La crisi del 1973: guerra, inflació i la gasolina pels núvols

BarcelonaLa crisi energètica fruit de la invasió russa d’Ucraïna té ressonàncies amb el passat. Concretament les similituds amb la coneguda com a primera crisi del petroli, el 1973, fan possible extreure’n algunes lliçons sobre com encarar les derivades econòmiques de la guerra i de les sancions contra el règim del president rus, Vladímir Putin.

Les tensions entre Rússia i Ucraïna són una de les raons per les quals el preu del petroli i del gas –i en conseqüència dels carburants i l’electricitat– porten mesos a l’alça, però amb l’esclat del conflicte s’han disparat. De moment, però, encara no hem vist cues de cotxes a les gasolineres europees, com sí que va passar en alguns països fa 49 anys.

“Les cues es van produir en països que van patir el boicot”, explica Albert Carreras, catedràtic d’història econòmica de la UPF. Però anem a pams: el 1973 va esclatar la Guerra del Yom Kippur, quan Síria i Egipte van envair els Alts del Golan i el Sinaí, ocupats per Israel des del 1967. En suport als dos atacants, els països àrabs de l’OPEP, el càrtel que agrupa els principals exportadors de petroli, van decidir boicotejar els estats que donaven assistència militar i política a Israel, entre els quals hi havia els EUA, el Regne Unit i els Països Baixos, entre d'altres.

A efectes pràctics, aquests països van patir una forta escassetat de petroli i, per tant, de combustible, la qual cosa explica les llargues cues. A Espanya, en canvi, no es van produir.

L’economia espanyola d’aleshores era molt intensiva en l’ús d’energia, ja que, igual que a la resta de països europeus, la indústria tenia molt de pes. Actualment, tot i el viratge cap als serveis de les últimes dècades, “hi ha molt pocs sectors que no siguin intensius en energia” a causa de l’ús cada vegada més estès de les noves tecnologies, que consumeixen molta electricitat, explica Carreras. Altres sectors, per exemple el turisme o el comerç online, també tenen una gran dependència de l’energia a causa del transport. Malgrat tot, la dependència dels combustibles fòssils avui és menor que el 1973, gràcies a la nuclear i a les renovables.

Alguns països, com Alemanya o el Japó, van encaixar immediatament la pujada de preus de l’energia, mentre altres van intentar compensar les pujades als ciutadans i als sectors més afectats, com França, el Regne Unit o inicialment els EUA. En el cas del govern nord-americà, va intentar mitigar l’encariment del petroli i la inflació en general, però va acabar havent d’aplicar mesures extremes uns anys més tard, amb el nomenament de Paul Volcker com a president de la Reserva Federal –el banc central dels EUA–, que va aplicar pujades dels tipus d’interès molt severes per frenar l’augment de preus desbocat, però amb la contrapartida de provocar una dura recessió i incrementar massivament l’atur.

La demanda es va mantenir molt rígida a tots els països avançats, on, tot i l’escassetat, es va seguir consumint petroli al mateix ritme que abans de la guerra, la qual cosa va convèncer els països exportadors d’aixecar l’embargament –un fet venut com un èxit negociador per part dels governs occidentals– i controlar la producció per seguir venent a preus molt elevats.

Negació inicial

La crisi del 1973 va agafar Espanya en els últims respirs del franquisme, per la qual cosa al principi la resposta política va ser “negacionista” a fi d’evitar “mesures impopulars” que causessin més inestabilitat, diu Carreras. El govern va mantenir un preu fix als carburants i va “traslladar als impostos” les pujades: els carburants van acabar sense gairebé cap impost i l’energia només va tenir increments “moderadíssims” de preu, indica. És a dir, l’Estat va subvencionar així la indústria i les famílies, i es va donar la paradoxa que Espanya es va convertir durant un temps en un país “barat en energia i en sous”, tot i no ser-ne productor, recorda el catedràtic. 

Aquesta situació era “insostenible” i, com a la resta del món, va aguantar fins a la segona crisi del petroli, el 1979, quan, amb “la inflació descontrolada”, es va optar per posar els tipus d’interès als nivells molt més alts que demanava la conjuntura econòmica, la qual cosa va tocar de mort gran part de la indústria i va disparar la desocupació a inicis dels 80.

De forma semblant, la situació actual d'encariment energètic deixa Espanya en una situació vulnerable per la dependència de l’energia estrangera, igual que el Regne Unit i sobretot Alemanya. Itàlia i França, per exemple, poden fer servir energia pròpia gràcies a la generació hidroelèctrica als Alps i, en el cas francès, la nuclear. El camí a mitjà i llarg termini és fer la transició a més renovables i abandonar les “energies brutes”, indica Carreras. “No és fàcil, no s’han fet gaire els deures i anem amb retard”, afegeix.

El govern de José Luis Rodríguez Zapatero va intentar subvencionar les renovables, però els preus baixos de la dècada del 2010 i l'elevat deute públic d'Espanya ho van fer inviable a mitjà termini. “És un exercici per a països rics”, opina Carreras sobre aquelles ajudes, com ho demostra que els països nòrdics són els que més se n’han sortit a l’hora de fer la transició energètica cap a les renovables amb el suport estatal.

Els grans beneficiats de la crisi del 73 van ser les elits de molts països àrabs. "Ara tenim els xeics àrabs a casa", ironitza Carreras, ja que els beneficiats són els productors d'electricitat nacionals, que es beneficien del sistema de subhastes majoristes que situa el preu de la llum al preu de la font més cara, normalment el gas. Això fa molt rendible la creació d'electricitat amb renovables o amb altres fonts barates, i els productors obtenen "rendes sense mèrit". Carreras advoca per "la fiscalitat o la regulació", de manera que l'Estat apliqui impostos sobre els beneficis extraordinaris de les elèctriques o, si no, intervingui el mercat per limitar el preu.