Compartir pis més enllà dels 40: "És triar entre tenir vida o un habitatge per a tu sol"

BarcelonaEls detalls d'una conversa telefònica íntima, que té lloc a l'habitació del costat. L'aigua que impacta incessant contra la mampara de la dutxa, a altes hores de la matinada. També les llaunes de cervesa, en mans d'uns desconeguts asseguts al sofà del menjador, en arribar a casa després d'un llarg dia de feina.

Són escenes d'una quotidianitat no desitjada que persones com la Maribel, l'Ignasi i la Patrícia viuen dins de casa. Tenen entre 40 i 60 anys i, després de dècades compartint pis, es veuen obligats a seguir recloent la seva intimitat entre les quatre parets d'una habitació pròpia.

"No veig cap altra sortida"

"Crec que només puc compartir pis, no veig cap altra sortida". La Maribel té 58 anys, els últims 30 els ha passat a Barcelona i treballa al Servei d'Atenció Domiciliària. Quan va separar-se, ara fa 13 anys, va quedar-se al pis del barri de Sant Antoni on vivia, amb un fill a càrrec i un lloguer que gairebé atrapa el seu salari net. L'últim any ha pogut viure sense compartir l'habitatge, gràcies a l'oasi d'una ajuda que ara s'acaba. D'aquí a poques setmanes es veurà obligada a reobrir les portes de casa seva a un desconegut. "He compartit pis durant molt de temps, amb gent coneguda i també desconeguda, sobretot noies joves que venen a estudiar a Barcelona", explica en declaracions a l'ARA.

La seva situació la va empènyer a llogar habitacions: estudiants joves, però també dones grans, amb qui havia de compartir la intimitat del dia a dia mentre el seu fill, que ja s'apropa a la trentena, entrava i sortia de l'adolescència amb desconeguts sopant cada dia al menjador de casa. "Una vegada va venir una senyora recomanada, però tenia una malaltia mental; sortia d'un desallotjament, necessitava una habitació i la vaig acollir", explica la Maribel. La convivència va arribar a un punt crític, la Maribel no sabia com actuar: "Fins i tot li va agafar mania al meu fill i no podia ni veure'l. Va ser horrorós".

Ara, encara manté contacte amb algunes de les persones que van passar pel seu habitatge. "Hi havia gent molt maca amb qui encara ens truquem, ens hem fet amics". Un d'ells és un noi francès, amb qui parlaven en castellà perquè volia aprendre l'idioma, i quan torna a Barcelona li truca i, fins i tot, s'ha tornat a quedar a dormir.

"Si marxo, el teixit social que tinc es trenca"

L'Ignasi, de 42 anys, porta des de l'adolescència compartint habitatge. Pagar un pis per viure sol li sembla una quimera: "Tinc un sou de 1.500 euros, ¿com em puc permetre un pis que sigui acceptable? Per menys de 750 euros menys gairebé no n'hi ha, ¿ha d'arribar als 900 o als 1.000 euros? ¿Quina vida puc tenir amb això?".

Ell és dinamitzador social i porta tota la vida adulta encadenant pisos compartits. Només durant un any va conviure amb la seva parella. "És escollir entre un tipus de vida o un pis per a tu sol. Estic molt vinculat a Gràcia, formo part d'entitats socials i de militància i no puc anar-me'n a viure a un altre lloc, a l'extraradi. Si marxo, tota la vida i el teixit social que tinc es trenca".

Pel camí han passat estudiants, amics que s'han separat i també un nord-americà que va marxar amb la promesa de tornar al cap d'uns dies i que no va complir. "Em van haver de deixar pasta per pagar perquè ell no havia pagat. Em va escriure al cap d'un temps demanant perdó", explica l'Ignasi. "En el moment d'acollir algú costa decidir: serà una persona que de parlar-hi una mica passarà a dormir al mateix espai que tu i no saps què pot passar", afegeix.

Un estil de vida que també acaba imprimint caràcter: "La contrapartida és que no vius sol, però et dona elasticitat emocional. Et dona més habilitats socials, no et tanques tant en tu, té una part bona, s'ha de posar aquesta mirada. Si vius amb gent més dinàmica sempre et passen coses". Ara bé, també ha hagut de forçar la sortida de persones que tenien comportaments fora d'uns mínims d'educació, que s'acaben dirimint en la primera trobada, tot i que assegura que no demana gaire: "Al final marques molt clar els límits sobre la convivència, jo sempre pregunto a la persona si és racista o feixista".

"Què ha passat en molts desnonaments? Hi ha molta gent que s'ha suïcidat perquè mous aquella persona del seu nucli social i la mates. No és que m'agradi viure més a un lloc, si no és que on visc és on tinc la vida, vivim on vivim per les condicions i relacions socials que tenim", conclou.

"Conèixer el món a dins de casa"

La Patrícia ha comprat moltes plantes. Abans, però, ha hagut de consensuar la decisió amb els seus companys de pis. Ella és tècnica de l'Ajuntament de Barcelona, té 42 anys i aquesta és una de les últimes decisions que ha pres per decorar el seu habitatge, situat al barri del Poble-sec de Barcelona. "Ara m'adono que, de sobte, a això li dono importància, i m'agradaria poder decidir lliurement aquests detalls", afegeix. Comparteix pis amb tres persones més, amb qui es porta deu anys de diferència.

Des que tenia 15 anys ha estat compartint pis: la seva mare va estar anys llogant habitacions, quan ella i el seu germà eren adolescents, per poder pagar el lloguer. "Quan ho vius en primera persona sembla una cosa normal, tot i que els meus amics no visquessin així. Com a adolescent era una manera de conèixer el món a casa, venia gent de molts països, a estudiar o treballar", explica la Patrícia. En aquell període van tenir fins i tot un professor d'anglès que feia classes al menjador de casa. "Es van fer amistats, hi ha gent que s'han acabat convertint en amics de la meva mare".

Ara s'adona que ha normalitzat una cosa que potser no ho era: la majoria de gent que coneix viu sola o en parella. "Durant molt de temps he estat freelance i no he guanyat gaires diners, i sempre he valorat la llibertat de poder moure'm, tot i que això té un preu", raona. La dificultat per estalviar i l'elevat preu dels habitatges han fet que la Patrícia no hagi valorat seriosament independitzar-se: "Ni tan sols he buscat pis per viure sola".

"No és una opció de vida, sinó una elecció forçosa"

"El que ens mostren les dades és que la taxa de sobreesforç de la població no deixa d'augmentar, és la més alta d'Europa. Això vol dir que els salaris i lloguers estan absolutament desacoblats", explica Jaime Palomera, director de l’àrea d’habitatge i ciutat de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona, IDRA.

També implicat en el Sindicat de Llogateres, Palomera adverteix que el resultat d'això és que una unitat domèstica no es pot permetre un habitatge i s'ha d'unir a una altra unitat per poder pagar-lo: "No és una opció de vida nova, sinó una elecció forçosa".

Fa poc més d'un mes, el Banc d'Espanya donava a conèixer un estudi amb unes dades demolidores: gairebé la meitat dels llogaters d'Espanya estan en risc de pobresa o d'exclusió. Al mateix dia, l'IDRA radiografiava els llogaters a Barcelona: el 65% tenen més de 35 anys, amb la mitjana d'edat dels inquilins a la capital catalana situada en els 40 anys.

"El darrer estudi publicat dona dades en aquest sentit: una de cada cinc persones comparteix [casa seva] amb una altra unitat domèstica, és a dir, amb algú amb qui no té una economia compartida, al mercat de lloguer de Barcelona", afegeix Palomera.