La revolta del gran luxe londinenc

LondresUn dels dos o tres grans epicentres de les marques del luxe global de Londres va tenir l'any passat una baixa rellevant. Des d'aleshores, Bond Street no és el que era. I ara corre el perill de perdre pistonada i d'acabar esdevenint un carrer qualsevol, i no l'ànima i el cor de Mayfair, allí on els rics molt rics, londinencs i d'arreu del món, s'exhibeixen amb una arrogant manca de pudor. El febrer del 2023 Mulberry –la companyia d'articles de pell, sobretot bosses de mà per a dones, fundada el 1971; no s'ha de confondre amb Burberry, igualment exquisida, però que es remunta al segle XIX– va tancar la botiga que hi tenia, de 500 metres quadrats. I aquest dissabte vinent, Fenwick, present a la mateixa Bond Street des del 1891, tanca també el que era un dels més icònics i exclusius grans magatzems de la zona. Què està passant?

Quan Mulberry va abaixar la persiana, un portaveu de la companyia va culpabilitzar la impossibilitat que els clients estrangers reclamessin l'IVA de les compres com una de les raons de la caiguda de vendes i del tancament. Les altes tarifes comercials i els elevadíssims lloguers de Mayfair van reblar el clau.

Els amos i els directius dels establiments i les grans firmes del luxe de la capital britànica tenen motius per envejar els locals del passeig de Gràcia o de l'avinguda dels Champs Élyseés. Perquè els turistes que arriben a Barcelona o a París, i que fonen les targetes de crèdit a Prada, Versace, Chanel, Boss, Dior, Louis Vuitton, a les Galeries Lafayette, Longchamp o a la Galerie des Arcades, poden reclamar l'exempció de l'IVA. I la sensació és d'un gran estalvi. Un exemple: si es té en compte que la bossa de mà més barata de Mulberry costa 995 lliures, IVA inclòs, el 20% menys de l'impost són 199, uns 230 euros. La pessigada no és menyspreable.

Rishi Sunak es posa seriós

Quan el gener del 2021 l'ara primer ministre era responsable del Tresor sota el caòtic lideratge de Boris Johnson, Rishi Sunak va suprimir l'exempció d'IVA per als turistes. Al·legava que la pandèmia havia esgotat les arques públiques i que calia la recaptació que la taxa suposava, uns 2.500 milions de lliures (gairebé 3.000 milions d'euros). Kwasi Kwarteng, el breu ministre d'Economia que el va substituir quan va caure Johnson, va voler revocar la mesura. Però Kwarteng va ser decapitat al cap de cinc setmanes per la també molt breu primera ministra Liz Truss, que només va aguantar al càrrec 45 dies. No van tenir temps, doncs, d'afavorir els fabricants i comerciants del luxe.

I ara, quan falten poc més de cinc setmanes perquè el ministre d'Economia, Jeremy Hunt, presenti el pressupost per al nou exercici fiscal, que s'obre a l'abril, els amos i directius de Harrods, Fortnum & Mason, Harvey Nichols, Burberry o Mulberry; i altres com el dissenyador i cap de la casa de moda Alexander McQueen, o el conseller delegat de British Airways, Sean Doylen, han demanat en una carta oberta al premier Sunak, que restableixi les compres lliures d'IVA per als turistes. En total, 420 empresaris l'han signada. I l'han acompanyada d'un informe amb què justifiquen la rendibilitat de la mesura. Fins i tot s'han manifestat al carrer per mostrar la seva determinació, en una prova fefaent que els rics també poden plorar, i que qui no plora, no mama.

No és segur, però, que els seus plors commoguin ni Sunak ni Hunt. Perquè hi ha eleccions aquest any i el Tresor vol rebaixar impostos i el Fons Monetari Internacional ha advertit que les finances públiques de sa Majestat no estan per a malbarataments. Per tant, els 2.500 milions de lliures esmentats de l'IVA dels turistes poden cobrir altres fronts amb què fer veure els britànics que sí, que l'11 de Downing Street –la residència del ministre d'Economia– redueix la pressió fiscal. Cosa, d'altra banda, del tot inexacta.

Els manifestants temen, a més, que de l'onada de turistes que s'esperen a París pels Jocs Olímpics, si passen algun dia per Londres, no comprin ni a Bond Street ni a Picadilly ni a Jermyn Street, justament per estalviar-se el pagament de l'IVA. La carta hi fa esment explícit: "Aquest impost perjudicial s'ha d'abolir al pressupost del març i la devolució d'impostos s'ha de fer abans dels Jocs d'aquest estiu a París".

Com a part de l'estratègia de pressió, el think tank Centre d'Investigació Econòmica i Empresarial (CEBR, en les sigles en anglès), ha publicat també aquesta setmana unes dades sobre la qüestió. D'acord amb l'anàlisi, a Londres hi ha turistes, però menys que abans de la pandèmia, i tampoc no gasten tant com gastaven. L'estudi apunta que el tercer trimestre del 2023, el nombre de visitants hauria estat de 589.000 més, i que la despesa hauria sigut superior en 1.300 milions de lliures més si els estrangers poguessin comprar sense IVA, com fan a Barcelona o París. Al llarg de tot l'any, els visitants haurien sigut dos milions més i haurien comprat per un valor de 4.000 milions de lliures més. L'impacte acumulat sobre el PIB hauria sigut d'11.100 milions de lliures, amb un benefici fiscal final de 2.500 milions. Tot plegat, doncs, suma zero. Però els turistes i els empresaris del luxe, més contents.