Daniel Faidella : “Razzmatazz obrirà quan pugui fer-ho amb un 66% de la gent i amb relativa normalitat”

BarcelonaEn vint anys d’història mai han viscut res així. Daniel Faidella parla de frustració i impotència: la crisi financera del 2008 els va obligar a ser creatius, però amb un local tancat no s’hi pot fer res. Ara el propietari de Razzmatazz intenta resoldre l’equació que implica reactivar una de les discoteques referents de Barcelona seguint les recomanacions de salut. D’entrada ho té clar: no obrirà fins que no pugui assegurar una relativa normalitat a la sala. Res de taules i cadires a la pista de ball.

¿Podem estar tranquils o hi ha perill que Razzmatazz tanqui?

No, no, no. La nostra salut financera és bona. El que no és és infinita. El problema de tot això és que no sé quan obriré, de quina manera, si tornaré a tancar, si hi haurà un rebrot... Però, vaja, que jo no m’ho he plantejat [tancar] en cap moment.

Com vau viure l’aturada sobtada?

Ens va trucar la Generalitat i ens va dir que havíem de tancar. Des de llavors han sigut uns mesos horrorosos, com per a tothom, i ho segueixen sent. Ho dic des del punt de vista de la frustració: tenir un problema espectacular com és una sala tancada i no poder fer-hi res. I, a més, no tenir gens d’informació. Què ha passat? Que al parar la música en directe la principal font d’ingressos del sector ha desaparegut totalment.

Quant havíeu facturat altres anys?

L’any passat uns 11 milions d’euros.

¿Caurà molt la xifra el 2020?

El primer problema és saber quan obrirem, i el segon, amb quin aforament. Depenent de l’aforament els números sortiran d’una manera o d’una altra. Després hi ha la demanda del públic, això es una variable que mai sabem. Honestament penso que hi ha unes ganes tremendes de tornar a veure música en directe.

¿I no pot passar que, després de mesos tancats a casa, costi ficar-se en una sala que estigui plena de gom a gom?

De fet, una de les coses que vull fer a l’obrir és tornar a generar la confiança en sortir, relacionar-se i socialitzar-se. Hi ha molta gent que està començant a notar símptomes d’esgotament mental i malestar, i això, més enllà que pot fer perillar la pau social, ho hem d’intentar evitar. ¿Hi haurà gent que no voldrà anar a un concert de 1.500 persones? Pot ser. ¿Que hi ha moltíssima gent que ho espera? També.

¿Hi ha algun pla sobre la taula per obrir? No fa gaire de discoteca que no s’hi pugui ballar...

El que passa és que ens estan tallant a tots pel mateix patró. No és el mateix una sala amb terrassa i bar musical on hi caben 400 persones que una sala com el Razzmatazz. Jo no puc posar cadires al mig de la sala. Mira, ahir [dimecres] vam fer una reunió amb el departament d’Interior de la Generalitat, que és el que ara tindrà la potestat sobre tot això, i he de dir que molt participatius i molt ben plantejat.

¿Alguna clau de com ho volen fer?

Els vam dir de crear una taula de treball per donar el nostre punt de vista i així consensuar abans de regular. Això de l’aforament del 33% anirà de meravella a sales de 300 persones, però jo no m’ho puc ni plantejar: perdria molts més diners dels que estic perdent ara.

¿O sigui que encara que us deixessin obrir amb un 30% de l’aforament no ho faríeu?

Sens dubte. Jo no obriria. La música en directe és una activitat cultural i social per naturalesa. La presència del públic, l’energia col·lectiva que es desprèn en els directes i la interacció amb els artistes fan dels concerts uns esdeveniments únics. En cap cas pot tenir lloc això si desapareix el públic de l’equació, o està assegut, o un a quatre metres de l’altre... No té cap sentit.

¿De quina manera voldríeu obrir?

Hem plantejat obrir al 66%. Si em deixessin fer-ho hi seguiria perdent diners, però no tants. A més, podria treure el meu personal de l’ERTO, i això per a mi és fonamental. També tornaria a donar feina als músics i personal de l’espectacle que no s’han pogut acollir a cap ajuda.

Quants treballadors té en ERTO?

Tots, però en diferent grau. Tinc 118 empleats directes; d’aquests, tots han anat a l’ERTO. Una gran part al 100%, i després he mantingut una part de la plantilla en diferents percentatges en funció de les necessitats de cada departament: el financer, per exemple, no ha parat.

Quan calcula que podrà obrir?

A partir de la fase 3 això passa a ser competència de la Generalitat. En fase 4, jo crec que es podria començar a plantejar un aforament mínimament digne. No em vull aventurar, però finals de juliol, principis d’agost, no descarto poder obrir.

¿I amb quines mesures?

Hem fet diversos plantejaments. Per exemple, fer venda anticipada nominativa per tenir una traçabilitat dels assistents en cas de rebrot: saber qui ha comprat, com ha vingut i quan ha marxat. Lògicament, dosificadors de gel, desinfectar la sala amb viricides abans de casa esdeveniment, l’obligació de dur mascareta i, si ho creuen convenient, prendre la temperatura al públic i fer tests als artistes que venen a actuar.

¿Havíeu viscut mai una cosa així?

Mai. No només per a mi, per al sector de la música en general: no s’ha vist mai. Però, en realitat, si l’hi preguntes a qualsevol persona que treballi on sigui et dirà el mateix. No ho havien vist els avis a la Guerra Civil.

Però hi ha sectors que sí que havien viscut crisis particulars, no?

Aquí hi ha un tema fonamental, que és que estic tancat. Una cosa és facturar poc: amb la crisi venia menys gent, es feien menys concerts... però podies pensar en coses. Però és que ara estic tancat, no he estat tancat mai a la meva vida. Què pots fer? Això és un malson que quan pugui dormir m’acompanyarà totes les nits durant uns mesos o anys.