Una dècada d'un rescat fet a mida per als bancs

Barcelona"Això no és un rescat, és suport financer. Això no té absolutament res a veure amb un rescat, en absolut. Això és un préstec que es rep en condicions molt favorables, més favorables que les de mercat i que rebrà el FROB. No hi ha el més mínim rescat". Amb aquestes paraules, l'aleshores ministre d'Economia, Luis de Guindos, presentava el 9 de juny de fa una dècada el rescat d'Espanya. Pactat després de tenses negociacions amb la resta de ministres de la zona euro, el govern espanyol va demanar 100.000 milions d'euros per salvar el sistema financer espanyol, dels quals finalment se'n van gastar 41.000 milions.

Malgrat la insistència del ministre –el president del govern, Mariano Rajoy, no va aparèixer aquell dia–, el préstec rebut de la resta d'estats de la Unió Europea era un rescat a l'Estat en tota regla. Si no s'hagués dut a terme, alguns dels principals bancs espanyols, com ara Bankia i Catalunya Caixa, haurien hagut de ser rescatats directament per l'Estat, que no tenia prou diners; en aquell moment, ja tenia uns nivells d'endeutament molt elevats i col·locava els seus títols de deute pagant interessos superiors al 6,5%, xifra impensable pocs anys abans. El controvertit ministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, ho va explicar de manera més clara que no pas el seu homòleg espanyol: "Espanya garantirà el préstec i l'haurà de retornar".

El terrabastall econòmic per a Espanya va començar amb l'esclat de la crisi financera internacional el 2008, encara amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero. "Zapatero va heretar un deute del 30% [la meitat del màxim del 60% marcat pels tractats europeus], però es va posar a fer polítiques keynesianes per reemplaçar la caiguda de la demanda", explica Xavier Freixas, catedràtic d'economia financera de la UPF. "Els dèficits es van acumular" i el deute públic va arribar "a un 90% del PIB molt ràpidament", en qüestió de mesos, afegeix. La recessió generalitzada a tot Europa va ser encara més forta a Espanya per l'esclat de la bombolla immobiliària, que va deixar tocats de mort molts bancs i, sobretot, caixes d'estalvis.

"Els bancs i les caixes anaven fatal", recorda Freixas. El mateix 2008 es va crear el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), l'organisme estatal que hauria de posar ordre a un sistema bancari totalment fragmentat. La reformulació del sector bancari es va canalitzar via FROB –igual que rebria uns anys més tard tots els diners del rescat–, però va estar supervisada pel Banc d'Espanya, el principal regulador del sector, aleshores presidit per Miguel Ángel Fernández Ordóñez, conegut com a Mafo.

La política del govern per reestructurar el caos d'entitats amb problemes va consistir sobretot en fusionar-les. L'exemple paradigmàtic és Bankia, que va sortir a borsa el 2011 entre elogis de totes les autoritats espanyoles i amb un home fort de l'aznarisme, l'exministre i ex director gerent de l'FMI Rodrigo Rato, al capdavant de l'empresa. El nou banc havia ajuntat set entitats, la majoria amb problemes fruit de la crisi hipotecària. "La política d'anar acumulant bancs dolents no la vaig entendre mai, i hi havia una raó, que és que no tenia cap sentit", comenta Freixas. Un any més tard de fer el salt als parquets, De Guindos havia de demanar el rescat forçat, principalment, pels problemes de Bankia, en una operació que va acabar a judici i amb els responsables del banc absolts.

Rescats a mida per a la banca europea

Espanya va ser el cinquè estat de la UE rescatat, però el seu rescat va ser diferent del de la resta. A Grècia –per partida triple–, Irlanda, Portugal i Xipre va ser l'estat qui va rebre directament els diners de la UE i de l'FMI, tot i que l'origen dels problemes en tots els casos era el mateix que a Espanya: la crisi financera havia deixat en fallida una bona porció del sistema bancari d'aquests països, els governs s'havien endeutat per salvar els bancs i havien fet polítiques de despesa per frenar la recessió. Només en el cas grec es pot parlar d'un origen diferent, que és el descontrol de les finances públiques durant més d'una dècada.

El risc a Espanya, doncs, era que fessin fallida els bancs, mentre que a Grècia era que fes fallida l'administració. El gràfic adjunt mostra com, en el cas espanyol, el deute públic representava un 14% del risc del país en mans de bancs internacionals, mentre que el deute dels bancs espanyols controlat per entitats estrangeres era un 25% del total. A Grècia era al revés: el risc es concentrava en un 32% en el sector públic i només un 7% en el deute bancari.

"El deute estava finançat per estrangers", explica Freixas. De fet, França i Alemanya –les dues principals economies de la UE– eren els països amb la banca més exposada a una possible fallida tant dels bancs espanyols com de l'estat grec. Com també s'observa al gràfic, les entitats financeres d'aquests dos països acumulaven un 51% dels actius espanyols i un 62% dels grecs en els moments que van ser rescatats els dos estats. A més, París i Berlín van ser també les capitals que més diners van aportar als dos rescats.

Això explica la peculiaritat del rescat espanyol. Tot i que era el govern qui havia de garantir-ne el retorn, els diners procedents de Brussel·les es van injectar al FROB perquè els donés als bancs, mentre que en els altres països rescatats es transferien els diners a l'estat.

Els 'homes de negre'

El que sí que tenen en comú Espanya, Grècia i tota la resta de països rescatats és el control absolut per part dels creditors de la política econòmica. El 1999, amb la creació de l'euro, els estats que el van adoptar com a divisa pròpia ja van cedir al BCE la seva sobirania monetària: la capacitat de fixar els tipus d'interès i d'influir sobre el tipus de canvi van passar a mans del BCE. Amb el memoràndum d'entesa (MOU, en les sigles en anglès), els homes de negre de la troica –BCE, Comissió Europea i FMI– van passar a controlar periòdicament el gruix de les finances públiques i a assegurar la independència total del Banc d'Espanya. El document era exhaustiu i obligava Espanya a reformar el mercat de treball –la famosa reforma laboral, ara derogada–, frenar la despesa en pensions i retallar el finançament a les autonomies, que són les responsables de donar serveis bàsics als ciutadans, com la sanitat i l'educació. Segons tots els MOU signats pels governs rescatats, també l'espanyol, els governs havien de donar prioritat al pagament dels crèdits per davant de la despesa en serveis públics.

Malgrat això, Freixas assegura que el MOU va obligar el govern de Rajoy a "fer els deures", la qual cosa va ajudar a "recuperar la confiança" dels creditors internacionals. També es va crear la Sareb, que va agrupar els actius tòxics que acumulaven els bancs als seus balanços i que posaven en perill la supervivència del sector, una operació que "va anar molt bé" per evitar un col·lapse, comenta Freixas.

Amb tot, Espanya va poder demanar el rescat en un moment en què "les coses a Europa ja anaven més bé", apunta el catedràtic. A més, un mes després de la petició de rescat, el president del BCE, Mario Draghi, va anunciar que faria "el que calgués" per assegurar la supervivència de l'Eurozona, la qual cosa va calmar els mercats de bons i va permetre reduir els interessos que pagava l'Estat per endeutar-se.

Avui l'economia espanyola ja no està intervinguda, però el fet d'haver deixat enrere el rescat no significa que el cost per als ciutadans no fos gran. A banda de les dures retallades imposades pel MOU, el Tribunal de Comptes estimava el 2021 que 66.500 milions d'euros destinats per les administracions a salvar els bancs no es recuperarien mai, dels 101.500 milions gastats entre el 2008 i el 2014. I han calgut més de deu anys i una pandèmia per tenir uns nivells d'atur inferiors als d'abans de la crisi.