Dèficit: entre el mite i la realitat

BarcelonaAmb la nova crisi, el vell conflicte entre el sud i el nord d’Europa per la despesa pública ha tornat a agafar volada. I encara més en una setmana en què s’ha sabut que, malgrat viure encara en la bonança, el desequilibri pressupostari d’Espanya i Catalunya va empitjorar l’any passat. Àlex Font Manté i Leandre Ibar Penaba analitzen les dues cares del vell conflicte per la despesa pública entre el sud i el nord d'Europa.

Tot el que hem fet malament abans d'aquesta crisi

Per Àlex Font Manté

Nord contra sud és una simplificació que sempre funciona a Europa. Ho tornem a viure aquests dies: Alemanya i els Països Baixos contra Espanya i Itàlia. Rigor i obcecació contra lleugeresa i descontrol. Blanc contra negre. És fàcil saber de quin costat estàs depenent d’on visquis, oi?

Com sempre, les coses són més complicades. Ningú es planteja que potser tots tenen raó en el debat que s’ha obert a Europa. La tenen Espanya i Itàlia quan exigeixen ajuda financera a les institucions europees. I també Alemanya i els Països Baixos quan els retreuen què feien durant els anys de bonança.

Agafem el cas d’Espanya (Catalunya inclosa, compte). Fa temps que algunes veus alerten de la deriva de l’economia espanyola. Són veus minoritàries i que sempre queden sepultades. Una dècada després de l’última crisi, Espanya encara tenia un atur del 14% (un problema monumental en qualsevol país normal, però que aquí amb prou feines ocupava espai als debats electorals, i a fe de Déu que n’hem tingut uns quants). Espanya continua a la cua d’Europa en recaptació d’impostos: cap gran país de l’eurozona té una pressió fiscal (recaptació sobre PIB) tan baixa, i per darrere seu només hi ha països com Xipre, Lituània, Bulgària... i Irlanda, un paradís fiscal. Encara ressonen les paraules de Cristóbal Montoro quan li van proposar elevar la pressió fiscal i ell ho va descartar entre rialles dient que arribar a la mitjana europea era inassolible, i tema tancat. Mentrestant, Espanya no ha aprovat cap reforma econòmica des de l’última recessió. Perquè la realitat és que només va intentar posar ordre a l’economia quan la prima de risc la collava sense pietat. La Seguretat Social tanca cada any amb un dèficit de 17.000 milions, i com si res.

No cal ser un falcó per veure que tot això no té gaire sentit. És molt lloable voler apujar les pensions segons l’IPC, o elevar el sou dels funcionaris un 2% (com van anunciar l’Estat i la Generalitat el gener passat), però ¿com es poden prendre aquestes decisions mentre els ingressos del país són constantment més baixos que les despeses? Si volem serveis escandinaus, calen ingressos escandinaus. En un article d’aquest diari, el setembre passat, lamentàvem que una futura recessió ens agafaria “amb un elevadíssim deute públic que impedirà que el govern pugui reanimar l’economia a base d’inversió”.

Bé, la recessió i la crisi ja són aquí, i Alemanya i els Països Baixos han tret una llista de greuges semblant a la de més amunt. Però s’equivoquen del tot. Espanya i Itàlia haurien d’haver fet els deures, d’acord, ¿però si les seves economies s’enfonsen, algun alemany o neerlandès es pensa que hi sortirà guanyant?

La solució ideal seria: ajuda incondicional ara i compromís per endreçar l’economia en el futur immediat. Però això obligaria a assumir responsabilitats. Als governs i, sobretot, als ciutadans. Potser és il·lús, oi?

Alemanya i els Països Baixos han d'acceptar els dèficits del sud

Per Leandre Ibar Penaba

Quan el 1992 es van posar els fonaments del que acabaria sent la zona euro, molts experts en macroeconomia -com els premis Nobel Paul Krugman i Joseph Stiglitz o el catedràtic Xavier Sala i Martín- van augurar que seria un desastre. Les seves advertències es van ignorar.

Les raons d’aquells economistes són les mateixes que quasi duen la moneda única al col·lapse el 2012: els estats exportadors del nord, amb Alemanya i els Països Baixos al capdavant, treuen rèdits econòmics a costa dels importadors del sud, com Espanya i Itàlia. Cal recordar que abans cada país tenia la seva moneda, que guanyava i perdia valor depenent del comerç amb l’exterior, però amb l’euro el preu de vendre un producte alemany a Espanya (i viceversa) és constant.

El principal problema de la zona euro és que no hi ha un govern europeu. Això es fa evident quan es compara amb una unió monetària que sí que en té un, com els Estats Units. Agafem dos estats nord-americans: Alabama i Califòrnia. El primer és més pobre i importa part del que consumeix del segon, més ric i competitiu. Això genera un flux de diners constants d’Alabama cap a Califòrnia que empobreix el primer estat i enriqueix el segon. Aquesta situació es produeix igual entre Espanya, importadora, i Alemanya, exportadora. La diferència està en el govern.

Els EUA tenen un govern federal molt gran que gastarà molt més a Alabama que no pas a Califòrnia, tant en inversions com en despesa (subsidis d’atur, pensions), però recaptarà més impostos dels californians, més rics. A més, per pagar part de la despesa, el govern federal s’endeutarà i els costos d’aquest deute es repartiran entre els dos estats i els ciutadans de Califòrnia en pagaran una proporció superior.

Però aquests mecanismes no existeixen a la zona euro. El pressupost de la UE no arriba a l’1% del PIB, precisament perquè els països del nord veten qualsevol ampliació. Alemanya encapçala el bloqueig als eurobons i al fons d’atur europeu. Així mateix, quan ha de rescatar un banc, el govern nord-americà ho fa amb impostos recaptats a tots els estats, mentre que Espanya ha de tornar els diners que li van prestar els seus socis per salvar Bankia.

Si el nord es nega a posar en marxa un executiu europeu (o mecanismes equivalents), almenys ha de permetre que els governs meridionals s’endeutin i facin, al seu territori, el paper compensador que als EUA fa el govern federal. La peça necessària per evitar impagaments ja existeix: el Banc Central Europeu, que des del 2012 garanteix la solvència dels estats, com fa la Reserva Federal amb el govern dels EUA.

Si no ho permeten, el nord condemnarà el sud a creixements ínfims mentre continua aprofitant que, gràcies a l’euro, el manté captiu amb un tipus de canvi fix per continuar exportant-hi.