BarcelonaEl municipi ebrenc de Caseres i el de Bausen, ubicat a l’altre extrem de Catalunya, a la Vall d’Aran, són els dos pobles de Catalunya que no tenen més treballadors que pensionistes. El primer té 74 jubilats i 70 afiliats a la Seguretat Social mentre que en el segon hi ha un empat a 15. El cas d’aquestes dues poblacions és una anècdota si es té en compte que Catalunya té 953 municipis. El que no ho és, però, és que en una de cada cinc poblacions -o, cosa que és el mateix, en un total de 211- hi hagi menys de dos afiliats per pensionista, segons dades de l’Idescat de l’any 2017. “Quan s’arriba a aquesta proporció es considera que el sistema de pensions està molt tensionat”, avisa Sergi Jiménez, professor d’economia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).
Inscriu-te a la newsletter Andic i l'entrevista que mai vam llegirInformació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi
La majoria d’aquests pobles es concentren a les Terres de l’Ebre, a la frontera entre les demarcacions de Lleida i Tarragona, al Pallars Jussà i, de forma més dispersa, al Solsonès, el Berguedà o el Ripollès. “No és casual, són zones on hi ha un envelliment de la població perquè els joves han marxat a viure on hi ha activitat econòmica”, explica Josep Oliver, catedràtic emèrit d’economia de la UAB. De fet, Oliver sosté que la principal font d’ingressos de molts pobles de la demarcació de Lleida és, des de fa anys, el sistema de pensions.
Veient aquestes dades no és casual que a les demarcacions de Lleida i Tarragona els treballadors en actiu no arribin a cobrir les pensions dels jubilats. “Fa 50 anys no era la Catalunya buida. Era un dels principals motors econòmics gràcies a l’activitat del sector agrícola”, recorda Oliver. De fet aquesta situació és calcada a la també coneguda com Espanya buida, de la qual formen part comunitats com Castella - la Manxa, Castella i Lleó o Extremadura.
Entre els municipis catalans que tenen un sistema de pensions tensionat hi ha capitals de comarques, com Ripoll, Tremp o Berga, i localitats amb més de 5.000 habitants com Navàs, Súria o Cardona. “L’emigració i l’envelliment de la població fa que tinguin dèficits a la Seguretat Social”, apunta el catedràtic.
En canvi, on hi ha un bon estat de salut del sistema de pensions és a l’àrea metropolitana de Barcelona, a les altres tres capitals catalanes i allà on es concentra l’activitat turística: part del litoral català i la Vall d’Aran. “Són el pol econòmic català”, apunta Jiménez. A nivell espanyol també es reprodueix el mateix model. Només Madrid, les Balears, Canàries i Múrcia -que té més població jove- cobreixen el pagament de les pensions.
“Si tot continua igual, d’aquí set o vuit anys, quan es jubilin els baby boomers [els nascuts durant els anys 60 i principis dels 70], tindrem problemes seriosos perquè el forat de les pensions creixerà”, alerten els dos economistes. Per on passa, doncs, la solució? No n’hi ha una de màgica sinó que ha de ser la suma de diverses accions, afegeixen. Per una banda, s’ha de millorar “la base demogràfica del país”. Actualment s’està fent via immigració però la majoria dels immigrants tenen salaris baixos i cotitzen poc, cosa que només ajuda “parcialment”.
I, per l’altra, s’ha d’endurir l’accés a la pensió. Hi ha dues maneres de fer-ho: desvincular-les de l’IPC -tal com va fer el govern de Rajoy- o fer més difícil que s’hi arribi, opció per la qual va optar el govern Zapatero. Per materialitzar-ho va augmentar de 65 a 67 l’edat de jubilació, de 15 a 25 anys el període que serviria per calcular la pensió que es cobraria i de 35 a 37 anys els anys que s’han d’haver cotitzat per tenir dret al 100% de la pensió. A altres països, però, encara és molt més elevada, com a França, on s’han de cotitzar 42 anys. “Si puja, doncs, la productivitat, una part de la immigració i la natalitat, i es mouen els paràmetres per accedir a la pensió, no caldria tocar res de l’actual sistema”, manté Oliver.
Encara hi hauria un segon pla -expliquen els experts- que passaria per la pujada d’impostos. Ara bé, s’hauria de fer “bé i a poc a poc”. “La població hauria de visualitzar que aquest augment millora els serveis que reben”, apunta Jiménez. I enmig d’aquestes solucions, els dos economistes deixen a l’aire una de les grans preguntes: ¿s’han de mantenir les pensions de viudetat i orfandat dins del sistema de pensions? La resposta l’ha de donar el govern espanyol, i de pressa, si vol evitar que el sistema entri en una fase crítica.
LES CLAUS
1. Quan es considera que el sistema de pensions comença a estar tensionat?
Segons els experts quan hi ha menys de dos treballadors per pensionista el sistema comença a patir. Ara bé, a part d’aquesta xifra -explica el catedràtic emèrit d’economia de la UAB, Josep Oliver-, també s’ha de tenir en compte l’esperança de vida dels jubilats o com es calcula la pensió.
2. La situació de Catalunya és preocupant?
Depèn de la zona. Lleida i Tarragona són les dues demarcacions que tenen un sistema de pensions menys sostenible perquè la gent jove ha marxat a viure on es concentra l’activitat econòmica. En canvi l’àrea metropolitana de Barcelona, les altres capitals catalanes i les zones turístiques de moment no han entrat en una fase preocupant.
3. A la resta de l’Estat passa el mateix?
Sí, la situació és calcada a la de Catalunya. On el sistema de pensions està més tensionat és en el que es coneix com l’Espanya buida, formada per les comunitats on la població està més envellida. Entre aquestes hi ha les dues Castelles i Extremadura. De fet, actualment només en quatre comunitats els treballadors poden cobrir les pensions dels jubilats, segons un informe del BBVA. Són Madrid, que és un dels principals motors econòmics del país, les Balears i les illes Canàries, pel seu pes en el sector turístic, i Múrcia, on la població jove i la immigració tenen un pes important.
4. La situació s’agreujarà?
Sí. Els economistes deixen clar que s’han de prendre mesures i de forma urgent. El motiu: la generació dels baby boomers es jubilarà en set o vuit anys i això crearà un forat important en el sistema de pensions.
5. Per on passa la solució?
N’hi ha diverses. Per una banda s’ha de millorar la natalitat i/o atraure una immigració de més qualitat professional i endurir les mesures per tenir accés a una pensió augmentant l’edat de jubilació, els anys de cotització o els anys per fer la mitjana per determinar quina quantitat es cobrarà. L’altra mesura, igual d’impopular, és augmentar els impostos. A més, també cal preguntar-se si les pensions de viudetat o les d’orfandat han d’estar dins del sistema de pensions o fora.