Quan Chaves, Bono i Ibarra van tenir un "finançament singular"

BarcelonaLa nova proposta de "finançament singular" de la Generalitat ha topat amb crítiques d'alguns governs autonòmics que critiquen que reclami un tracte diferenciat. Ara bé, tant en el passat com actualment diverses comunitats han gaudit de règims propis o d'excepcions que les afavorien. Ho recordem aquí:

L'IGIC: l'IVA especial de les Canàries

Un cas poc conegut és el de les Canàries, que tenen una agència tributària pròpia. Totes les comunitats que es troben en el règim comú, entre elles Catalunya, reben un 50% de l'IVA que l'Agència Tributària recapta al seu territori i un 58% dels tributs sobre hidrocarburs, tabac i alcohol. Les Canàries, però, en són una excepció i no tenen cap d'aquests impostos, sinó que compten amb l'IGIC, l'impost general indirecte canari, que regula i recapta al 100% el govern de l'arxipèlag.

"És un règim diferent", explica el catedràtic d'economia pública de la UPF, Guillem López Casasnovas. La justificació d'aquesta diferenciació per a les Canàries es troba en el dret comunitari, ja que els tractats de la Unió Europea qualifiquen les illes com una de les nou regions ultraperifèriques de la UE. Això vol dir que poden rebre un tractament fiscal especial que autoritza que quedin al marge de la normativa europea sobre l'IVA, un impost que la UE intenta homogeneïtzar al màxim entre els seus estats membres.

El funcionament de l'IGIC és molt similar al de l'IVA (es declara igual, però amb uns models diferents), però amb tipus molt més baixos per compensar el fet que les Canàries han d'importar una gran part dels béns de consum, amb costos de transport molt més alts que la península per culpa de la distància amb Europa. El tipus general de l'IVA és del 21%, amb un tipus reduït del 10% (que afecta productes culturals, transport i aliments) i tres tipus superreduïts del 4% (aliments essencials, llibres i medicaments) o el 0% (serveis sanitaris i educatius).

En canvi, l'IGIC té sis tipus diferents, molt més baixos que l'IVA per a la majoria de productes. El tipus general de l'IGIC és del 7%, tot i que per a aliments frescos (verdures, carn, peix, fruita), medicaments, transport aeri, llibres, diaris i revistes és del 0%. Hi ha un tipus del 3% per al transport terrestre, la reparació de vehicles i les indústries minera, química, paperera i de la fusta, i tres tipus superiors al general: del 9,5% (per a alguns vehicles), del 15% (alcohols naturals, cigars purs, joies, rellotges, vidre, ceràmica, catifes, pelleteria, perfum i pel·lícules pornogràfiques) i del 20% (per al tabac en general).

El 2023 l'IGIC va aportar 3.434 milions d'euros a les arques de l'executiu canari, gairebé 1.536 euros per habitant, segons dades oficials del govern canari. En canvi, amb el 50% de l'IVA i el 58% dels impostos especials, aquell mateix any la Generalitat va ingressar 10.704 milions, uns 1.355 euros per persona, segons càlculs del departament d'Economia. 

1996: Les tres comunitats del sud no aproven el nou sistema

Un altre moment en què algun territori ha tingut un tractament diferenciat del sistema de finançament comú es va donar quan el 1996 es va aprovar una nova reforma i els governs d'Andalusia, Extremadura i Castella-La Manxa, governats aleshores pels influents barons socialistes Manuel Chaves, Juan Carlos Rodríguez Ibarra i José Bono, van optar per quedar-se'n al marge i continuar finançant-se segons el sistema anterior.

Les raons que van empènyer aquestes tres comunitats eren tant polítiques com de gestió financera. En primer lloc, les tres autonomies tenien executius socialistes i la reforma de la llei de finançament havia estat aprovada pel govern del PP de José María Aznar amb el suport de Convergència i Unió. En segon lloc, perquè els governs dels tres territoris van preferir "no dependre tant de l'IRPF", recorda López Casasnovas, ja que aquella reforma va ampliar del 15% al 30% el total de la recaptació d'aquest impost que es destinava a finançar les autonomies.

Dos anys després de quedar-se'n fora voluntàriament, les tres comunitats autònomes van demanar incorporar-se al nou sistema. "El govern espanyol les va compensar, no van tenir cap penalització", ja que l'Estat els va transferir també els diners corresponents a l'IRPF que no havien cobrat durant el temps que havien quedat fora del nou règim, recorda el catedràtic.

Navarra i el País Basc: el privilegi foral

Les comunitats autònomes que tenen un tractament fiscal més diferent són Navarra i el País Basc, que tenen un règim foral i que, per tant, queden al marge del sistema de finançament autonòmic. Aquest privilegi queda recollit a la Constitució –concretament a les disposicions addicionals– i té les arrels a les guerres carlines, quan les províncies basques i Navarra van mantenir els seus furs històrics, que en el cas de Catalunya, les Balears, el País Valencià i l'Aragó van quedar abolits a principis del segle XVIII amb els decrets de Nova Planta.

El règim fiscal de què gaudeixen els governs navarrès i basc és pràcticament el mateix que el que reclama ara la Generalitat per a Catalunya –i que ja havia demanat el 2012 l'administració d'Artur Mas–, consistent en crear unes agències tributàries pròpies que recaptin la pràctica totalitat dels impostos. Una vegada feta la recaptació, les administracions basca i navarresa es reuneixen de manera bilateral amb el govern espanyol per decidir quants diners han de transferir a l'Estat en concepte dels serveis i les inversions que fa en els territoris de les dues comunitats, en concepte de manteniment de serveis de caràcter estatal (la diplomàcia o l'exèrcit, per exemple) i una quota de solidaritat interterritorial que acostuma a ser molt petita.