“Constitueixi un grup amb la seva dona”
La surrealista experiència d’anar a una oficina bancària per intentar posar els estalvis en un fons
BarcelonaDeclaro que la vida és meravellosa i que l’altre dia vaig anar a la meva oficina bancària, on vaig ser atès per un jove i voluntariós empleat. Però ni la seva eficiència ni el meu bon humor van poder evitar que l’experiència s’acabés assemblant a la de donar-se de baixa de la companyia de mòbil o a la de seure a les butaques de turista de Spanair amb unes cames llargues.
Havia anat al banc amb la intenció de treure del meu compte corrent uns diners que no havia de menester i posar-los en algun producte una mica més rendible, és a dir, el que anys enrere hauria estat passar-ho a la llibreta de termini fix. Vaig dir-me que el temps estimat de la gestió seria una mitja hora, però la visita va durar vora tres quarts i no me’n vaig sortir.
Jo esperava un “Què volia?” introductori. Però abans de poder dir res, vaig ser advertit que el banc i jo teníem temes pendents: no havia passat el test d’idoneïtat. Estic en condicions d’assegurar que a finals de setembre de l’any passat, en aquella mateixa oficina i en aquell mateix ordinador, però amb un altre empleat, vaig contestar un carro de preguntes que em van ser presentades com el famós test d’idoneïtat, de manera que, en trobar-me un altre cop a la roda del hàmster, vaig sentir la punxada de l’enuig.
L’interrogatori
Vaig començar a contestar amb monosíl·labs per anar per feina, però el test no s’acabava: “Té comptes en altres entitats?” “Té deutes amb altres entitats?” (Què passa si menteixo? Que no posaven tots els morosos en un registre?) “Què val el seu pis? Ah, és a la zona, hi posarem aquesta quantitat”, “Els seus ingressos mensuals estan entre tant i tant? Sap quants diners hauria de posar al seu fons de pensions per mantenir el seu poder adquisitiu actual?” “Té una assegurança de la llar? La nostra li sortiria molt bé de preu”. Etcètera.
I jo només volia posar uns diners en un fons. “No s’amoïni, que acabarem de seguida... Plou, avui, oi, Antoni?” Em va dir pel nom un munt de vegades. “Sí que plou, però escolti, ¿no podríem deixar el test i anar per feina?” “No, sabem que és pesat però cal que sapiguem quins són els seus coneixements financers. És per a la protecció del consumidor”. Home, i per a la del banc, després de tots els abusos als clients del sistema financer de fa deu anys. “Ep, no em malinterpreti, no ho dic per vostè, eh?”, vaig voler aclarir-li a l’empleat. “Esclar, esclar... ¿Sap què és la renda variable?”
Després de 20 minuts, i acabat el test, arriba el moment esperat. “Davant del seu perfil inversor, jo li aconsellaria aquest fons o aquest altre o aquell tercer”. Pros i contres i fulls a la impressora subratllats amb fluorescent: “Aquest té una finestra, aquell no té el capital garantit...” Ja es veu que si no jugues a borsa no pots esperar cap rendibilitat digna d’aquest nom. Però m’era igual. La qüestió era posar-ho en algun lloc.
I llavors, quan per fi he triat el fons, arriba la traca final: “Hum... el seu compte també està a nom de la seva dona. Hauran de firmar-ho tots dos”. Cap problema. Jo l’hi signo ara, vostè fa «guardar» i ella ve quan pugui i l’hi signa”. “No, no. Han de ser-hi tots dos al mateix moment... Excepte si... [un moment de pausa] Excepte si vostè i la seva dona constitueixen un grup”.
Una mica més i caic a terra. No sabia si hi havia una càmera oculta i estaven rodant un remake de Tiempos modernos. De la manera menys irònica possible (que em conec), vaig fer-li notar a l’esforçat empleat que la meva dona i jo ja vam constituir-nos en un grup, que solíem dir-ne família i que, francament, com que ja feia més de 30 anys que funcionava raonablement bé, no em veia amb cor de millorar-lo.
L’interlocutor del grup
Però es veu que calia el grup, “del qual vostè hauria de ser nomenat interlocutor”. No hi va haver manera. Vaig quedar que ja interlocutaria amb l’altre membre del grup i que, si de cas, ja tornaria un altre dia amb un comunicat conjunt consensuat.
Després de donar-hi un parell de voltes, hem decidit que els diners que no hem de menester es quedaran al compte corrent. Perquè la vida és meravellosa, però curta.