El 7% dels consellers de l’Íbex són expolítics

BarcelonaConflicte d’interessos. Això és el que argumenten els que estan en contra que els polítics passin a l’empresa privada, en el que es coneix com a portes giratòries. El debat va ressorgir ahir, després que El Mundo publiqués que Telefónica fitxarà l’expolítica socialista Trinidad Jiménez per a un càrrec executiu. El líder del PSOE, Pedro Sánchez, que ho va confirmar, va negar no obstant que fos un cas de portes giratòries. El cas s’afegeix al recent de Jaime Pérez Renovales -número dos de Soraya Sáenz de Santamaria-, que ha plegat per tornar al Banco Santander, on ja havia treballat. El diari gallec La Voz de Galícia informa aquest dimarts que l'exvicepresidenta econòmica a l'últim govern de José Luis Rodríguez Zapatero, Elena Salgado, anirà de consellera a la nova Pescanova.

¿Realment existeixen les portes giratòries? Hi ha dades que són contrastables. Gairebé un 7% dels consellers de les empreses de l’Íbex-35 (32 de 467) són expolítics. Alguns van ocupar càrrecs públics fa molts anys, com el president d’OHL, Juan Miguel Villar Mir. D’altres ho han fet més recentment, com David Vegara, ara al Banc Sabadell. El gruix ve dels governs de José María Aznar, amb noms com Josep Piqué, José Folgado, Ana Palacio i Isabel Tocino. El mateix Aznar no ha entrat en cap consell d’administració de l’Íbex-35, però va ser fitxat com a assessor extern per Endesa. El seu predecessor al capdavant del govern espanyol, el socialista Felipe González, va ser conseller de Gas Natural Fenosa, però va acabar deixant el càrrec a la junta d’accionistes de l’any passat.

La tendència dels polítics és anar a empreses de sectors regulats. Les energètiques són les que més polítics acullen. Així podem veure a Enagás Antonio Hernández Mancha, Ana Palacio i Isabel Tocino, i a Red Eléctrica José Folgado, que va ser secretari d’estat d’Energia en l’últim govern d’Aznar, i Ángeles Amador, que va ser ministra de Sanitat amb Felipe González. Al consell d’administració d’Iberdrola s’hi pot trobar una de les cares més conegudes de l’últim govern d’Aznar, el que va ser ministre de l’Interior Ángel Acebes. I a Endesa Miquel Roca i Junyent -que també està en altres consells- exerceix de conseller coordinador. Una altra energètica, Repsol, té com a conseller delegat l’exlíder del PNB Josu Jon Imaz.

També hi ha casos que criden més l’atenció, com Javier Gómez Navarro, que va ser secretari d’estat per a l’Esport en l’època dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan governava el PSOE, i ara té un seient al consell de Técnicas Reunidas.

Però el pas de polítics a l’empresa no es produeix només a l’Íbex-35. Un cas que ha pres notorietat recentment és el de Josep Borrell. L’exministre socialista és conseller d’Abengoa, la companyia d’enginyeria i energies netes que està en preconcurs de creditors. No tots els polítics van a empreses. David Taguas, que va ser cap de l’Oficina Econòmica del president Rodríguez Zapatero, forma part ara de la patronal de les grans constructores, Seopan.

Conflicte d’interessos

El règim d’incompatibilitats és teòricament rigorós. El fixa la llei 3/2015, que estableix que els alts càrrecs no podran anar a empreses privades afectades per decisions que hagin pres fins a dos anys després de deixar el càrrec. Però hi ha una excepció si es reincorporen a l’empresa en què ja havien treballat, com és el cas de Pérez Renovales.

El cas preocupa, fins al punt que el ple del Parlament Europeu va aprovar fa dues setmanes, a proposta de l’eurodiputat Ramon Tremosa, demanar a la Comissió Europea que investigui si hi ha relació entre la presència d’exministres i polítics als consells d’administració de les energètiques i les pràctiques oligopolítiques en el sector que es donen en diferents països.

-----------------------------------------------------------------

5 preguntes a Manuel Villoria, de Transparencia Internacional España

“Aconsegueixen coses que les empreses no podrien fer”

1. Com de greu és el problema de les portes giratòries?

És important i no afecta només els polítics, sinó també funcionaris, fiscals o jutges, com ja ha passat. El problema s’agreuja si després reingressen al sector públic amb intenció d’influir. Els casos més greus es donen quan l’empresa comença a capturar els polítics amb regals o promeses quan encara estan en la seva tasca; després se’ls paga amb el seu ingrés al consell d’administració.

2. Quina explicació tenen aquests fitxatges?

En el cas de polítics rellevants la clau està en la seva agenda de contactes, en els quals pot influir o demanar-los informació. Aconsegueixen coses que les empreses no podrien fer. En sectors amb molta regulació això és molt important. Es tracta d’un procés de fluïdificació de la relació entre empresa i administració.

3. Quin cas concret denunciaria?

Prefereixo no entrar-hi. Amb el codi a la mà, podria ser delicte de tràfic d’influències. Hi ha casos en què la relació és massa intensa. La vicepresidenta econòmica de Zapatero [Elena Salgado] potser no hauria d’haver anat a una empresa [Endesa] d’un àmbit en què ella prenia decisions.

4. Per què és tan comú en el sector energètic?

Perquè està molt regulat: les lleis poden donar lloc al creixement o a l’enfonsament de les empreses.

5. Com està Espanya respecte a altres països?

Hem reaccionat tard i insuficientment. Els francesos ho han regulat: abans que un funcionari pugui demanar una excedència per anar al sector privat ha de passar per una comissió que decideix si pot marxar; no fer-ho així pot comportar un delicte.