La fi de la guardiola precipita la reforma de les pensions

BarcelonaEl model de pensions no només està en crisi sinó que la bombolla d’oxigen que li ha permès seguir funcionant els últims anys, el Fons de Reserva, està a punt d’esgotar-se. Al ritme actual l’anomenada guardiola de les pensions s’acabarà l’any que ve. No seria el primer cop que la Seguretat Social sobreviu sense reserves (de fet la guardiola existeix només des del 2000) però les condicions econòmiques i demogràfiques actuals fan trontollar el model i obliguen el govern espanyol a reformular de nou el sistema, per tercer cop des que va començar la crisi.

La despesa en pensions és la partida més gran dels pressupostos: s’endú pràcticament 40 de cada 100 euros. Actualment hi ha 8,5 milions de pensionistes a Espanya, i la pensió mitjana de jubilació està una mica per sobre dels 1.000 euros. Set de cada deu jubilats asseguren que només viuen d’aquests diners i pràcticament la meitat, el 45%, admeten que els costa arribar a final de mes, segons un estudi recent de la Fundació Edat&Vida i l’Obra Social La Caixa.

Aquesta situació pot provocar que les pròximes generacions acabin cobrant de pensió menys de la meitat del seu últim sou, segons la Comissió Europea. L’informe The 2015 ageing report, elaborat amb dades del govern espanyol, revela que la taxa de substitució de les pensions (el percentatge de sou que cobra el treballador quan es retira) caurà del 79% que hi havia el 2013 fins al 60% el 2030, i es quedarà al 48,6% el 2060. Això significa una caiguda del 40%.

Tendències preocupants

Les dades oficials també evidencien equilibris perillosos. La despesa en pensions s’ha més que duplicat en 15 anys, passant dels 66.000 milions el 2002 als 135.000 milions d’aquest 2016, i ja acapara el 38,5% del total de despesa pública. A més, la proporció entre treballadors i pensionistes s’ha reduït respecte a abans de la crisi. Actualment hi ha dos treballadors per cada pensionista, mentre que el 2006 n’hi havia 2,5. Aquesta proporció, que és la base sobre la qual fa equilibris el sistema (els treballadors actuals paguen les pensions dels jubilats actuals), també caurà. Segons les projeccions de l’Institut Nacional d’Estadística, la piràmide demogràfica -que ara és més ampla a la part mitjana- tendeix a dibuixar un triangle invers: el 2060 la part més ampla serà a dalt, és a dir, el principal grup de població tindrà entre 70 i 94 anys. I això significa que hi haurà cada cop més jubilats i menys treballadors. Tot plegat fa que els comptes de la Seguretat Social (que havien arribat a tenir superàvit) ara tinguin el dèficit més gran de la història: més de 18.000 milions aquest any, l’1,7% del PIB.

La crisi i la precarització dels sous han acabat de posar contra les cordes el sistema: la recaptació de cotitzacions ha baixat, i això ha fet que el govern hagi hagut de recórrer als estalvis fins a deixar escurada la guardiola. En només quatre anys Rajoy n’ha tret més de 50.000 milions d’euros. L’últim cop, al novembre, per pagar les extres de Nadal. En total aquest any el govern ha gastat 19.200 milions de la guardiola i en queden menys de 16.000, que segurament s’esgotaran l’any vinent.

El món al revés: treballadors amb menys diners que els pensionistes

Aquest punt preocupa els economistes: “Si la guardiola es buida en 20.000 milions a l’any, fins i tot creant nous impostos seria complicat arribar a cobrir aquesta quantitat”, planteja el catedràtic d’economia aplicada de la UAB Josep Oliver. L’economista Miquel Puig també apunta que “la guardiola no es va fer per pagar les pensions d’ara, sinó per quan es jubilessin els fills del baby boom ; s’havia de començar a fer servir el 2040, però la crisi i l’augment sobtat de l’atur ho han distorsionat tot”. Els dos experts coincideixen que cal millorar el mercat de treball: “Hi ha cotitzacions molt precàries, molts autònoms que només paguen el mínim, també hi ha la tarifa plana”, enumera Puig. I afegeix: “El problema immediat és que cal que treballi més gent i que cotitzin més”. Oliver, en canvi, veu aquest problema com a transitori pel “xoc de la crisi” i remarca que el repte de fons és “l’envelliment imparable”.

Possible canvi radical de model

Fins ara el govern espanyol s’ha limitat a reformar els paràmetres, però no el model. Uns canvis “insuficients, perquè ja tornem a parlar de més reformes”, diu Puig. Què més es pot canviar? L’OCDE recomana en el seu últim informe que una part de les pensions (les no contributives, com les de viudetat i orfandat, que suposen 16.000 milions anuals) es paguin a través d’impostos. “La reforma anirà probablement per aquí”, vaticina Oliver. Miquel Puig, però, avisa que “apujar impostos seria fer-se trampes al solitari: ja no tindríem un model de repartiment, sinó una altra cosa”. Destinant impostos a les pensions, de fet, el sistema deixaria de ser sostenible per si sol com ho havia sigut fins ara.

Altres economistes, com Santos Ruesga, de la Complutense de Madrid, promouen un canvi encara més radical. Ruesga va ser l’únic membre del comitè d’experts que va votar en contra de l’última reforma del PP: “Ens han mentit molt hàbilment dient que sostenibilitat és equivalent a rebaixar pensions, fins i tot els pensionistes ho tenen assumit”, lamenta. “Intenten enviar un altre missatge: que més val que busquem un pla privat”, diu Ruesga. I la banca ja es frega les mans: l’estalvi en plans de pensions ha augmentat un 32% en tres anys (vegeu la pàgina 12). El debat, doncs, passa per desxifrar si aquest cop n’hi haurà prou modificant alguns paràmetres o caldrà capgirar tot el model.

LES CLAUS

1. Com funciona actualment el sistema de pensions?

El model de pensions se sustenta amb el traspàs de diners del sistema actiu al passiu, és a dir, és un (teòric) acord intergeneracional en què els treballadors en actiu paguen cotitzacions que serveixen per abonar les pagues dels jubilats que hi ha en cada moment. Històricament, per fer viable el sistema, han fet falta més de dos treballadors per cada pensionista. Ara mateix a Espanya hi ha 17,6 milions de treballadors i 8,5 milions de pensionistes: la proporció, doncs, es queda just en 2,06 treballadors per cada retirat. A banda de les pensions de jubilació, que són la majoria, al sistema també hi ha pensions de viudetat, orfandat i altres ajudes.

2. Què és la guardiola de les pensions i per a què serveix?

És un fons de reserva que es va crear l’any 2000, quan el sistema tenia superàvit. El govern espanyol va decidir guardar els diners que es guanyaven per destinar-los al sistema quan ho necessités. L’administració va preveure que el sistema es tensionaria d’aquí unes dècades, quan els fills del baby boom es comencessin a jubilar, fet que podria provocar desviaments importants entre ingressos i despeses. La realitat ha sigut que s’ha usat molt abans. La guardiola va arribar a acumular 66.815 milions el 2011, però la crisi ha obligat a tirar dels estalvis i ara en queden menys de 16.000 milions. La previsió és que s’esgoti l’any que ve.

3. Cobrarem les pensions en un futur?

Els economistes consultats per l’ARA donen per fet que sí, però posen l’accent en el fet que es perdrà poder adquisitiu i remarquen que caldran canvis i probablement retallades. Segons les projeccions que fa la Comissió Europea amb dades del govern espanyol, les persones que es jubilin el 2030 cobraran de pensió el 60% del seu sou, i la xifra baixarà fins al 48% el 2060 (a dia d’avui es cobra el 79%). Al mateix temps, els diferents governs espanyols han anat modificant paràmetres, com allargar l’edat de jubilació, ampliar els anys cotitzats i desvincular les pensions de l’IPC per alleugerir el sistema.

4. Quants diners ens gastem en pensions?

El pressupost espanyol per a aquest any destinava més de 135.000 milions d’euros a pagar pensions. És la partida més gran de totes, i representa el 38,5% del total. La despesa en aquesta àrea s’ha duplicat en l’última dècada: el 2002 ens gastàvem en pensions 66.300 milions, menys de la meitat que ara. La pensió mitjana per jubilació ha anat pujant fins a situar-se una mica per sobre dels 1.000 euros al mes, tot i que si hi sumem les pensions contributives (jubilació) i les no contributives (com la de viudetat o orfandat) la mitjana cau una mica, i es queda a tocar dels 900 euros mensuals.

5. Per què perilla el model?

Hi ha dos elements clau que han provocat la inestabilitat del sistema: l’envelliment progressiu de la població i la crisi econòmica. El deteriorament del mercat de treball, l’augment de l’atur, els sous baixos i les feines parcials han fet que la Seguretat Social recapti menys. Més precarietat vol dir menys cotitzacions. A més, les projeccions demogràfiques evidencien que en els pròxims anys es jubilaran molts treballadors (que cada vegada tenen una pensió més alta) i, en canvi, s’incorporaran menys treballadors al sistema. Com el model se sustenta amb el que paguen els treballadors (les cotitzacions) el desequilibri cada vegada és més gran. De fet, les pensions han perdut diners cada any, però fins ara això es podia emmascarar amb els diners de la guardiola.

6. Quines reformes podrien assegurar la sostenibilitat?

Fins ara les diferents reformes del sistema s’han limitat a canviar paràmetres per alleugerir la despesa: allargant l’edat de jubilació fins als 67 anys, demanant més anys cotitzats per accedir a una pensió o deslligant dels preus les pujades obligatòries. L’OCDE recomana pagar les pensions no contributives (viudetat i orfandat) amb impostos, i ara el govern ho vol aplicar. Alguns economistes asseguren que les pensions hauran de baixar i per això apunten a la necessitat de complementar el sistema amb pensions privades. D’altres van més enllà i proposen un canvi de model en què el sistema no se sostingui només amb el que aporten els cotitzants, sinó que faci participar en les pensions altres actors socials, per exemple, amb impostos a les empreses que tinguin més beneficis.