El dèficit dels EUA s’aproxima al bilió de dòlars
Els acadèmics adverteixen de l’escàs marge de reacció del govern en cas d’una recessió
Washington DCL’agost és un mes de freqüents tempestes a Washington i aquest any no està sent una excepció. Encara que l’economia segueix gaudint d’un temps anticiclònic, aquest mes s’han començat a perfilar a l’horitzó econòmic algunes nuvolades que amenacen de descarregar a mig termini. Amb Donald Trump jugant al gat i la rata amb la Xina i saltant-se tots els protocols de no ingerència en l’autonomia de la Reserva Federal -fins i tot suggerint que el seu president, Jerome Powell, és l’autèntic “enemic”, tant com Pequín-, els Estats Units fa dies que viuen sota la negra perspectiva d’una nova recessió. Pel president tot és producte d’una conspiració entre els mitjans de comunicació progressistes i el Partit Demòcrata que somien amb una frenada de l’economia que l’enderroqui en les presidencials del 2020. Jocs polítics a part, la veritat és que les decisions de la Casa Blanca poden fer caure alguna cosa més que la seva presidència.
Donald Trump ha cavalcat durant la primera meitat del seu mandat a lloms d’una economia amb xifres d’atur en mínims de fa gairebé mig segle, amb un sòlid i sostingut creixement enfortit per la confiança dels consumidors. No obstant això, tant la creació d’ocupació com el ritme de creixement han començat a mostrar símptomes d’esgotament. Fins i tot el departament de Treball va fer aquesta setmana una revisió a la baixa i va reconèixer mig milió menys de contractacions fins al passat mes de març de les prèviament estimades.
A més, les taxes d’interès a llarg termini del mercat de bons han caigut en ocasions per sota de les de curt termini, un símptoma que va precedir altres recessions. Per rematar, l’Oficina de Pressupostos del Congrés (CBO, en les seves sigles en anglès) ha actualitzat les seves previsions sobre el dèficit i el deute federal. El primer arribarà als 960.000 milions de dòlars a finals de l’any fiscal en curs (30 de setembre) i la segona va camí d’arribar a màxims històrics similars als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial.
“Els culpables [d’aquestes xifres] són les retallades d’impostos i l’alentiment de l’economia”, assegura a l’ARA Steffen Schmidt, professor de Ciències Polítiques a la Universitat d’Iowa. “No pots gastar més del que ingresses sense incrementar el deute i el dèficit”. I en aquest sentit, la baixada d’impostos aprovada per Trump en el primer any del seu mandat ha provocat un notable descens de la recaptació del Tresor nord-americà.
La CBO explica en un comunicat que “algunes parts de l’economia han estat més febles del que la CBO va projectar a l’abril del 2018”, però apunta també que, a més de la baixada d’impostos, les guerres aranzelàries de Trump i “un alentiment de l’economia a la resta del món “han contribuït a una estimació més alarmista. Al contrari del que està succeint, el dèficit sol contreure’s en moments de baix atur. Si la situació es deteriora, amb el dèficit en prop del bilió de dòlars, el govern disposarà de poc marge per estimular el creixement amb més retallades d’impostos o increments de la despesa pública.
El debat dels impostos
Donald Trump va arribar a la Casa Blanca amb la promesa de reduir dèficit i deute públic. Durant els mandats de Barack Obama, els republicans van pressionar constantment Obama perquè els retallés, mentre que ara amb prou feines li tussen al president. “Trump no és un republicà i no li importa el llarg termini”, diu Schmidt. “[Els republicans] li tenen por i tenen por de la base que li dona suport”. Tampoc l’oposició sembla alarmada. Segons el professor, els demòcrates afavoreixen la inversió pública, “però també estan a favor de més impostos a les corporacions i als individus molt rics”. Vaticina que si el 2020 aconsegueixen fer-se amb el control de les dues cambres del Congrés, “reduiran el dèficit amb un increment significatiu dels impostos”.
Kellyanne Conway, una de les assessores de Trump, defensa que el risc de recessió és una “exageració” dels mitjans de comunicació per als que “si no és Rússia, és el racisme. Si no és el racisme, és la recessió”. Tot per tal de censurar la tasca del president. Però Schmidt avisa. En cas de recessió, “el govern està en mala posició perquè les taxes d’interès són ja molt baixes i l’opció d’utilitzar la política monetària per estimular l’economia no és una opció com ho va ser el 2007”.