Una dècada sense complir el dèficit

BarcelonaPer entendre l’origen de l’austeritat cal remetre’s a l’inici de l’eurozona. Per formar-ne part, els estats havien de complir uns requisits (previstos en el Tractat de Maastricht) com ara que el dèficit no podia superar el 3% del PIB. El límit de dèficit és el límit màxim al qual pot arribar la diferència entre el que s’ha gastat i el que s’ha ingressat. En aquest cas, no podia ser més alt del 3% del PIB de cada estat.

Durant els primers anys de crisi, aquests anomenats criteris de convergència es van relaxar, però, amb les caigudes de Grècia, Irlanda i Portugal, la crisi del deute es va estendre per Europa i Brussel·les va imposar la senda de reducció del dèficit i un protocol per a tots els països que s’havien desviat dels criteris de convergència.

Des d’aleshores, la Comissió Europea vigila periòdicament les finances dels països que es van desviar i assigna uns objectius de dèficit per al conjunt d’administracions públiques d’aquests països. Després els governs estatals fan un repartiment entre els diferents nivells d’administració.

El cas català

Un anàlisi de l’evolució del dèficit pressupostat i liquidat de la Generalitat des del 2006 i fins al 2015 posa de manifest que l’objectiu de dèficit no s’ha complert gairebé mai, només el 2006, quan es va pressupostar un desfasament del 0,28% i es va tancar l’any amb un 0,25%.

D’altra banda, de l’anàlisi dels comptes catalans també es desprèn que el dèficit públic es va disparar el 2008, any d’inici de la crisi, i va arribar al seu nivell més elevat el 2010 amb un 4,53% del PIB. És a dir: els comptes van arribar a tenir un forat de 8.000 milions d’euros.

El gràfic també mostra el canvi de política del 2013, quan el Govern no va presentar pressupostos perquè no va conèixer fins al mes de juliol el dèficit que li assignava l’Estat. L’aleshores conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, va argumentar-ho dient que hi havia poc marge de maniobra i que “l’acció política més contundent” era no fer uns pressupostos per “no dignificar una xifra injusta de dèficit”.

A partir d’aquell moment, l’executiu català va decidir deixar de reduir despesa i passar a actuar per la via dels ingressos; ara bé, les previsions d’ingressos projectades en els comptes del 2014 i del 2015 no es van complir mai i el dèficit va seguir estable al voltant del 2% del PIB.

De fet, l’anàlisi històrica mostra com en els últims quatre anys hi ha hagut un dèficit estable al voltant del 2% del PIB, és a dir, de 4.000 milions d’euros, malgrat els diferents esforços per adaptar-se als objectius assignats.

El nou repartiment del dèficit aprovat pel govern espanyol preveu que la Generalitat es pugui desfasar aquest any un 0,7%, és a dir, que tingui un desequilibri 1.400 milions, però haurà d’assolir l’estabilitat pressupostària -o dèficit zero- el 2018.