El conflicte del Prat revifa les crítiques a la gestió d’Aena

MadridDesprés del caos d’aquest estiu al Prat, provocat per les aturades dels treballadors de vigilància d’Eulen, els empleats d’altres empreses subcontractades i també de la mateixa Aena -la gestora aeroportuària- amenacen amb protestes a tota la xarxa. Per evitar-ho, dijous que ve els treballadors d’Aena es reuniran amb la seva direcció i el ministeri de Foment. Tot plegat després que els principals grups de l’oposició reclamessin la dimissió de José Manuel Vargas, actual president de l’empresa i assenyalat com un dels responsables de la mala gestió del conflicte dels últims mesos a l’aeroport català. El caos al Prat, doncs, ha tornat a posar la gestió público-privada d’Aena en el focus de les crítiques.

Les protestes dels treballadors d’Eulen han provocat un efecte dòmino que ha encès l’amenaça de vaga del conjunt de treballadors del gestor aeroportuari i també d’altres subcontractes. Divendres els treballadors d’Eulen a Barajas reclamaven les mateixes condicions que a Barcelona i no descartaven la vaga. Ilunion també té vagues convocades per al 16 de setembre al Prat.

Per què esclaten ara tots aquests conflictes laborals en el si d’Aena? Per respondre a aquest interrogant cal rebobinar fins al 2011. L’Aena actual té poc a veure amb l’empresa de fa sis anys. Aquest gestor aeroportuari ha passat d’unes pèrdues de més de 220 milions el 2011 a uns beneficis de 1.164 milions el 2016, i d’uns ingressos de més de 1.250 milions als 3.700 milions d’euros l’últim exercici. Enmig de tot això, se n’ha privatitzat el 49% i el seu debut a borsa va ser un dels principals de l’any i es va convertir en la setena empresa més important de l’Íbex.

Centralització i retallades

Com s’ha aconseguit capgirar la situació en tan poc temps? Si ens fixem en les memòries anuals que publica l’empresa a la seva pàgina web en podem treure quatre conclusions: Aena ha reduït gairebé a la meitat la plantilla, ha rebaixat el cost dels seus serveis concessionaris, ha espremut el negoci immobiliari i ha rebaixat l’endeutament. A més, ha coincidit en un moment de recuperació del turisme i d’auge dels aeroports low cost, com els de l’arc mediterrani. El govern espanyol fa gala d’haver capgirat la situació deficitària de l’empresa que va trobar el 2011 quan va arribar Mariano Rajoy a la presidència. En aquest cas, com recorda Pere Macias, exdiputat de CiU al Congrés i un dels polítics que van seguir de prop el procés, aquesta formació havia acordat amb el PSOE una sortida diferent per a Aena, sense privatitzar-la i deixant la concessió del Prat i Barajas amb competències per a les comunitats. Amb l’arribada del PP al govern, però, es va decidir vendre’n el 49% a inversors privats.

Aleshores, la ministra de Foment, Ana Pastor, va encarregar la tasca de reflotar l’empresa a José Manuel Vargas, ex conseller delegat de Vocento. Amb Vargas va començar una gestió centralitzada, fins i tot s’han deixat de publicar els resultats per aeroports. “En aquest conflicte s’ha demostrat que la centralització d’aquesta gestió és excessiva, i això ha impedit tenir constància de les condicions de les adjudicacions de serveis al Prat”, retreia la diputada socialista Mercè Perea al ministre de Foment aquesta setmana.

A més, es va impulsar una reducció de costos que ha acabat deixant la plantilla a la meitat. Segons Macias, es va “estalviar al màxim en detriment de la qualitat del servei a través de subhastes de subcontractació en tots els àmbits possibles”. Ara, subcontractes com Eulen es queixen d’unes condicions laborals precàries mentre Foment diu que no és competència seva perquè és un conflicte empresarial. Per als treballadors i l’oposició és responsabilitat d’Aena, i per tant de l’Estat, garantir les condicions dels serveis adjudicats.

Sous públics, dividends privats

Però una de les polèmiques més destacades per la gestió d’Aena els últims anys va ser la seva sortida a borsa. L’oposició política coincideix en el fet que es va fixar un preu de sortida molt més baix del real, cosa que va provocar que grans fons d’inversió guanyessin fins a 800 milions en un sol dia. L’acció va sortir a 58 euros el títol i va tancar molt a prop dels 70. El segon màxim accionista d’Aena és el fons britànic TCI. Amb tot, l’any passat Aena va repartir un dividend de 3,83 euros per acció, un 41% més que el 2015.

I d’això es queixen tots els treballadors, no només els dels subcontractes. “El govern ha entregat 350 milions a les empreses privades i els treballadors tenim dret a part d’aquest repartiment”, deia aquesta setmana Francisco Casado, portaveu de CCOO d’Aena i Enaire, que també reclama un increment de fins a 700 treballadors entre Aena i Enaire. Les retribucions i la política salarial d’aquest grup queden sota règim públic, cosa que ha deixat la plantilla en unes condicions similars a les de la resta de treballadors de l’Estat sense taxes de reposició i retallades salarials.

Empleats i oposició denuncien que es tracta d’una empresa pública gestionada com si fos privada, mentre el govern defensa que amb aquesta gestió ha aconseguit sanejar-la i convertir-la en el primer gestor aeroportuari del món. Aquesta setmana, però, l’executiu s’haurà d’asseure amb els treballadors d’Aena i Enaire sota una amenaça de vaga que, de moment, Vargas i el govern espanyol han aconseguit aturar amb promeses d’augment de plantilla.

José Manuel Vargas, el directiu amb el sou més baix de l’Íbex

Tal com consta a la fitxa pública que li correspon com a alt càrrec vinculat al ministeri de Foment, José Manuel Vargas és un economista que es va guanyar el renom com a gestor empresarial al grup Vocento, editor de l’ Abc, del qual va ser conseller delegat del 2008 al 2011. Amb aquest grup de comunicació, Vargas va arribar a cobrar prop d’un milió d’euros a l’any. Ara, però, és l’executiu amb el sou més baix de l’Íbex. Una de les restriccions que comporta que Aena sigui en un 51% pública és que la seva política retributiva està sota el règim privat.

“L’alta direcció d’Aena, per les seves característiques de societat mercantil estatal, està subjecta al règim públic”, explicita la memòria del grup. Per això va cobrar 166.000 euros el 2016 malgrat ser el directiu de la setena empresa per capitalització de l’Íbex. Molt per sota dels 12 milions que va cobrar Pablo Isla, d’Inditex, però també per sota del que van cobrar Josep Oliu del Sabadell (2,5 milions d’euros) i María Dolores Dancausa, de Bankinter, que va percebre 1,23 milions.