entitat se'ls intentava convèncer que destinessin els estalvis a comprar accions de l'empresa. "Fes-te banker per 1.000 euros", deia la campanya publicitària. L'acció va debutar a uns 180 euros. Un any després en valia 38. Avui no arriba als dos euros.

Menys d'un any després de sortir als parquets, la direcció va confessar que calia refer tots els llibres de comptabilitat i que la situació financera de Bankia era molt pitjor de la descrita abans de fer el salt a la borsa. El banc estava en fallida i el govern no va tenir cap altra opció: nacionalització del 100% de BFA i una nova injecció de fons públics, en aquest cas de 17.959 milions d'euros. L'Estat passava a controlar el 45% de la propietat de Bankia. Rato va dimitir i va proposar per substituir-lo José Ignacio Gorigolzarri, que encara avui ocupa la presidència i que, a partir de dilluns, presidirà CaixaBank.

El relleu es va produir entre el 7 i el 9 de maig del 2012, i just un mes més tard, el 9 de juny, el govern espanyol, ja en mans de Mariano Rajoy, va sol·licitar un rescat a la UE per valor de 100.000 milions d'euros, dels quals acabaria utilitzant-ne uns 41.000 milions, per poder fer front als rescats bancaris. L'anunci el va fer el ministre Luis de Guindos (avui vicepresident del BCE) perquè Rajoy era a Polònia a un partit de la selecció espanyola de futbol. Tot i negar que es tractés d'un rescat, els comptes del govern espanyol van estar intervinguts durant anys per la Comissió Europea, el BCE i l'FMI, que van imposar que els pagaments de deute tinguessin prioritat sobre qualsevol altra despesa. Dels 22.000 milions públics injectats a Bankia des dels seus inicis, l'Estat només n'ha recuperat uns 3.300 milions, segons la mateixa entitat.

Esclaten els escàndols

Un cop rescatada Bankia i amb la nova direcció al capdavant, van aflorar els escàndols del passat. La sortida a borsa va acabar en una macrocausa als tribunals amb 34 encausats, entre ells Rato, que després d'anys van acabar absolts de tots els càrrecs. Els va salvar que totes les autoritats possibles van beneir l'operació. No van tenir tanta sort els imputats pel cas de les targetes black, l'entramat amb el qual els directius de Caja Madrid i Bankia finançaven despeses opaques sense declarar. Rato va ser condemnat a quatre anys i mig de presó. Des de l'octubre té el tercer grau.

En pocs anys, Bankia va passar de ser la solució al caos bancari d'Espanya a ser-ne el principal problema. Dotze anys més tard, s'esvairà engolida per CaixaBank, en una absorció vestida de fusió, una setmana més tard que Rato conegués que la Fiscalia li demana 83 anys de presó en el judici sobre el possible blanqueig de diners que el va fer abandonar l'FMI i li va obrir les portes de Bankia.