Joan Font: “Ens en sortirem, estem acostumats a fer-ho sense un estat al darrere”

Les Masies de VoltregàJoan Font rep l’ARA a la seu central de Bon Preu, a les Masies de Voltregà (Osona), en unes oficines erigides sobre el primer magatzem de l’empresa. Les sales tenen noms de muntanyes catalanes (Puigmal, Matagalls) i el despatx del seu president no sembla gens el del fundador i màxim directiu de la 35a empresa de Catalunya per facturació -i una de les que mantenen un creixement més elevat-. Als 69 anys, Font parla de l’impacte del coronavirus en la seva companyia, explica fins a quin punt està preocupat per la nova crisi i no defuig cap pregunta. Tampoc les que fan referència al conflicte accionarial que va mantenir amb el seu germà ni -potser en això és únic entre els més destacats empresaris catalans- al seu reconegut independentisme.

En aquest moment és especialment complicat fer les coses bé.

Sí, és un bon moment per demostrar la qualitat dels equips i de l’organització. També és un bon moment perquè la nostra gent s’adoni que fem una tasca important per a la societat: mai havíem tingut un reconeixement com el que tenim ara.

Què van fer quan això va esclatar?

La primera cosa va ser convocar diàriament a les nou del matí tots els directors i bona part dels caps de departament a un comitè de crisi on tractàvem totes les coses importants i preníem les decisions, i enviar la gent a casa, tothom amb teletreball de manera immediata. Ens hem trobat amb moltes coses que mai a la vida un director general d’una empresa de distribució hauria pensat que podria trobar-se.

¿Ha sigut més complex gestionar el personal o la qüestió logística?

La gestió de les persones sempre és molt important, però en moments així ho és més. Quan en un súper tenim una baixa per un diagnòstic de coronavirus, s’han de fer les coses ben fetes amb la resta dels companys i s’ha de donar seguretat. El tema logístic ha comportat unes tensions tremendes: a l’equip directiu de Bon Preu dèiem que no podríem augmentar un 30% la facturació sense ampliar notablement el magatzem central. Doncs hem augmentat alguna setmana el 90% i hem donat servei. Naturalment, amb un nivell de tensió en tots els punts de treball molt elevat: no només una setmana va augmentar el 90% les vendes sinó que després hi ha hagut una pila de setmanes amb creixements del 30%. Estem donant un nivell de servei extraordinàriament bo per les dificultats que tenim.

¿Se’ls han acabat productes?

A Bon Preu gairebé no tenim productes faltants i en punts de venda no tenim més enllà d’un 0,8-0,9% de faltes. Ara hem arribat a un 6% i 7% de faltes. Ens empipa molt, però no tot està a les nostres mans: cal que el fabricant produeixi i ens serveixi el producte. Si el comportament de la demanda és inesperat i la cadena es trenca en algun moment, es generen faltes als establiments.

¿El client ha tingut un comportament irracional?

No sé si irracional, impensable sí. La demanda de determinats articles ha estat molt estranya.

Alguna cosa que l’hagi sorprès?

Moltíssimes. Quan em van dir que els llevats es disparaven... Hosti, però si de llevat no se’n ven! Però es van disparar i no donem l’abast. O tot el tema de verdures i hortalisses: carbassó, patates, cebes.

¿I com ho anticipa una empresa tecnològicament desenvolupada com la seva?

No podem. Nosaltres tenim un software que ens permet determinar la demanda de cada súper, referència per referència, i ens avancem en les comandes a la venda real: nosaltres emmagatzemem avui la comanda per servir demà. Però quan el consumidor tiba uns articles inesperats, això és impossible de preveure.

I han respost sobre la marxa.

Quan en una setmana ens augmenta el 90% el servei i nosaltres sabem que podem fer, per exemple, el 70% més, hem de decidir quin 20% deixem de servir. ¿El 20% de botigues? ¿El 20% d’alguna secció? Vam decidir bloquejar tota la part de celler i licoreria. Ens va semblar una decisió encertada, encara que sigui una decisió que va en contra dels interessos de l’empresa, perquè podem guanyar més diners amb una ampolla de whisky que amb una ampolla de lleixiu.

És una decisió pròpia d’una situació de subsistència, complicada.

En 40 anys jo no m’havia trobat mai en una situació d’aquestes, i a més t’hi trobes en 24 hores.

Amb aquesta complicació deu fer ràbia que hi hagi la idea que els súpers estan fent l’agost.

Efectivament, hem venut més i estem venent més. Però no hem apujat preus ni hem apujat marges, i tenim un increment de despesa per atendre això important, perquè hem hagut de substituir 1.200 persones que han agafat la baixa, i això té un sobrecost. Hi ha altres coses: el cistell de la compra ha canviat i no és el mateix marge el d’un lleixiu o uns cigrons cuits que el del whisky o una ginebra. Tu serveixes una ampolla de lleixiu que pesa el mateix i ocupa el mateix que una de whisky i val 10 vegades menys i tens 10 vegades menys de benefici. I hi ha un altre factor. A Bon Preu creiem que en els propers mesos les empreses de supermercats probablement vendrem menys que l’any passat, és un escenari que no descartem. Perquè hi haurà molt d’atur, molts negocis que tancaran, hi haurà menys ingressos per part de les famílies. No sabem si en el global de l’any serà superior aquest augment o la caiguda que pot venir.

¿Vostè no veu una recuperació en forma de V?

M’agradaria que fos una recuperació en forma de V, però em sembla que si no es prenen mesures molt directes i molt eficients, com estan reclamant alguns economistes brillants que tenim... Al contrari, em fa por que hi hagi una destrucció del teixit empresarial important, i això no és fàcil de substituir.

Com valora fins ara la reacció del govern espanyol?

Una cosa és el que es diu i una altra el que es fa. Els governs tenen una relació amb el món empresarial molt senzilla, que és cobrar impostos. Es dediquen a cobrar seguretat social, impost de societats i IVA. Si en comptes de parlar tant de donar suport a les empreses haguessin pres mesures amb el que està al seu abast (no amb avals, crèdits i bancs, sinó dient: “Els diners que m’ha de pagar en impostos no me’ls pagui, i capitalitzi’s i continuï funcionant”), això ho podia fer en 24 hores. Però no s’ha fet res. Res.

Vostè veu molts proveïdors. Com valoraria la salut empresarial?

La gent està desesperada i amb raó. Com pots estar pagant lloguers, totes les despeses fixes i personal, i tenir tot el negoci tancat i no ingressar ni un duro? Se n’ha parlat molt, però ningú ha posat diners a sobre la taula per capitalitzar aquestes empreses, i el país no es pot permetre que tanquin les empreses, les empreses rendibles és vital que continuïn. Les reserves que tenen la majoria d’empreses no aguanten un mes, ni dos mesos, ni tres mesos sense ingressos. El perill és la destrucció de tota aquesta xarxa d’empreses que són les que generen riquesa, i això es pot pagar molt car. Però les administracions, desgraciadament l’espanyola i la catalana, són molt ineficients i a les empreses en 24 hores ens ha canviat la vida, no podem fer papers ni esperar tres mesos.

Amb aquest escenari que ens explica, ¿creu que ens en sortirem, com a país, com a economia?

Jo crec que sí, tinc una confiança cega en l’empresariat d’aquest país. Ja s’ha demostrat reiterades vegades que a Catalunya, sense el suport d’un estat que ajudi al darrere, les empreses s’han espavilat i han tirat endavant en circumstàncies tan complicades com ara. Les empreses catalanes estan acostumades a sortir-se’n soles, el que volem és que com menys problemes ens portin les administracions, millor. Les administracions podrien fer-ho bastant millor.

També la catalana?

També, també.

Què li demanaria?

Que es deixi de pensar que les empreses som uns presumptes delinqüents i que es passi a pensar que són presumptes generadors de riquesa. Nosaltres hem trigat set i vuit i nou anys a obrir un supermercat a Barcelona. Això és absurd. Si una cosa hagués de demanar, seria que les administracions siguin tan eficients com ho són les empreses.

¿A què atribueix aquesta desconfiança respecte a l’empresariat?

Venim d’una cultura molt castellana i molt espanyola pel que fa a la rendició de comptes, i molt poc anglosaxona. Allà és a posteriori, és la que tocaria: vostè faci i el vindrem a inspeccionar quan hagi obert i haurà de tenir-ho tot bé, perquè, si no, haurà de refer-ho, però faci... Com a país no ens podem permetre ineficiències de l’administració.

El 2012 en una entrevista en aquest diari vostè ens va dir que veia Bon Preu amb capacitat d’arribar a una quota de mercat del 14%. Com ho veu ara?

Em sembla recordar que en el temps que comentes Bon Preu tenia una quota de mercat a Catalunya del 8%. En l’últim comitè de direcció ho estàvem revisant i estem al voltant de l’11%. L’any passat vam facturar 1.490 milions. Crec que tenir el 20% o el 22% de la quota de mercat no és cap disbarat, no hi ha cap limitació a priori per impedir que puguem doblar la facturació o la participació en el mercat de Catalunya. Però s’ha d’anar fent de mica en mica, excepte si es presenta una altra oportunitat. Aquest exercici preveiem facturar a l’entorn de 1.600 milions.

¿Els ha frenat el conflicte entre accionistes que es va solucionar l’estiu de l’any passat?

No. Diguem que hem deixat d’estar entretinguts en un tema que no aportava gaire valor des d’un punt de vista empresarial i ara tenim les coses i l’horitzó més clar.

¿I això li ha deixat cap cicatriu que ens vulgui explicar?

No són situacions agradables a nivell personal, però tampoc m’hi voldria entretenir. Crec que cada part té el que volia, suposo que pot fer més a l’hora de gestionar el seu futur d’acord amb els seus interessos.

Com es competeix contra els súpers centrats en els descomptes?

Doncs fent-ho millor que ells en aquells camps que els ciutadans valoren més. Les empreses hem de ser diferents i millors que els competidors perquè si no estem morts. Sabem que fem bastant millor la gestió de frescos. Un altre punt que fem millor és gestionar l’assortiment, que els ciutadans puguin escollir les marques. I hi ha un element que hem de neutralitzar, que és la comparació poc realista de preus: a articles comparables som tan competitius com el més competitius dels hard discount : la llauna de refresc de 33 centilitres no la trobarà enlloc més barata que a Bonpreu i Esclat. Som exactament tan competitius com el que més d’aquests, amb l’avantatge que amb l’assortiment tens una fortalesa, que és que el ciutadà pot escollir molta més varietat. Aquest és un model guanyador, no perquè ho digui jo sinó perquè les xifres ho demostren: tenim un creixement molt més alt que tots els competidors que esmentaves. Nosaltres creixem de l’ordre d’un 10%, 11%, 12%, mentre que a l’estat espanyol Carrefour deu créixer un 2% o un 3%, Mercadona un 4% o un 5%, Lidl un 7% o un 8%, Dia més aviat té problemes...

Per què als empresaris no els agrada parlar de política?

No ho sé, no ho sé.

A vostè no li fa res, diu obertament el que pensa.

No tinc per què amagar-me’n. Com a ciutadà crec que tinc dret a aspirar que aquest país es governi per ell mateix. I com a empresari, jo crec que tenim dret a exigir ser administrats d’acord amb la xarxa d’empreses que hi ha en aquest país: no és una xarxa que majorment està en borses internacionals i que creix basant-se en capitalitzar els resultats. Si el govern del meu país legislés i governés basant-se en les necessitats de les empreses que són les que generen la riquesa del país, probablement es farien millor les coses, tindríem una administració més eficient, tindríem un tractament fiscal dels resultats dels beneficis reinvertits diferent de si es paguen dividends, i tindríem una legislació laboral millor per a tots, també per als treballadors. És l’aspiració de ser governat per un govern que atengui les necessitats del país, que és diferent d’altres, ni millor ni pitjor.

No ha tingut por mai de cap boicot?

Nosaltres ens hem trobat de tot.

N’han patit, de boicots?

No em fan por els boicots. Hi deu haver persones i col·lectius de tot ordre, en aquest país. Però nosaltres no demanem que ens vinguin a comprar perquè algú pensi d’una manera o d’una altra, sinó perquè ho fem millor que els competidors.

Té previst el relleu generacional?

Sí, però hauríem de separar el que és la condició d’accionista de la condició de directiu. Pots tenir la sort que coincideixi en alguna persona que sigui un bon accionista i un bon directiu, però has de tenir bons directius que no siguin accionistes. Crec que ho farem bé, ho estem fent bé i estic absolutament tranquil.

Troba a faltar res dels seus inicis?

Trobo a faltar tenir 20 anys, i això té mala solució [riu]. Però no. L’instint empresarial segurament és el mateix, però les capacitats de tot ordre són diferents quan en tens 69 que quan en tens 20. Amb 69 tens molts aprenentatges fets i pots centrar molt més el tret. El valor de les persones i de l’estratègia del llarg termini als 20 anys no me’n recordo si el tenia tan clar.

Com li agradaria ser recordat?

No m’ho he plantejat... Home, m’agradaria ser recordat com un empresari que compleix els seus deures i que fa les coses bé i genera riquesa, i que vol que el seu país tiri endavant i sigui un país de qualitat, cohesionat.