Crit d’alerta de la química catalana

TarragonaL’anunci en les últimes setmanes del tancament de dues plantes del polígon petroquímic de Tarragona -una de la multinacional alemanya Covestro (antiga Bayer Material Science) i l’altra de la nord-americana Celanese- han disparat les alarmes al sector. La trentena d’empreses del clúster tarragoní porten anys alertant que els elevats costos energètics que han d’afrontar a l’Estat -entre els més cars d’Europa- i la falta d’infraestructures com el corredor mediterrani per potenciar les exportacions podien provocar casos com els que ara s’han produït. El tancament de les plantes de Covestro i Celanese han disparat la por d’un efecte dòmino. En públic, el sector evita caure en l’alarmisme, però admet que aquestes condicions de producció adverses posen en perill el futur d’un clúster que és el més important del sud d’Europa i que representa la meitat de la producció química catalana i la quarta part de l’espanyola. El polígon petroquímic és, amb més de 30.000 llocs de treball entre directes, indirectes i induïts, el principal motor econòmic del Camp de Tarragona. És per això que, si es produís un degoteig de tancaments, l’impacte sobre l’economia d’aquestes comarques seria molt negatiu.

Risc de tancaments

“El risc de més tancaments existeix, perquè tenim debilitats com els costos energètics o els dèficits en infraestructures, que afecten molt la competitivitat de les empreses”, admet la directora general de l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT), Teresa Pallarès. Malgrat això tot indica que el sector també té fortaleses: “Continuarem posant-les en valor per evitar que hi hagi més casos i fins i tot per portar noves inversions que ens facin més forts”. Aquest és el propòsit de ChemMed Tarragona, una plataforma creada pel sector el maig del 2014. La seva tasca de moment no ha donat fruits en forma de noves inversions, tot i que des del clúster asseguren que hi ha converses obertes amb diferents multinacionals interessades a aterrar a Tarragona. Pallarès és optimista: “Si ens solucionen els problemes de competitivitat, ens en sortirem, les previsions del sector per als pròxims anys són de creixement, però aquests dèficits són un llast per al nostre territori”.

Els dos principals factors que afecten negativament la competitivitat del clúster no tenen perspectives de desencallar-se a curt termini. En el cas dels costos energètics, el sector demana que l’Estat transposi la directiva europea que preveu bonificacions als clústers industrials. Espanya és un dels pocs països de la UE que no ho ha fet, cosa que fa que l’energia dels grans complexos químics sigui un 25 per cent més cara que a Alemanya. El desavantatge competitiu dels costos energètics s’agreuja encara més per la competència de les plantes dels Estats Units, que tenen l’energia encara més barata gràcies al fracking. Passa el mateix amb les modernes plantes que s’estan inaugurant a països del Pròxim Orient, que tenen més fàcil l’accés a les primeres matèries.

En el cas de les infraestructures, el projecte més esperat és el tercer fil, una via amb ample internacional que connectaria el polígon tarragoní amb Europa de manera provisional, mentre no s’acaba el corredor mediterrani. Però aquesta inversió, que l’Estat va prometre enllestir ja aquest 2015, no té ara mateix “cap calendari, i sense calendaris definits és molt difícil convèncer les empreses perquè inverteixin”, lamenta Pallarès. Un exemple concret de com la falta d’infraestructures condiciona les apostes inversores el donava a finals d’octubre el responsable europeu de BASF, Harald Schwager, quan afirmava que els retards en les infraestructures provocarien que inversions previstes a la seva planta de Tarragona acabessin sent destinades a altres zones.