Convenis i temporalitat: les claus de la "derogació" de la reforma laboral

“Demà aprovarem la reforma laboral, que serà extremadament agressiva. Amb flexibilitat en la negociació col·lectiva, i també reduirà la indemnització per acomiadament. Ja ho veurà, serà una veritable modificació”. Així explicava el febrer del 2012 l’aleshores ministre d’Economia, Luis de Guindos, al comissari d’Economia europeu, Olli Rehn, la normativa laboral elaborada pel PP que entraria en vigor l'endemà. Gairebé deu anys després, el govern espanyol ha entomat el compromís de “derogar-la”, tal com es recollia en l’acord de coalició firmat el desembre del 2019 entre el PSOE i Unides Podem. Això, però, no vol dir tornar a l'escenari laboral previ al de la reforma del PP, sinó desmuntar-ne, de moment, els anomenats “elements més lesius”. 

Com serà el desmuntatge? Després d’uns dies de tempesta dins el govern de coalició després que el ministeri d'Economia demanés "coordinar", per sobre del ministeri de Treball, la negociació de la reforma, Pedro Sánchez es reunirà dimarts amb els cinc ministeris afectats per “fixar la posició del govern a la taula de diàleg social, en els termes de l’acord de coalició”. A més, el president espanyol "supervisarà" a partir d'ara la negociació, va defensar aquest dissabte la ministra d'Economia, Nadia Calviño, que treia ferro al pols dels darrers dies: "És normal que hi hagi reunions per veure com orientem la negociació". De fet, malgrat que l'ala socialista ha insistit darrerament en què el problema era de "metodologia", la mateixa Calviño, que en més d'una ocasió s'ha mostrat reticent a un canvi normatiu profund, reconeixia aquest dissabte en el marc del G-20 que encara faltava consens dins el propi govern en el contingut "sobre els principals temes que s'estan treballant".

Ara bé, això no vol dir que damunt la taula encara no hi hagi cap proposta. Fa nou mesos que s'està reunint la taula conformada pel ministeri de Treball, sota la batuta de Yolanda Díaz (Unides Podem), i els agents socials i, de fet, a l'estiu ja tenien un text molt avançat sobre els punts clau (i encara de la discòrdia) de l'acord de coalició. Són aquests:

Conveni d'empresa vs. sectorial

Aquest és l'element més espinós. El PP va introduir l'any 2012 que els convenis d'empresa passen per sobre dels sectorials. Els sindicats han denunciat en reiterades ocasions que aquest canvi va precaritzar les condicions dels treballadors perquè les empreses, a través de convenis propis, van tenir tot el pes a l'hora de decidir elements clau com el salari. L'última proposta de Treball implica tornar a donar més protagonisme als convenis sectorials perquè fixin qüestions com la durada de la jornada laboral, el salari base o els complements.

Ultraactivitat 

“Derogarem les limitacions temporals del conveni col·lectiu”, recull l'acord de coalició del 2019. La proposta del ministeri de Treball demana ampliar la ultraactivitat dels convenis. La ultraactivitat significa que els convenis se segueixen aplicant automàticament, encara que hagin caducat, fins que se'n negociï un de nou. La reforma del PP del 2012 limitava la ultraactivitat a un any. Passat aquest temps, si sindicats i empresa no es posaven d'acord, el conveni dequeia. La reforma que proposa Díaz introduiria un període de mediació ampli per arribar a un consens entre les parts i, en cas que no s’arribi a un acord, mantenir la vigència del conveni antic. Per la seva banda, els sindicats volen que la ultraactivitat torni de manera "íntegra".

Amb tot, Brussel·les sempre ha passat de puntetes a l'hora de posicionar-se respecte als plans plantejats pel ministeri de Treball sobre aquests dos elements. La Comissió s'ha cenyit en apuntar els dos grans mals endèmics del mercat laboral espanyol: la precarietat i la temporalitat –Espanya és el tercer país de la UE amb més treballadors pobres, i la temporalitat duplica la mitjana europea–. De fet, el mateix comissari d'Economia europeu, Paolo Gentiloni, es limita a receptar "que es millori la negociació col·lectiva, sense debilitar el dinamisme del sistema"; és a dir, la flexibilitat.

En realitat, les patronals defensen que el que va establir el PP va ajudar la "flexibilitat" laboral. Sobre el pes dels convenis sectorial o empresarial, el president de la patronal CEOE, Antonio Garamendi, defensa la "llibertat" de les empreses. "Pensem que en cada lloc s'hauria de decidir com es cregui oportú", sosté.

Temporalitat limitada

Díaz, en consonància amb els sindicats, proposa limitar els contractes temporals per posar fi als abusos, però el plantejament no convenç la patronal. La proposta inicial era establir una durada màxima de sis mesos per als contractes temporals, ampliables "excepcionalment" i, si així ho estableix el conveni col·lectiu sectorial, a un any. Actualment poden durar tres anys, ampliables a quatre per conveni col·lectiu. A més, els contractes eventuals només es podran establir per cobrir llocs de treball estructurals "per raons de caràcter productiu i organitzatiu". El govern, però, ha afegit l'opció de delimitar aquests contractes dins de les empreses al 15% del total, una iniciativa que s'afegeix a limitar els contractes d’obra i servei. A més, per garantir que només hi hagi contractes temporals justificats, també es vol que l’acomiadament de treballadors amb contracte temporal no justificat es consideri nul.

La patronal també s'ha mostrat contrària als plantejaments del ministeri. "Ens trobaran per millorar la temporalitat, però això no vol dir que ens sembli bé un paper en què posa un 15% [de temporalitat]", ha avisat Garamendi.

Sostre a la subcontractació

Els canvis normatius del 2012 també van permetre a les empreses externalitzar àmpliament serveis i funcions, cosa que va comportar un augment de la subcontractació i, en conseqüència, retallades dels sous. El ministeri de Treball planteja un sostre a l'externalització, per evitar les situacions que denuncien repetidament les cambreres de pis (o kellys) i fixar que el conveni que s'hagi d'aplicar en aquestes empreses sigui el del sector de l'activitat que es duu a terme a través de la subcontractació. Una idea que la patronal rebutja.

Nou model d'ERTO

La proposta és crear un ERTO estructural que serveixi com a mecanisme per evitar els acomiadaments, sobretot els col·lectius. D'aquesta manera, si una empresa té dificultats financeres o de producció, es podria acollir a l’ERTO en comptes d’acomiadar els treballadors, fins que recuperi la normalitat. En el disseny d'aquest ERTO hi està implicada també la Seguretat Social, que ara s'afegirà a la negociació. Previsiblement, oferir formació als treballadors en ERTO serà obligatori, per exemple.

Amb tot, el ministeri de Treball també ha estat negociant la simplificació dels tipus de contractes a tres i ja ha derogat totalment l’acomiadament “per absentisme” per baixa mèdica, un dels compromisos “urgents” de l’acord de coalició. El Partit Popular va endurir aquest punt l’any 2012 i el febrer de l’any passat el govern de Pedro Sánchez ja el va tombar. Ara, però, ha d'enllestir la resta de punts i ho ha de fer abans del 31 de desembre si vol complir amb el Pla de Recuperació i Transformació enviat a Brussel·les a canvi de rebre els fons europeus.

"Tots els debats estan oberts", apunten fonts pròximes a la negociació a l'ARA, que expliquen que "dubten" que la crisi desfermada a escala interna dins el govern de coalició afecti la taula de diàleg. "És complicat [que afecti la negociació]. Portem molt temps negociant i molta feina feta. Una altra cosa és si el govern tocarà algun punt, però vaja, no estem parlant d'anar d'un text nou a un altre", apunten les mateixes fonts. Queda per veure doncs quin gir faran les propostes de Díaz no només en funció del que diguin sindicats i patronals, sinó també pel paper dels socialistes.