La civilització de la pobresa
Professor d’EsadeUna manera de recordar el llegat d’Ignacio Ellacuría, 30 anys després del seu assassinat, és reivindicant la rabiosa actualitat del seu original concepte de la civilització de la pobresa. Durant els anys 80, Ellacuría reflexionava sobre la crisi del model capitalista que ja es manifestava en molts indrets del planeta. Treballava des d’un pensament singular, forjat a través de la seva experiència sobre el terreny en zones del Salvador, Centreamèrica, l’Amèrica Llatina i els Estats Units.
A partir de les seves anàlisis va proposar una tercera via per superar les formes conegudes dels models capitalistes i socialistes. Agosaradament, la va denominar la civilització de la pobresa, en contraposició a la civilització de la riquesa. Ho va fer d’una manera provocadora, no perquè pensés que tots ens havíem de convertir en pobres. Aquesta denominació va ser considerada desafortunada per algunes persones, com les que després han estat assenyalades com aquell 1% de la població mundial que acumula els beneficis. També va ser una terminologia rebutjada per la cort d’economistes neoliberals, directius de fundacions progressistes, acadèmics benintencionats i consultors de responsabilitat social que contribueixen a mantenir l’ statu quo d’aquest 1%.
Personalment em sembla un terme molt encertat. Parlar avui de civilització de la pobresa significa parar atenció als dos reptes principals que tenim com a societat: la iniquitat i el canvi climàtic. Des d’aquesta perspectiva entendrem millor per què la gent jove es manifesta als carrers, des de Xile fins a Hong Kong, des de Catalunya fins a Sud-àfrica. La joventut està cansada que se la condueixi cap a un model social en què el centre és l’acumulació de capital per sobre de tots els objectius i, sobretot, per sobre de la supervivència i dignitat de la vida humana i planetària.
Ignacio Ellacuría deia que atresorar diners, capital, propietats s’havia convertit en el motor de la història a finals del segle XX; encara ho és més a principis del XXI. Un motor que en comptes de propulsar la civilització l’està aniquilant. Ellacuría segurament no tenia pensat al detall com reconduir la situació, però sí que proposava posar al centre de la nostra civilització les persones, la solidaritat, la supervivència del planeta, la justícia, la dignitat i la igualtat.
És també això el que estan demanant milers de persones sense recursos al sud, al sud del nord, a les nostres ciutats i a les ciutats de molts altres indrets del món. Ho estan demanant milers de joves desencantats amb el món que hereten i amb ganes d’inspirar una nova civilització, de capgirar una societat que s’ha instal·lat en l’acumulació de beneficis i capital com a pla.
Cal entendre que Ellacuría i altres jesuïtes no negaven que el model capitalista havia portat desenvolupament científic i tècnic, però, alhora, apuntaven que era necessari reconèixer que els processos d’autocorrecció que el sistema havia creat no havien estat efectius. Advertien que una civilització de la riquesa, entesa com a tal, no era compatible amb la sostenibilitat mediambiental ni amb una universalització del benestar.
Naturalment, Ellacuría, com a filòsof, com a teòleg, com a jesuïta, reflexionava sobre el sentit egocèntric que es desprenia de la civilització de l’èxit i del viure bé a costa de la pobresa dels altres. Proposava com a motor de la humanitat “un estat universal de coses en què estigui garantida la satisfacció de les necessitats fonamentals, la llibertat de les opcions personals i un àmbit de creativitat personal i comunitària que permeti l’aparició de noves formes de vida i cultura, noves relacions amb la natura, amb la resta de persones, amb un mateix i amb Déu”. A aquest motor l’anomenava civilització de la pobresa i, malgrat tenir una clara inspiració en l’humanisme cristià, mai va imaginar-la com una civilització confessional.
I què proposava, en definitiva, Ellacuría? “Crear models econòmics, polítics i culturals que fessin possible una civilització del treball substitutiva de la civilització del capital”. O en altres paraules, també seves: “La solidaritat compartida, en contraposició amb l’individualisme tancat i competitiu de la civilització de la riquesa”. ¿Ho trobeu molt simplista? Potser més que simple és radical i inspirador, és a dir, es tracta de posar-nos a treballar per alguna cosa més interessant que passar els dies discutint sobre dretes i esquerres, o de si posem la frontera a l’Ebre o als Pirineus.