El Consell de Transparència ja té 19 contenciosos amb l’Estat
L’organisme batalla perquè l’administració reveli dades com sous de directius d’empreses públiques
MadridQuant cobren els alts càrrecs de les empreses públiques? Quant costa a les arques de l’Estat la participació al festival d’Eurovisió? Quines empreses espanyoles hi ha a l’estranger? A primera vista, totes aquestes preguntes haurien de ser fàcilment contestades pels seus responsables, és a dir, l’administració pública, però la realitat és que a Espanya dades així no són de fàcil accés i que fins i tot l’Estat posa traves per donar-les a conèixer. Per això es va crear el Consell de Transparència i Bon Govern, un organisme públic independent nascut fa dos anys per forçar l’administració a retre comptes de casos com aquests. Des d’aleshores, però, l’Estat només ha respost una d’aquestes tres preguntes i ha obert prop d’una vintena de contenciosos contra les resolucions del consell que obliguen a cedir aquesta mena d’informació.
El Consell de Transparència és un dels múltiples organismes públics independents creats gairebé a instàncies europees per fiscalitzar la tasca de l’Estat. En aquest cas, aquest òrgan penja “organitzativament”, com explica la seva presidenta, Esther Arizmendi, del ministeri d’Hisenda i Funció Pública, però aquesta funcionària assegura que una de les proves de la seva independència són els 19 contenciosos que la mateixa administració ha iniciat contra el consell perquè es nega a acatar les seves resolucions.
La tasca del Consell de Transparència és requerir formalment a l’Estat que doni la informació que un ciutadà ja ha sol·licitat prèviament i que li ha sigut negada. Així, el consell analitza el cas emparant-se en la llei de transparència i la legislació vigent i emet una resolució que envia al ministeri corresponent. “Quan el contenciós el planteja l’administració és perquè no està d’acord amb la resolució del consell”, explica una portaveu. Així doncs, quan l’administració es nega a cedir, el consell va als tribunals, cosa que ja ha passat fins a 19 vegades.
Arizmendi assenyala que, en la majoria de casos, els tribunals han fallat a favor del consell, com és el cas de la resolució que instava l’INECO (l’organisme públic d’assessors d’enginyeria aeronàutica) a informar sobre les retribucions dels seus directius. Aquest és, de fet, l’únic cas resolt i acatat. En d’altres, com ara els costos del festival d’Eurovisió, l’Audiència Nacional també va resoldre a favor del consell, però RTVE ha apel·lat contra la decisió.
En canvi, quant al cost dels diversos canals de RTVE, l’Audiència Nacional va fallar a favor de la corporació i ha sigut el consell qui ha apel·lat. Una altra resolució en contra que ha hagut de recórrer el Consell de Transparència és sobre el fet que l’Agència Tributària no hagi de publicar el llistat d’empreses a l’estranger registrades a través de l’amnistia fiscal.
La falta de competències
El Consell de Transparència i Bon Govern està físicament al mateix bloc d’oficines que l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), que també és un organisme independent de fiscalització dels comptes de l’Estat. L’Airef és una autoritat creada a instàncies de la UE, a diferència del Consell de Transparència. Però segons la seva presidenta, “Europa preguntava”. Quan el 2013 Espanya va aprovar la llei de transparència, era l’únic país europeu amb més d’un milió d’habitants que no comptava amb una normativa com aquesta, mentre que de mitjana la resta de països feia 50 anys que la tenien.
Però l’Airef i el Consell de Transparència coincideixen a queixar-se del mateix mal. “No pots portar un fill al món per matar-lo de gana”, diu contundent Arizmendi. Es queixa, per tant, dels pocs recursos de què disposa un organisme que ha de vetllar “pel dret a saber”, ja que funciona només amb 18 treballadors i un pressupost de 2,3 milions d’euros. A més, les peticions s’han de tramitar per via electrònica sense que hi hagi ni un informàtic a l’equip.
Arizmendi explica que tot i tenir la via jurídica, aquest organisme (igual que l’Airef) no té capacitat d’imposar les seves decisions ni de sancionar l’administració quan és poc transparent. “Segueixo reclamant-ho cada any, em nego a pensar que el país prefereix tenir una població ignorant”, sentencia.