La crisi del covid accelera la deslocalització empresarial

BarcelonaL'Anís del Mono ja no es farà a Badalona. La producció de pasta seca de Pastas Gallo marxarà de Granollers. Bosch deixarà de fabricar el seu sistema de frenat per a cotxes a Lliçà d’Amunt. Magneti Marelli no farà més peces des de Llinars del Vallès. Les dues primeres han plegat veles direcció a Andalusia, la tercera mira cap a Polònia i la quarta aposta pel Marroc. Malgrat haver escollit cadascuna un destí diferent i operar en sectors diferents (tot i que les quatre són industrials), a totes les uneix involuntàriament el mateix fil: haver despertat el fantasma de la deslocalització. Un fenomen que, sembla, no ha fet més que començar.

“En tots els moments de caiguda del consum i de caiguda de la inversió, la tendència natural de les empreses és reduir costos i concentrar recursos allà on sigui més eficient per a elles”, exposa Paloma Fernández, especialista en història econòmica i professora de la UB. “Les empreses miren temes comptables purs i durs”, analitza. Si cau el consum, cau la facturació, però es mantenen les despeses fixes. I això, segons ella, demana racionalitat econòmica. 

A més, “estem en plena fase de transformació digital i, per tant, d’un procés de relocalització productiva arreu del món vinculada a aquesta digitalització”, afegeix Josep Lladós, economista i professor a la UOC. La seva lectura és que la crisi del covid no ha fet més que accelerar la tendència: amb els mercats tancats o restringits, les empreses han aprofitat la situació per plantejar-se especialitzar cada planta i dur-la a llocs de baix cost.

Ara bé, el perill és que n'hi comenci a haver moltes, de deslocalitzacions, escenari del qual tots dos estan absolutament convençuts. “Sense cap mena de dubte hi haurà més moviments així –afirma Fernández–. En els processos de transició, els sectors que s’han de tancar o reconvertir prefereixen la deslocalització com a alternativa intermèdia per reduir costos, poder continuar i aprofitar-se de la transferència de coneixement”, és a dir, aprendre en altres països processos que facin la fabricació molt més eficient. 

La conseqüència per a Catalunya

¿Però què passa al territori del qual es fuig? Malgrat que la pèrdua de llocs de treball quedi compensada per les vacants que obren les empreses que decideixen instal·lar-se a Catalunya, el problema és que les noves feines corresponen a nivells formatius i grups d’edat diferents als dels treballadors de les fàbriques que han tancat, segons un estudi elaborat per la Cambra de Comerç de Barcelona a petició de la Generalitat de Catalunya. També és comú que els que han perdut la feina acabin en sectors amb sous inferiors. Això si poden trobar feina. 

En concret l'estudi calcula que, fins al 2018, s’havien destruït vora 15.000 llocs de treball a Catalunya arran de la deslocalització, una xifra –matisen– que no té en compte l’impacte sobre els proveïdors i el consum i el comerç de les zones afectades. 

“El que ens diuen aquests processos de deslocalització és que l’atractiu de la localització industrial a Catalunya perd força –resumeix Lladó–. “¿És preocupant? Sí. ¿Es pot revertir? També”, afegeix. Resoldre-ho, diu, depèn de que s'impulsin polítiques industrials i tecnològiques “sense ser tebi”, i d’utilitzar bé els fons europeus. La seva recomanació és no deixar-se enlluernar per projectes sexis, sinó per aquells que ajuden a fer millor el que ja fem bé i que el mercat ens reconeix. La proposta de la professora de la UB és resoldre problemes bàsics i així competir amb altres països. S’explica: “Aquí el govern no sempre desgrava la R+D+i quan i com toca, ni sempre funcionen els ordinadors a la universitat, ni sempre arriben les subvencions... Tindries un laboratori de R+D+i en aquestes condicions?”