PANDÈMIA

El diccionari de la crisi: tots els conceptes que has de saber

Resumim els principals termes econòmics que cal conèixer per entendre una mica millor les causes i les conseqüències d’una més que possible recessió

La paralització de l’economia mundial, que demostra aquesta imatge de la icònica Times Square de Nova York buida, pot provocar una crisi pitjor que la del 2008.
Leandre Ibar Penaba
27/03/2020
7 min

BarcelonaDavant de la crisi econòmica que segons els experts provocarà l’epidèmia del coronavirus, l’ARA fa un recull de molts dels conceptes que més es repetiran en les pròximes setmanes perquè tothom pugui entendre millor de què parlen els polítics, el empresaris i els economistes. Són aquests:

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

Polítiques fiscals

Són les polítiques econòmiques que duen a terme els governs: és a dir, apujar o abaixar impostos i incrementar o disminuir la despesa pública. Els economistes coincideixen que, en moments de crisi, quan empreses i famílies tenen dificultats i redueixen les despeses i les inversions, és necessari que les administracions incrementin la despesa per compensar la davallada dels altres factors de l’economia. En el context actual, demanar polítiques fiscals sovint és sinònim de demanar despesa pública.

Polítiques monetàries

Són les polítiques que duen a terme els bancs centrals: és a dir, incrementar o reduir la quantitat de diners que hi ha a l’economia, decidir quin és el tipus d’interès bàsic, facilitar el crèdit als bancs i comprar o vendre títols de deute públic per mantenir la solvència de l’estat.

Producte interior brut

Normalment abreujat PIB. És l’indicador de la mida d’una economia. És la suma de tot el que produeix una economia en un any.

Recessió

Tècnicament una economia entra en recessió quan encadena almenys dos trimestres amb un decreixement del PIB. És a dir, que durant com a mínim mig any, la mida de la seva economia s’ha reduït. Sovint s’usa com a sinònim de crisi.

Liquiditat

Diners que es poden gastar de manera ràpida. Una empresa amb problemes de liquiditat és la que no pot obtenir prou diners per pagar el que deu. En el moment actual, el risc que moltes empreses tinguin problemes de liquiditat és molt alt, ja que moltes han perdut gran part de les vendes i, per tant, no ingressen tants diners com abans, però alhora han de fer front a gran part de les despeses habituals. Així mateix, la reducció de l’activitat econòmica fa que els governs també redueixin la seva liquiditat, ja que recapten menys impostos.

Solvència

Capacitat de pagar. Si una empresa no és solvent, vol dir que no podrà pagar el que deu als seus proveïdors, els salaris als seus empleats o altres deutes i despeses. El mateix passa amb els governs.

ERTO

Expedient de regulació temporal d’ocupació. És la reducció de la jornada laboral o l’acomiadament temporal dels treballadors d’una empresa. La majoria dels ERTO que s’estan presentant són per una causa de força major.

Amb els ERTO actuals, els afectats passen a cobrar com a mínim el 70% del sou durant els primers sis mesos i el 50% a partir del setè en endavant, que assumeix la Seguretat Social. Un cop expira l’ERTO, els treballadors s’han de reincorporar a la seva feina i no poden ser acomiadats durant sis mesos. A més, tampoc els suposa gastar prestació d’atur.

Inflació (o deflació)

Augment (o caiguda) dels preus dels béns i serveis que consumeixen els ciutadans quotidianament. L’índex que la mesura és l’índex de preus al consum (IPC).

Crèdit

Avançament de diners amb el compromís de retorn en un futur. Per exemple, un préstec o un bo són crèdits, ja que una part deixa diners a una altra amb el compromís que els recuperarà més endavant.

Bancs centrals

Són els organismes encarregats de produir i distribuir els diners i el crèdit en una economia. Tenen tres funcions principals.

La primera, regular el sector financer (els bancs i altres entitats) i garantir que el crèdit flueixi sense problemes dins de l’economia. És a dir, assegurar-se que els bancs es presten diners entre ells i en presten també a empreses i famílies.

La segona és controlar la quantitat de diners que hi ha a l’economia, a fi de controlar la inflació. És a dir, garantir que els preus dels béns i serveis que els ciutadans compren en el seu dia a dia no es disparen, però que tampoc cauen.

La tercera és garantir la solvència de l’estat mitjançant operacions de compra o venda de deute públic, per evitar així que els governs hagin de pagar uns interessos massa elevats si s’endeuten.

Si un banc central aconsegueix els tres objectius (cosa que passa sovint), l’economia creix i es creen llocs de treball, mentre que en temps de crisi ha d’actuar de manera contundent en els tres fronts per mitigar els efectes de la caiguda de l’activitat econòmica. Per fer-ho, un banc central pot crear diners quan vol. Els economistes parlen col·loquialment de fer servir la impressora, perquè és com si el banc imprimís bitllets nous.

Tipus d’interès

Sovint s’anomena el preu del diner i sempre s’expressa en percentatge. És el preu extra que cal pagar per rebre uns diners per avançat un cop els hàgim de tornar. Si, posem per cas, demanem prestats 100 euros a un banc i ens posa un tipus d’interès de l’1%, haurem de retornar 101 euros, és a dir, els 100 inicials i un euro addicional d’interès, l’esmentat 1%.

Els bancs centrals estableixen els tipus d’interès bàsics d’una economia, que són els que ells cobren als bancs comercials per deixar-los diners. En moments de crisi, els acostumen a abaixar per facilitar el crèdit als bancs i convidar-los a ells, famílies i empreses a tancar noves operacions de crèdit.

Injecció monetària

És l’operació mitjançant la qual un banc central crea diners i els aboca en l’economia. Normalment ho fa a través de compres de deute (públic o empresarial) o amb préstecs als bancs privats. També se’n diu estímul monetari.

Estímuls fiscals

Programes efectuats pels governs per pal·liar els efectes d’una caiguda de l’activitat econòmica. Poden consistir en més despesa (per exemple, construint una obra pública o contractant més funcionaris) o en retallades d’impostos que faran que empreses i famílies tinguin més diners a la butxaca per gastar.

‘Helicopter drop’

És una controvertida política que mai s’ha dut a terme i que ara estudien diferents països. El banc central crea diners i, en lloc d’abocar-los a l’economia a través de la banca, els dona directament als ciutadans, per exemple, amb un xec o un ingrés al banc. És una injecció monetària portada a l’extrem i el seu nom evoca la imatge d’helicòpters volant per damunt dels carrers i llençant bitllets perquè la gent els agafi. Els crítics argumenten que si es fa en grans quantitats pot provocar que augmentin els preus (o que pugi la inflació).

Renda mínima

Una mesura similar a l’ helicopter drop, però aquest cop a llarg termini. El govern o el banc central garanteix a tots els ciutadans un ingrés mínim cada mes, independentment de si treballen o no. S’han fet programes pilot en alguns indrets, amb resultats poc concloents sobre quins efectes té.

Marge fiscal

Capacitat que té un govern per augmentar la despesa amb l’objectiu d’estimular l’economia. A priori, com més endeutat està un govern menys marge fiscal té, tot i que molts economistes coincideixen que, mentre el banc central garanteixi la compra de deute i la solvència de l’estat, en temps de crisi els governs poden endeutar-se tant com calgui per mitigar la caiguda.

Dèficit públic

Diferència entre el que ingressa i el que es gasta una administració en un any. Es pot expressar en milions d’euros i en percentatge del PIB.

Bo

Títol de deute. L’emissor del bo (un estat o una empresa) rep uns diners que es compromet a retornar al comprador del bo al cap d’un temps amb un interès afegit.

Eurobons (o coronabons)

Bons europeus, de moment encara inexistents. Alguns països de la zona euro han demanat “mutualitzar” el deute, que vol dir posar en comú tot el deute generat durant la crisi del Covid-19 i crear uns bons comuns garantits per la UE o el MEDE [veure requadre inferior] i que el BCE pogués comprar. Alemanya i els Països Baixos s’hi oposen.

Deute públic

Pot tenir dos significats. Un és el total de diners que deuen les administracions públiques d’un país. Es pot expressar tant en milions d’euros com en percentatge del PIB.

El segon és qualsevol bo emès per governs i institucions públiques.

Deute privat

També té dues accepcions. La primera és el total de diners que deuen les empreses i les famílies d’un país. Es pot expressar tant en milions d’euros com en percentatge del PIB.

La segona, un bo emès per una empresa privada. Les empreses emeten bons per fer front a l’escassetat de liquiditat. Per exemple, una empresa del sector turístic té els ingressos concentrats a l’estiu, però certes despeses fixes tot l’any, per la qual cosa pot recórrer a emissions de bons per obtenir diners en un moment puntual i retornar-los més tard quan torni a tenir fons.

Les institucions i mecanismes a tenir en compte

Banc Central Europeu (BCE)

És el banc central dels països que comparteixen l’euro. Després de vacil·lacions inicials, el BCE ha encarat la crisi del coronavirus amb l’aprovació de mesures sense precedents: ha eliminat els límits per comprar deute dels països de la zona euro i hi destinarà 750.000 milions addicionals.

Mecanisme Europeu d’Estabilització (MEDE)

És el fons de rescat de la UE, que s’utilitza per ajudar els estats membres amb problemes per pagar el deute. Va ser l’encarregat del rescat de Grècia. Els països que hi acudeixen han de signar un acord en el qual accepten les condicions que se’ls imposin sobre despesa pública, deute i dèficit.

Fons Monetari Internacional (FMI)

Històricament criticat, l’FMI és un organisme que té com a objectiu principal donar assistència financera als governs amb problemes de solvència durant una crisi, a canvi de “reformes” que sovint inclouen privatitzacions de serveis públics, retallades de despesa i programes d’austeritat.

Reserva Federal dels Estats Units (Fed)

Com a banc central de la primera economia del món, les accions de la Fed tenen repercussions més enllà dels Estats Units. A diferència del BCE, històricament ha estat molt agressiva a l'hora d'intervenir als mercats de deute per garantir que el govern nord-americà no pagués uns interessos molt alts.

stats