Un de cada cinc funcionaris ja cobra més de 3.400 euros

BarcelonaTot i l’actual crisi econòmica i la dificultat que tenen les arques públiques per fer front al pagament de mesures com els ERTO, aquesta setmana el govern de Sánchez anunciava que en els pressupostos de l’Estat de l’any que ve hi haurà un augment del 0,9% del sous dels funcionaris estatals, inclosos els del mateix Sánchez i la resta de ministres. A banda de la pujada salarial, l’executiu central també incrementarà el nombre de funcionaris en 28.055. La factura de tot plegat tindrà un cost de 1.500 milions d’euros.

El ministeri de Política Territorial i Funció Pública, capitanejat per Carolina Darias, defensava l’augment assegurant que si alguna cosa ha posat de relleu aquesta pandèmia és que “el personal al servei de les diferents administracions ha estat capaç de garantir, en situacions tan difícils, la continuïtat dels serveis essencials”.

L’increment no ha estat exempt de controvèrsies. Per una banda, perquè els sindicats denuncien que és insuficient, i per l’altra, perquè arriba en un moment en què Espanya travessa una de les crisis més importants de la seva història i es destinaran 1.500 milions d’euros més a una plantilla que, a part de no haver de patir per la feina, aquest 2021 guanyarà poder adquisitiu mentre moltes empreses estan al límit del tancament. A l’octubre els preus queien un 0,9% interanual (vegeu gràfic 2). Si aquest descens es mantingués fins al desembre, l’augment del poder adquisitiu del personal públic serà de l’1,8%. “En crisis com la que estem vivint els increments salarials han de ser restringits, i més si es té en compte que la pujada en el sector privat serà o petita o nul·la”, explica Jordi García, catedràtic de dret del treball de la UB.

A Espanya hi ha més de 3,2 milions de funcionaris, entre l’administració estatal, les autonòmiques i les locals, segons dades de l’INE del 2019, una xifra que no ha deixat de créixer des del 2013. Per García és difícil dir si hi ha un excés de funcionaris, en tot cas el que ha posat de manifest la crisi sanitària, afegeix, és que en alguns àmbits falta personal, com el sanitari o el SEPE.

El seu sou mitjà és de 2.654 euros bruts al mes mentre que el d’un treballador del sector privat cau fins als 1.772 euros (vegeu gràfic 3). Això vol dir que hi ha una diferència salarial d’un 33%, un percentatge que supera, i de molt, el de la bretxa de gènere (una dona cobra de mitjana un 21% menys que un home). “La crisi sanitària accentuarà encara més aquest desequilibri entre sector públic i privat”, augura García.

Les diferències no s’acaben aquí. Un de cada cinc funcionaris (19%) té un salari igual o superior als 3.442 euros mensuals bruts, mentre que només un 7,8% del treballadors del sector privat arriben aquesta xifra, segons dades de l’INE del 2018. Si s’amplia el ventall, un 62% de la plantilla de la funció pública cobra més de 2.187 euros, un percentatge que és de només el 22% en els empleats de les empreses privades. “El sector privat apuja el sou per criteris quantitatius, ja sigui la productivitat o l’assoliment d’objectius; en canvi, a l’administració l’augment és purament aleatori i sovint respon a motius polítics”, puntualitza el catedràtic en dret laboral de la UB.

Desequilibri territorial

Per comunitats, la meitat dels assalariats de Melilla i Ceuta són funcionaris, mentre que a la cua de la taula hi ha Catalunya (15,4%) (gràfic 1). ¿És sostenible, però, aquest volum de plantilla per a les arques de les administracions? “La línia vermella és que el deute públic no augmenti per aquí. En la crisi del 2012 la despesa en assalariats de la funció pública era tan gran que no es van poder fer inversions, i això no pot passar”, recorda García. El gran problema de la funció pública, a diferència del que passa al sector privat -afegeix- és que hi ha dificultats d’indentificació de l’eficiència del personal i de mobilitat. “En una empresa privada si falta algú es cobreix amb un altre empleat; a l’administració això és molt difícil que passi”, conclou.