Finançament de Catalunya: algunes precisions

Diverses veus d’experts, entre les quals la del president del Consell General de Col·legis d’Economistes d’Espanya, el company Valentí Pich, han expressat algunes opinions sobre l’acord entre PSC-PSOE i ERC que poden donar lloc a impressions equivocades sobre el finançament de Catalunya.

En primer lloc, convé recordar que totes les comunitats de règim comú –exceptuant-ne, per tant, Euskadi i Navarra– pateixen un defecte de finançament provocat, bàsicament, per un desequilibri entre els recursos fiscals que recapta l’administració central i els que són distribuïts a les comunitats. És l’anomenat desequilibri vertical que s’ha anat generant des de la posada en marxa de la darrera revisió del sistema. Entre el 2012 i el 2022, els recursos fiscals de la primera (excloent-hi la Seguretat Social) han crescut un 88,7%, mentre que els de les comunitats ho ha fet un 40,5%. Quan es diu, per exemple, que “no hi haurà més diners perquè l’administració central està en dèficit”, s’oblida que és aquesta la que ha anat retenint una proporció creixent dels ingressos fiscals i que, per tant, té sentit que es restitueixi l’equilibri inicial pactat en el model de finançament.

Una altra idea, al nostre criteri, equívoca és l’opinió manifestada per alguns experts –i també en aquest cas pel company V. Pich– que Catalunya no està mal finançada, sinó que està “més o menys en la mitjana”. Això deixa de ser cert si la comparació dels recursos públics per habitant es fa segons la població real i no sobre la població ajustada. En aquest cas, Catalunya passa a estar sistemàticament per sota de la mitjana. A títol d’exemple, a la darrera liquidació (any 2022) Cantàbria rep 4.215 euros per habitant, mentre que Catalunya en rep 3.264. L’aplicació del principi d’ordinalitat, és a dir, mantenir la mateixa posició en recursos per càpita en el conjunt de comunitats que la que reflecteix l’esforç fiscal –on Catalunya ocupa la tercera posició i, en canvi, és la desena en recursos per càpita– és una qüestió de racionalitat econòmica i d’equitat.

La població ajustada pretén reflectir les diferents necessitats de cada territori. Mirem amb alguns exemples si això és així.

El factor més rellevant, que no és tingut en compte en cap moment al sistema de finançament, és el diferent cost de la vida. És un aspecte bàsic, perquè és el que hauria de permetre una retribució justa als empleats públics (mestres, sanitaris, etc.) que sustenten l’estat del benestar. Els sous representen el 64% dels fons proporcionats per l’actual sistema de finançament. En aquest mateix sentit, no cal recordar l’impacte de l’habitatge en la despesa familiar de les llars catalanes.

Un altre element seria el de l’evolució demogràfica que impacta en les necessitats de despesa, de les quals la sanitat i l’educació serien les més representatives. El desequilibri vertical que hem esmentat, així com la disparitat entre la població real i l’ajustada que serveix de base a l’assignació de recursos i els diversos fons que desvirtuen el model, generen a les comunitats molt dinàmiques demogràficament com Catalunya un infrafinançament que repercuteix en la qualitat dels serveis públics. És bo recordar que, en termes relatius, Catalunya presenta un increment de població dels més intensos d’Europa.

No és estrany trobar a l’Estat admiradors de la Comunitat de Madrid i el nostre company Valentí Pich, amb llarga experiència a la capital, no n’és una excepció. Tot i que reconeixen els efectes de la capitalitat, es ressalten específicament les polítiques fiscals que s’hi apliquen, sense que en cap cas analitzin quina part del creixement correspon a una característica o l’altra. En tot cas, és evident que la concentració reiterada de les inversions de l’Estat a Madrid i la seva àrea d’influència i el poder lligat a la capitalitat permet una política fiscal deslleial amb relació a la resta de territoris. Per altra part, que la capital d’un estat que ha necessitat sovint ajut europeu presumeixi de reducció selectiva d’impostos té, utilitzant una expressió d’aquests sectors, efectivament “molt de mèrit”. La manca de neutralitat en el disseny de les inversions queda ben reflectit, entre molts altres casos, en la política seguida en el Corredor Mediterrani.

Finalment, cal recordar que el sistema de finançament és una part rellevant del dèficit fiscal anual que suporta Catalunya (entre el 8% i el 10% del PIB, 22.000 milions d'euros aproximadament), com també ho és el dèficit d’inversions de l’Estat, com molt bé ressalta una institució com Foment del Treball, que estima un dèficit acumulat en infraestructures entre l’any 2009 i 2023 de 42.500 milions.

En un altre ordre de coses, des de l’Estat també són notòries les opinions que és millor un acord entre els seus dos partits hegemònics, el PP i el PSOE. Des del respecte a totes les opinions, volem recordar que si l’estat espanyol aspira de debò a integrar tots els seus territoris ha d’obrir-se a assumir realitats territorials que demanen més sobirania fiscal amb la corresponent responsabilitat que això comporta. Tenint en compte la desconfiança generada a Catalunya durant anys de relació i de models de finançament insatisfactoris, seria bo que l’acord proposat culminés amb èxit per facilitar la tan desitjada i pregonada estabilitat.