El finançament singular d'Aragonès i el pacte fiscal de Mas: dues propostes quasi idèntiques
Malgrat el context polític diferent, els dos models aposten perquè la Generalitat recapti tots els impostos
BarcelonaAmb el Procés ja superat, el Govern ha recuperat la idea d'un nou finançament, que parteix de la mateixa premissa exacta que el pacte fiscal i que, de fet, ha sigut una reivindicació històrica dels successius executius catalans: la Generalitat ha de recaptar tots els impostos que es generen a Catalunya. Aquest fet situaria la Generalitat en una posició equivalent a la dels governs del País Basc i Navarra, les dues autonomies amb un sistema foral reconegut per la Constitució i que ja tenen una Hisenda pròpia (en el cas basc tres, una per província) que gestiona la fiscalitat en lloc de l'Agència Tributària estatal.
La proposta actual, anomenada finançament singular pel Govern, és molt similar al pacte fiscal que el 2012 va aprovar el Parlament i el llavors president de la Generalitat, Artur Mas, va presentar al govern espanyol. Les circumstàncies han canviat, però el gruix de la proposta s'assembla molt.
Context polític diferent
La principal diferència entre els dos documents no es troba en el contingut, sinó en el context polític i econòmic del país. El pacte fiscal del 2012 va ser una proposta del Govern català que comptava amb el suport del Parlament, que el juliol d'aquell any va aprovar una moció de suport perquè la Generalitat reclamés un model de finançament diferenciat per a Catalunya. A la cambra catalana, el text va tenir el suport de CiU, ERC i Iniciativa per Catalunya, i el PSC també va votar a favor de tots els punts excepte de la idea que Catalunya tingués un model propi. El PP es va abstenir.
Mas es va reunir amb Rajoy a la Moncloa el setembre d'aquell mateix any –en plena crisi de l'euro i menys de quatre mesos després que la UE rescatés l'Estat–, però el llavors president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va tancar d'entrada la porta a qualsevol negociació. Mas va respondre donant per acabats els acords de legislatura que CiU tenia amb el PP i convocant eleccions per al desembre. La reunió, resumida per Mas amb la frase "això no ha anat bé", es va produir pocs dies després de la primera gran manifestació multitudinària de l'independentisme d'un Onze de Setembre, que havia estat precedida anteriorment per altres grans manifestacions sobiranistes, sobretot la del 2010 arran de la sentència del Constitucional que retallava l'Estatut.
El pacte fiscal, doncs, va quedar aparcat i s'obria formalment l'etapa del Procés, en què els partits nacionalistes van virar cap a posicions independentistes.
Similituds quasi totals en el contingut
El pacte fiscal de Mas i el finançament singular d'Aragonès són "pràcticament iguals", explica Guillem López Casasnovas, catedràtic d'economia pública a la UPF i actual president del Consell Assessor en Política Econòmica de Catalunya (Capec), un dels òrgans que han assessorat el departament d'Economia per elaborar la proposta. A més, també va ser membre del Carec, el Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement, que va fer la mateixa tasca el 2012 amb el pacte fiscal.
Les dues propostes parteixen de la idea que tota la recaptació, gestió i inspecció del 100% dels impostos que paguen els catalans ha d'anar a càrrec de l'Agència Tributària de Catalunya i, posteriorment, la Generalitat i l'Estat acordarien el pagament de dues transferències a l'Estat. La primera serviria per finançar els serveis que l'administració estatal ofereix als catalans, que són molt variats: des de la diplomàcia fins a l'exèrcit, passant per infraestructures (Adif o Renfe són estatals) o institucions, com el Banc d'Espanya o els reguladors de mercats i la competència, entre altres.
La segona transferència correspondria a una quota de solidaritat. És a dir, un pagament addicional que Catalunya, com a comunitat rica, faria per contribuir a l'"anivellament territorial" de les finances públiques i ajudar que les comunitats amb menys renda tinguin uns ingressos equiparables als de les riques. Si en un futur Catalunya se situés entre les autonomies més pobres, aquesta transferència seria positiva a favor de la Generalitat, però de moment no és el cas.
Automatisme en la solidaritat
De fet, el càlcul d'aquesta transferència és pràcticament l'únic punt en què hi ha diferències entre les propostes del 2012 i del 2024. En tots dos casos es posa com a condició que es respecti el principi d'ordinalitat, és a dir, que Catalunya no acabi rebent menys diners per ciutadà que comunitats que recapten menys. Ara bé, la proposta que va fer el Carec el 2012 incloïa la creació d'un mecanisme automàtic per calcular la transferència d'anivellament territorial, basat en el pes de la renda i de la recaptació d'impostos de cada autonomia.
En canvi, el text presentat aquesta setmana pel Govern no inclou aquest mecanisme, sinó que la quota de la transferència queda oberta a "la negociació" entre la Generalitat i l'Estat, explica Miquel Puig, secretari d'Afers Econòmics i Fons Europeus de la Generalitat, professor de teoria econòmica de la UB i un dels artífexs de la proposta. El càlcul de les dues transferències es faria, doncs, com el cupo basc en el cas del pagament a l'Estat pels serveis i inversions que faci a Catalunya i, pel que fa a la quota de solidaritat, en una "negociació similar a l'actual" entre governs.
"El que s'acorda al Consell de Política Fiscal i Financera dura cinc anys" oficialment, però en cas que no hi hagi un nou acord es mantindria el model actual sense canvis, recorda López Casasnovas. És el que ha passat amb el sistema de finançament actual, que s'hauria hagut de revisar el 2014 i el 2019, però no es va revisar per manca d'acord polític.