Qui i per què compra deute amb interès negatiu?

Perdre diners. Això és el que implica invertir en bons amb interessos negatius: els que en comprin acabaran rebent menys diners dels que van pagar, fins i tot després que s’hi apliquin els interessos corresponents (i alguns fins i tot estaran gravats amb impostos). Malgrat aquesta evidència hi ha deu països que a dia d’avui estan venent deute públic de diferents venciments a un tipus d’interès negatiu. Per què dimonis voldrien els inversors, els amos de l’univers que en el passat intimidaven governs, acceptar un acord tan dolent?

Una raó òbvia és la por, o almenys la precaució. En les profunditats de la crisi financera, el 2008, quan la seguretat dels bancs estava en dubte, el deute a curt termini del Tresor dels Estats Units oferia interessos negatius i els inversors van comprar-ne gustosament -per la dimensió de les quantitats de què estem parlant, guardar els diners en metàl·lic no és pràctic-. Una cosa semblant passa ara. Actualment, amb la incertesa sobre el que passarà amb els bancs en cas que Grècia deixi l’euro, els inversors potser opinen que surt a compte acceptar un interès negatiu del 0,16% per comprar bons alemanys amb venciment a dos anys. “A la pràctica, el que estàs fent és pagar 16 cèntims per cada 100 euros invertits a canvi que et guardin els diners en un lloc segur”, explica David Lloyd, de la gestora de fons M&G.

És a dir, que els inversors estan disposats a perdre-hi una mica a canvi d’assegurar-se que no hi perden gaire. Això en el curt termini. Però aquest raonament és difícil d’aplicar en el cas del deute a llarg termini, com és el cas dels bons de Suïssa amb venciment a deu anys, que també ofereixen interessos negatius. Has d’estar bastant deprimit per concloure que cap actiu de tot el planeta generarà la més petita rendibilitat en la pròxima dècada.

Per què són tan pessimistes els inversors? L’eurozona està patint per generar creixement i encara amb unes previsions demogràfiques pobres, amb la força laboral de molts països estancada o a punt de baixar. Tot i així, acceptar un interès negatiu per als pròxims deu anys és una aposta sorprenent. Els interessos del deute a llarg termini són, de fet, un pronòstic sobre l’evolució futura del tipus d’interès a curt termini. El Banc Central Europeu ha imposat tipus negatius per ara, ¿però seguiran els tipus per sota de zero d’aquí uns anys?

Por a la deflació?

Un altre motiu pel qual els inversors podrien estar acceptant els interessos negatius és perquè preveuen una caiguda sostinguda dels preus, és a dir, que hi haurà deflació. En aquestes circumstàncies, un tipus negatiu els podria generar un retorn positiu en termes reals (ajustant la inflació). Els preus de l’eurozona, de fet, han caigut en els dos últims mesos.

Amb tot, el risc de deflació no explica necessàriament els interessos negatius. El Japó ha tingut períodes de deflació durant més d’una dècada i, tot i que els seus interessos van ser durant molt de temps els més baixos del món, només van començar a ser negatius fa poc (vegeu gràfic). I la majoria de pronòstics encara prediuen que la inflació de l’eurozona es recuperarà i serà modestament positiva aquest any.

Una altra possibilitat és que els inversors estrangers prevegin que els guanys del tipus de canvi de la moneda superi les pèrdues generades pels bons. Com a exemple, els inversors internacionals que van comprar bons de Suïssa abans que el franc suís es disparés s’hauran forrat -el franc va créixer un 30% respecte a l’euro només minuts després que el Banc Central suís eliminés el límit que havia imposat en el tipus de canvi.

Els que creuen en la teoria de la paritat del poder adquisitiu defensen que, a la llarga, els tipus de canvi de les monedes s’ajusten per tenir en compte les diferències de preus. Un país amb una inflació relativament alta anirà veient que la seva moneda es deprecia, mentre que un altre país amb una inflació baixa veurà que la seva moneda creix. Per tant, els inversors internacionals que esperaven veure l’economia suïssa patint un període llarg de deflació també deuen esperar que el franc suís creixi amb força i, en conseqüència, veuen els bons d’aquest país com un producte atractiu.

També cal tenir en compte que alguns bancs i institucions es veuen obligats a comprar deute públic, sigui quin sigui l’interès, per les regulacions i els requisits de capital imposats per les autoritats.

L’última possibilitat, i l’explicació més òbvia a curt termini, és que els inversors han estat anticipant la introducció d’una expansió quantitativa -creació de diner nou per comprar deute- del Banc Central Europeu. Si l’experiència dels Estats Units i el Regne Unit serveix d’alguna cosa, és possible que les compres del BCE facin pujar els preus i baixar els interessos. Per què preocupar-se pel teòric cost de comprar un bo si l’inversor sap que després podrà col·locar-lo al banc central que tingui més a prop?

Hi ha riscos relacionats, per descomptat. Si l’economia global torna a un ritme normal, les pèrdues generades als compradors de deute públic seran substancioses. El mateix passaria si la inflació torna a créixer. M&G diu que si els interessos del deute d’Alemanya recuperessin els nivells que tenien el 2012 -abans que baixessin per la por que l’euro es trenqués-, els inversors podrien patir una pèrdua de capital del 7%. Siguin del país europeu que siguin, per tant, els bons europeus no estan exempts de risc.