Horaris més llargs però menys productius que a Europa

BarcelonaL’any 2007 l’elèctrica basca Iberdrola va implantar la jornada continuada per als seus treballadors. Un primer descobriment va ser un descens dels accidents laborals. Analitzant les dades, es va concloure que abans del canvi d’horari un 25% dels accidents es produïen després de dinar. Però hi va haver dues conseqüències econòmiques importants més: va baixar l’absentisme laboral un 10% i va augmentar la productivitat en 500.000 hores anuals. Els responsables de la companyia van valorar molt positivament l’experiència i van assenyalar també que el canvi d’horari va servir per atreure talent.

Després hi va haver altres empreses que van seguir la iniciativa, i l’adaptació d’horaris laborals a un model més pròxim al dels veïns europeus ha sigut recomanada per comissions parlamentàries. Fins i tot el Congrés va aprovar el 2013 un informe que apostava per adoptar l’horari britànic. Però no s’ha avançat gaire. A Catalunya també es va constituir el 2014 una comissió d’estudi per a la reforma horària.

Les propostes són moltes i la nova normalitat imposada arran del covid-19, amb molt més teletreball, ha posat de nou sobre la taula la qüestió. Fins i tot hi ha qui ho aprofita per fer publicitat, com Schweppes, amb tanques d’una campanya en favor de l’hostaleria en què es pot llegir: “Estimats anglesos: acceptem mitjons amb sandàlies si ens ensenyeu a sopar a les 20 hores”.

Els estudis indiquen que uns horaris més similars als dels veïns europeus serien bons per a l’economia. I les xifres ho corroboren: països on la jornada continuada és més generalitzada, on la pausa per dinar és més curta, i on hi ha menys presencialitat a la feina són els que obtenen més productivitat, tal com es pot veure al gràfic.

No és estrany, doncs, que les multinacionals amb seu central en altres països siguin les que més s’han adaptat als horaris europeus. Per exemple, una multinacional francesa que, a la seva seu de Barcelona, apaga els llums a les set del vespre, automàticament, i així obliga els treballadors més presencialistes a plegar a l’hora.

Els canvis laborals que ha portat la pandèmia “poden ser una oportunitat” per millorar els horaris, assegura Ignacio Buqueras, president d’honor de la Comissió Nacional per a la Racionalització d’Horaris i el gran impulsor des de fa anys de la croada per adaptar el sistema de vida espanyol a l’europeu. “Si tenim el mateix euro com a moneda, també hauríem de tenir els mateixos horaris”, argumenta. I posa un exemple clar: quan els espanyols tornen de dinar, els europeus ja estan plegant.

Llargues jornades

La baixa productivitat per hora treballada a Espanya i, especialment, a Catalunya, té una relació directa amb les llargues jornades laborals. Una investigació feta en plena pandèmia per Cristina Gallego i Magalí Riera, de l’escola de negocis EAE, aporta dades. A Espanya, expliquen, la productivitat per treballador va augmentar el 2015 -amb la recuperació econòmica-, però va anar baixant els anys següents fins a tancar el 2019 amb una taxa negativa del 0,1%, de les pitjors d’Europa. Les causes, diuen les autores, són que durant aquests anys es va reduir l’atur, però les persones que s’incorporaven al mercat laboral tenien una formació per sota de la mitjana, cosa que influeix “dramàticament en la productivitat”.

L’estudi fa palès que treballar moltes hores no vol dir ser més productiu. A la Unió Europea, amb dades de l’OCDE del 2018, els estats amb jornades de treball més curtes són Alemanya (1.363 hores anuals), Dinamarca (1.363 hores) i Noruega (1.416 hores). Malgrat tenir la jornada més curta, se situen entre els que guanyen en productivitat. En canvi, a Espanya la jornada anual s’enfila fins a les 1.701 hores anuals, en la part alta de la taula.

Dins de l’Estat, la jornada més llarga és a les Balears (135,9 hores setmanals), seguides de Madrid (132,5), les Canàries (132,2), Cantàbria (129,6), Galícia (128,7) i Catalunya (127,7).

Els experts assenyalen com a factors per millorar la productivitat, a més d’uns horaris més racionals, la flexibilitat, per una banda, i el teletreball, malgrat que Espanya es considera un país molt “presencialista” a la feina. “És tercermundista no marxar de la feina fins que no ho fa el cap”, assegura Ignacio Buqueras. Abans de la pandèmia, a Espanya, segons l’Eurostat, només 4 de cada 100 empleats feien teletreball de manera habitual. Per davant se situen estats on la productivitat és més alta. A Alemanya, Bèlgica i Irlanda eren 5 de cada 100; a França i Dinamarca, 6; als Països Baixos i el Regne Unit, 7; a Finlàndia, 8, i a Noruega la xifra s’enfilava fins a 11.

Un 76% dels treballadors que teletreballen creuen que són més productius que al seu lloc de treball a l’empresa, explica Eva Rimbau, professora de la UOC. El teletreball “redueix les distraccions i augmenta el nivell de satisfacció i el control de la feina per part dels empleats”, indica aquesta experta en economia i empresa.

Tot i això, com bé recorda el president de Pimec, Josep González, el treball a distància no es pot implantar a totes les feines. “No el fem obligatori”, ha demanat en una entrevista a Ràdio 4. A més, comporta alguns riscos evidents, com la manca de suport dels companys o la menor relació dels empleats amb els seus caps, cosa que també pot afectar la promoció interna. A més, es fan borroses les línies que separen la vida personal de la laboral, i els que treballen des de casa ho continuen fent quan estan de baixa, assenyala Mar Sabadell, professora del màster de prevenció de riscos laborals de la UOC.

Satisfacció personal

Ignacio Buqueras reconeix que la pandèmia pot donar un impuls al teletreball, perquè “en aquest moment no hi ha cap empresa important o organització que no estigui connectada”. “És el moment que tots fem una reflexió, tenint en compte que el teletreball evita desplaçaments, que en grans ciutats com Barcelona o Madrid poden arribar a durar una hora”, diu Buqueras.

La manca de flexibilitat en els horaris queda clara. Segons l’Eurostat, a Espanya un 77% dels horaris els fixa l’empresari, quan la mitjana de la Unió Europea és del 59%. I els països amb més flexibilitat tornen a ser els més productius. A Finlàndia, un 46% dels horaris els fixa l’empresari; a Dinamarca, el 41%; a Suècia, el 38%, i als Països Baixos, el 35%.

Els horaris més comprimits milloren la productivitat, però també faciliten la conciliació de la vida personal i laboral. I els treballadors més contents són més productius. L’OCDE ha fet una taula sobre el grau de satisfacció dels treballadors puntuant de 0 a 10. Al capdavant se situen Finlàndia, Dinamarca i Noruega amb un 7,6, seguits d’Islàndia i Suïssa amb un 7,5 i els Països Baixos amb un 7,4. A Espanya la nota és del 6,3; per sota de la mitjana de l’OCDE, que és del 6,5.