Les claus del finançament: un trencaclosques caducat que no satisfà ningú

MADRIDNo hi ha cap trencaclosques més complicat d'encaixar que el del finançament autonòmic. I, probablement, cap trencaclosques tan econòmic però amb tot el focus mediàtic al terreny polític. Són reflexions d'alguns economistes que, tot i apostar per diferents receptes a l'hora d'encaixar les peces –el debat també existeix al món acadèmic–, coincideixen en aquestes premisses. També en el fet que el model actual està generant resultats "arbitraris i injustificats", en paraules de la catedràtica d'economia de la Universitat de Barcelona (UB) Núria Bosch. Motiu pel qual cal actualitzar-lo, defensa Bosch, però també altres economistes consultats per a aquest article.

El sistema de finançament autonòmic de règim comú es va aprovar l'any 2009 i s'hauria d'haver revisat el 2014, és a dir, fa una dècada i, de nou, el 2019. En formen part totes les comunitats autònomes, menys les de règim foral (el País Basc i Navarra). Durant aquests anys, els territoris no només han patit els estralls de la Gran Recessió –caiguda abrupta dels recursos, endeutament i retallades– i de la pandèmia, sinó que també han vist com la seva societat es transformava: han canviat les necessitats i també la composició poblacional, amb més migració en algunes zones o envelliment en d'altres, així com el cost de vida.

Es tracta d'elements que no poden passar per alt si es té en compte que la filosofia del model és garantir que les comunitats puguin cobrir en igualtat de condicions els serveis públics més bàsics: sanitat, educació i serveis socials. "Sovint es confon, però [el sistema de finançament] no són recursos per generar creixement econòmic, sinó per finançar serveis. Ja hi ha altres instruments [per a la convergència territorial] com el fons de compensació interterritorial o els fons europeus, a banda de la inversió", recorda Bosch en una conversa telefònica amb l'ARA.

La complexitat dels fons

Per complir amb aquest objectiu, el sistema actual se sosté a través d'un pot comú on van a parar els diners d'un entramat de tres fons: el fons de garantia, el de suficiència i el de competència o competitivitat. També hi ha el fons de cooperació, però té poc pes. Tots ells es nodreixen del 75% dels ingressos que obtenen les comunitats a través dels tributs cedits, com són l'impost sobre les transaccions immobiliàries o la part autonòmica de l’IRPF i de l'IVA, entre altres. També de transferències que fa el govern central. Tot plegat, però, s'ha acabat convertint en il·legible. "La complexitat ha enverinat el debat i molts cops hi ha malentesos", reflexiona Diego Martínez, catedràtic d'economia de la Universitat Pablo de Olavide, que defensa que un primer pas seria fer el model més "nítid".

Un cop el pot està ple, arriba l'anivellament i repartiment dels recursos, i aquí entra en joc un concepte clau que està en disputa: el de la població ajustada. Aquest mètode neix de ponderar la població real amb diferents variables demogràfiques, com pot ser l'envelliment, i geogràfiques; per exemple, la dispersió de la població pel territori. El pes de cada criteri és decisiu perquè determina quins recursos ha de rebre cada autonomia per prestar els serveis públics en les mateixes condicions. "Les dades [de les comunitats] s'actualitzen, però les ponderacions [el pes de cada variable] no, i aquí hi ha la mare dels ous. Per exemple, des del 2009 la despesa en dependència s'haurà disparat en alguns territoris, però en d'altres no", afegeix Martínez.

Comunitats grans com Catalunya, però també Madrid o fins i tot les Illes Balears, han criticat que el concepte deixa de banda elements com el cost de vida. En el cas català, directament es rebutja l'ús de "població ajustada" per ser "aleatori" i, de fet, des del departament d'Economia calculen la capacitat tributària i els recursos en funció dels habitants i no dels "habitants ajustats", com apareix en les dades del ministeri d'Hisenda. També ho fa Andalusia. Les comunitats petites, com La Rioja, solen reivindicar els costos fixos que suporten i que, pel fet de tenir menys població, pesen més.

Una foto final enquistada

Amb tot, la foto final del model actual, i que es repeteix des de fa temps, és la següent: d'entrada, una diferència de recursos per habitant de gairebé 1.000 euros entre la comunitat més ben finançada (Cantàbria) i les més mal finançades (el País Valencià o Múrcia), com es pot veure en els gràfics que acompanyen l'article. També el fet que algunes comunitats reben molts menys recursos que el seu potencial recaptatori. A tall d'exemple, Catalunya va ser la tercera comunitat que més va aportar per habitant el 2021 (3.153 euros per persona), però la sisena a rebre menys recursos per habitant (2.848 euros). Una situació que comparteixen Madrid o les Illes Balears i que s'accentua si s'observen els recursos en funció del poder adquisitiu.

Això ha portat alguns territoris a denunciar el fet que no es compleix el principi d'ordinalitat (que, després de fer les aportacions al sistema, la comunitat queda en una posició relativament pitjor a l'hora de rebre els recursos). Un element que entra en joc, o com a mínim ha de trobar l'equilibri, amb una de les altres potes del model: la solidaritat. A ulls dels acadèmics consultats, el debat no rau en si aquelles comunitats amb més múscul han d'acabar aportant més del que reben –la Generalitat, per exemple, ha assumit la idea d'una quota de solidaritat a l'Estat–, sinó si el que es rep és suficient per cobrir la despesa bàsica o, per contra, es genera infrafinançament, una qüestió estretament vinculada al deute que han acumulat alguns territoris. "Que una comunitat rica aporti [més] passa aquí [a l'Estat] i a tot arreu. La qüestió és la relació entre el que s'aporta i el que es rep, i si una [cosa] és excessiva i l'altra suficient", apunta Bosch.

El debat de les singularitats

La Generalitat, sota la batuta d'ERC, ha llançat la idea d'un finançament "singular" per a Catalunya, que equivaldria a una espècie de concert basc, cosa que suposa una línia vermella per als socialistes. Aquí el debat entre els acadèmics està servit. "Cada comunitat autònoma té singularitats, però és difícil quadrar el joc si en deixes una fora", opina Martínez. En tot cas, reconeix que més enllà de les "singularitats" que, per exemple, avui s'associarien als criteris de població ajustada, una reforma ha d'abordar el funcionament dels mateixos fons i si desvirtuen el model, o la condonació del deute. Bosch, per la seva banda, posa la mirada en l'autonomia tributària, és a dir, que les comunitats tinguin més capacitat sobre els tributs cedits. "Es podria augmentar, però no totes volen. Ara bé, per a les que volen hi ha mecanismes per equilibrar-ho de manera que les dues coses siguin compatibles", opina la professora de la UB. De fet, entre les múltiples propostes econòmiques dels experts per resoldre l'entrellat actual s'apunta en aquesta direcció.