Els 20 cèntims de la gasolina: la pitjor de les subvencions
BarcelonaA principis del 2023 desapareixerà la subvenció de 20 cèntims per litre de gasolina o gasoil. Ja era hora. Es tracta d'una mesura desafortunada que hauria hagut de ser suprimida al juny, tal com estava inicialment previst. Tot i que en omplir el dipòsit tinguem el plaer de veure la factura reduïda, el subsidi al carburant constitueix un perjudici per a la societat per cinc raons.
La primera és que la subvenció augmenta el nivell de diòxid de carboni, ja que fomenta el consum de carburant. La segona és que la subvenció incrementa la demanda, la qual cosa fa créixer el preu del producte, i contribueix a sufragar el cost que té per a Rússia la guerra d'Ucraïna (la venda de petroli i gas constitueixen més del 30% del pressupost estatal rus). En tercer lloc, la subvenció és injusta, ja que beneficia més els propietaris de Ferraris, posem per cas, que els de vehicles híbrids. En quart, la subvenció implica un augment del deute públic que hauran de pagar els nostres fills i els nostres nets. Com a tal, això no constitueix per se un aspecte negatiu, però sí que ho és si pensem que s'utilitza per a aquesta subvenció en lloc d'assignar aquest increment de recursos públics a l'educació dels nostres fills i nets, les start-ups i unicorns dels quals haurien d'assegurar el creixement futur. Finalment, qualsevol impost o subvenció té un cost social en distorsionar els preus als quals els usuaris estarien disposats a efectuar transaccions.
Uns dies després de l'inici de les hostilitats a Ucraïna, amb un preu rècord del petroli, era urgent establir una mesura de suport que, resultat de la pressa, va ser mal dissenyada. No obstant això, al juny ja era possible apuntar als sectors afectats: empreses els costs de les quals depenen del preu del carburant i famílies vulnerables. Si no es va fer per incompetència del govern, malament; si no es va fer per ser tan baix el cost del deute públic, pitjor.
Una raó per la qual seria nefast subestimar el cost de la subvenció és que –repeteixo– la despesa pública que s'assigna a reduir el cost del carburant no s'assigna a millorar l'educació o la sanitat a Espanya.
Endeutament més car
Una altra raó és que, en els rescats anteriors, els tipus d'interès eren baixos i el cost de l'endeutament públic constituïa una consideració secundària. Ara els tipus són alts i l'endeutament públic ha anat en augment. Es pot argumentar que amb la inflació el cost del deute també disminueix (una inflació del 6,8% i un tipus d'interès del 2,5% impliquen que el tenidor d'un bo va perdent un 4,3% en poder adquisitiu cada any). No obstant això, la política monetària antiinflacionista pot implicar, com va passar als anys vuitanta als EUA, que aviat els tipus d'interès superin la inflació.
La tercera raó és que, fins ara, el deute públic s'ha col·locat a tipus d'interès baixos gràcies al programa d'adquisició de bons per part del Banc Central Europeu, el quantitative easing europeu. Tanmateix, el BCE està revertint ara la seva política, amb l'inici del quantitative tightening (venda de títols de deute). Això implica que països amb una ràtio de deute públic elevada –com Grècia amb un 193% de deute en comparació amb el seu producte interior brut (PIB), Itàlia amb un 151%, Portugal amb un 127% i Espanya amb un 118%– poden tenir seriosos problemes per refinançar-se i hauran de fer front a tipus d'interès més elevats que els d'Alemanya.
El final del període acordat, el 31 de desembre, permetrà posar fi al malbaratament de recursos públics que generen perjudici social. Les solucions no són gaire complicades: considerar sectors afectats (per exemple, transport) i llars vulnerables. Aquesta és la solució que han posat en funcionament Alemanya i França. En aquests països, les subvencions fixes per a cada llar amb rendes fiscals per sota de cert nivell –100 euros per fill i 300 euros per contribuent a Alemanya, 100 euros de subvenció fixa a França– fan que els individus s'enfrontin al vertader cost del carburant i prenguin les decisions correctes. El ciutadà francès, ric o pobre, que vulgui fer un desplaçament escollirà cotxe o tren en funció del cost i la comoditat real d'aquests dos tipus de transport, i no de les subvencions.