Barcelona - IstanbulEl 15 de novembre passat, el BBVA anunciava una opa sobre la meitat que no controla del seu banc a Turquia, Garanti, en una operació que li costarà 2.249 milions d’euros. Tres dies després, el 18 de novembre, el banc central de Turquia rebaixava els tipus d’interès del 16% al 15%. I aquell mateix dia la lira, la moneda del país, es depreciava un 3% més i passa a canviar-se per 12,3 euros. La deriva és impactant: el 2016, 1 euro equivalia a 3,6 lires; aquesta setmana es canviava per més de 15.
![](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 56 56"%3E%3C/svg%3E)
Inscriu-te a la newsletter Economia
Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi
Per tot plegat, al BBVA li ha costat defensar una operació que els mercats han esperat llargament durant l’últim any, que és el temps que ha transcorregut des que es van trencar les negociacions per comprar el Banc Sabadell. El problema que té el banc d’origen biscaí és que lògicament els seus beneficis a Turquia els cobrarà en lires i, com més cau aquesta moneda respecte a l'euro, més minsos seran quan hagi de canviar-los de moneda. En paral·lel, la retallada de tipus d’interès (estan impensablement alts per als estàndards de la Unió Europa, però en només tres mesos han passat del 19% al 15%) suposa un bon indicador que les autoritats turques consideren que l’economia s’està frenant.
Com a conseqüència de l’operació, el banc ha perdut un 22% del seu valor en borsa durant el mes de novembre, l’equivalent a uns 10.000 milions d’euros. Ha estat, de llarg, el pitjor valor de l’Íbex-35 durant el mes que va anunciar l’operació i, tot i que la banca va tenir un mes difícil, ningú ho va fer pitjor que el banc blau. I tot plegat ha posat en el punt de mira dues figures: Carlos Torres, president del BBVA des de la sonada caiguda de Francisco González, i el seu conseller delegat, Onur Genç, que justament és de nacionalitat turca.
“En banca hi ha poques coses a fer, les millores es noten molt a poc a poc, i per això cal encertar-la amb les compres”, explica un financer que prefereix quedar en l’anonimat. Aquesta veu exposa que la compra de Garanti, a llarg termini, “serà una bona opció”, però admet que el BBVA ha tingut mala sort amb el fet que la baixada de tipus hagi passat just després de la compra. Ara bé, aquesta veu apunta a un problema estructural que tindrà ara el banc presidit per Torres: “Abans eren als Estats Units, però des que van vendre’s la filial [BBVA Compass, el novembre del 2020 per 9.600 milions] s’ha convertit en un banc més d’emergents: és a Mèxic, a Espanya i a Turquia”, explica. “Bancs com el Santander [amb forta presència al Brasil i al Regne Unit] ho tenen més equilibrat”, rebla.
La cicatriu del Sabadell
Les crítiques a Torres i Genç segurament serien menys dures si no fos pel fiasco de la compra del Sabadell ara fa un any. L’operació es va trencar aleshores per poc més de 200 milions d’euros (el BBVA n'oferia 2.250 milions en un intercanvi d’accions, mentre que Josep Oliu, president de l’entitat amb seu a Alacant, en demanava 2.500 milions).
Des del primer moment hi va haver comentaris assegurant que a Torres li havia faltat visió de negoci i li havia sobrat rigor numèric, i van ser molts els que van criticar el seu passat com a consultor com a causa del que consideraven un error de criteri. Un any després –aquella negociació es va trencar el 27 de novembre del 2020– la borsa ha estat cruel amb els màxims responsables del BBVA: el Sabadell és el valor de la borsa espanyola que ha pujat més (un 69%) i ara val més de 3.300 milions, molt més del que el Sabadell demanava per culminar la venda.
Potser per això Carlos Torres va obrir la porta fa unes setmanes a reprendre l'operació: “Ja veurem què ens depara el futur”, va dir el 18 de novembre. Aquesta setmana Genç li esmenava la plana dient que el BBVA vol créixer a Espanya de forma orgànica. Sigui com sigui, i per la seva política de compres, tots dos estan sota sospita.
“Tot val el doble”
“Tot val el doble”, assegura a l’ARA un venedor ambulant de blat de moro del cèntric carrer Istiklal. “Si abans una panotxa costava una lira, ara en costa dues. El carbó, de tres lires ha passat a set. Les castanyes han passat a costar 50 el quilo, però abans valien 30”, afirma resignat. La seva és gairebé una feina icònica, forma part de la postal d’Istanbul, com també en formen part els venedors de simit, el pa de pipes que també es ven al carrer i que complementa la dieta diària de qualsevol turc. En aquest cas, els aliments per fer-lo han pujat un 300%, segons va assegurar el president de la cambra d’artesans, Şaban Özdemir. Per tant, no és estrany que en poques setmanes el preu final s'hagi incrementat un 40%. Però ni aquesta pujada podrà salvar-los del pitjor: “Molts petits comerciants hauran de tancar en un termini de 3 a 5 mesos”, assegura.
Mentre cada sector empresarial mira de sortir-se’n, els ciutadans del carrer, els mateixos que surten cada dia a les sis del matí a treballar, miren amunt. Descontents, molts turcs no aproven la gestió econòmica d’Erdogan: “Per culpa d’una mala política econòmica, dirigida per un sol home, estem abocats a la fallida bancària”, explicava a l’ARA Ömer Faruk, diputat del partit prokurd HDP. Tot i que no hi ha proves que tota decisió econòmica requereixi el vistiplau del màxim mandatari, una font del Banc Central turc afirma a aquest diari que “dins la institució monetària només s’accepta una línia de pensament”, és a dir, la que mana Erdogan. Dins el govern, igual. Però també n’hi ha que en discrepen. L’últim de fer-ho –s’especula– és ja l’exministre de finances, Lütfi Elvan, que aquesta setmana ha renunciat al càrrec. “Es pensen que posant a gent de la seva corda ho resoldran tot. Són tan addictes a fer-ho com un alcohòlic a l’alcohol”, destaca un perruquer del barri de Beyoglu.
I davant la crítica, cops de porra: fa dues setmanes els turcs van organitzar protestes arreu del país per clamar contra una política econòmica que, asseguren, els està ofegant, mentre la policia contestava amb gasos lacrimògens. El desenllaç: desenes de detinguts i la incertesa de què passarà l’endemà amb la divisa. “Seguirà caient?”, es pregunta la ciutadania. I com a conseqüència, més inflació, perquè les importacions funcionen en dòlars. Per això un grup de creients va pensar el divendres anterior que resar a l’aire lliure davant d’una casa de canvi seria més útil que no pas a la mesquita, on no corre l’aire.
