"Això és difícil d'escanejar; no és culpa meva. M'ho emporto!"

LondresEl 16 de juny del 1714, una dona anomenada Margaret Stevenson, de 28 anys, nascuda a Hammersmith, als afores de Londres, va ser executada a la forca per robar una peça de tela de seda de Pèrsia d'una botiga del centre de la ciutat. L'any anterior havia comès un altre robatori, havia sigut igualment condemnada a mort, però en última instància la reina Anna li va commutar la pena. Només sortir de la presó, va tornar als vells costums i ja no va tenir tanta sort.

Més de 300 anys després, els robatoris en tota mena de botigues del Regne Unit s'han multiplicat exponencialment. El 2023 se'n van produir quasi mig milió, 493.500 incidents en xifres rodones. L'augment en relació amb l'any anterior va ser del 30% a Anglaterra i Gal·les, del 20% a Escòcia i del 10% a Irlanda del Nord. El govern britànic va començar a registrar els robatoris a les botigues com a delicte específic el 1934. Aquell any n'hi va haver 12.976. El 1980 n'hi va haver poc més de 200.000. Una dècada després, 250.000.

En relació amb vint anys enrere (2004-2023), la xifra quasi s'ha doblat; només el 14% dels casos han acabat en denúncia policial i només 5.000 en penes de presó. Ningú no demana arribar a l'execució com el 1714 –la pena de mort per robatori en botigues va ser abolida el 1832–, però sí que es demanen mesures més efectives. El British Retail Consortium (consorci de comerç al detall del Regne Unit) calcula que el cost dels robatoris l'any passat va arribar als 1.800 milions de lliures (2.000 milions d'euros). La situació es considera tan greu que el nou govern va presentar a mitjans del juliol la introducció de modificacions legals per fer front al que la Policia Metropolitana de Londres qualifica d'epidèmia.

La situació és tan extrema que en algunes botigues de Londres s'han arribat a col·locar cartells per demanar que no es robi i fotos de lladres reincidents, per exposar-los al coneixement públic.

La llei indica que, si el valor de la mercaderia robada supera els 240 euros, el lladre es pot enfrontar a una pena de fins a set anys de presó. Habitualment, però, queda suspesa per la consideració de delicte menor que té el petit furt sense violència. A més, la saturació de les presons del país, amb la previsió que des d'ara i fins a finals d'octubre caldrà excarcerar més de 5.000 interns, fa impossible pensar en un càstig massiu dels petits robatoris.

Què ha produït aquesta epidèmia?

Els canvis en els hàbits de consum i la introducció de la tecnologia en substitució dels éssers humans a les caixes són alguns dels factors que explicarien l'esmentada epidèmia. Més del 40% de les 2.500 persones que l'any passat van respondre una enquesta del British Retail Consortium a través del lloc web FatJoe va admetre haver robat a les botigues, amb la creixent prevalença de les caixes d'autoservei identificada com un motiu clau dels furts.

Archie Norman, president de Marks & Spencer, ha comentat que és molt rellevant el lladre, ni que sigui ocasional, de classe mitjana. Diu Norman: "El raonament que fa és el següent: «Bé, això no s'ha escanejat o és molt difícil escanejar i soc client habitual d'aquest establiment. Per tant, no és culpa meva, m'ho deuen i m'ho emporto»". I marxa amb una llauna de tonyina o una ampolla de vi o d'oli.

El salt en els robatoris és un fenomen que té lloc després d'anys d'abocar diners a les caixes d'autoservei en substitució dels humans. Durant els últims cinc anys, el nombre de màquines de pagament automàtic als supermercats del Regne Unit ha augmentat de 53.000 a 80.000. I això, s'adonen ara els responsables de Tesco, Asda, Boots, Sainsbury's o Aldi, ha atiat els furts.

Per això Boot's està tornant als caixers manipulats per persones. Altres introdueixen encara més tecnologia: reconeixement facial, més intel·ligència artificial, més càmeres i vigilants que es passegen per les botigues com si fossin clients, amb la missió d'identificar els lladres.

A principis d'aquest any, una dona de classe mitjana amb fills va declarar a The Independent per què robava. Va reconèixer l'impacte de l'augment del preu dels aliments i el cost de la vida com una causa, però també perquè sabia que en sortiria indemne. Hi afegia "Tampoc soc tan dolenta. Només ho faig en una cadena de supermercats, no en qualsevol petita empresa familiar. Potser aquest és el meu problema: la cobdícia de les multinacionals. Vull alguna cosa a canvi. És la meva manera d'agafar-ho".

Sigui com sigui, amb excusa o sense, els furts han esdevingut un doble símptoma de problemes més complexos. Com apunta la historiadora Charlotte Wildman, de la Universitat de Manchester, que ha estudiat la història dels petits furts al país, "per a l'esquerra, és una conseqüència inevitable de la pobresa, alimentada en part pels nivells creixents d'addicció a les drogues i l'alcohol". "Per a la dreta, és un símptoma evident d'una policia ineficaç i de la manca general del respecte a l'autoritat i la propietat".