Per què creix la desigualtat?
Hi ha problemes que està constatat que generen desigualtats, com l'atur, però la naturalitat amb què molts governants accepten aquest registre fa feredat
Cap d'EconomiaFa poc més d'un any, la Universitat Pompeu Fabra va convidar Thomas Piketty, l'economista francès que va posar el problema de la desigualtat al centre del debat mundial. Durant la conferència, Piketty va desgranar les tesis recollides al seu 'bestseller' 'El capital al segle XXI' i que es poden resumir en aquesta frase: el capitalisme és intrínsecament generador de desigualtats. El boom econòmic posterior a la Segona Guerra Mundial semblava que beneficiava tothom igual però, segons Piketty, allò va ser l'excepció. La norma és cap on estem anant ara: un creixement de les desigualtats. En acabar la conferència, un reputat economista liberal present a l'auditori confessava que "les conclusions són innegables", és a dir, que la desigualtat s'està disparant, tot i que no compartia del tot les solucions, la més destacada de les quals consistia a apujar els impostos als rics.
El creixement de la desigualtat és un fenomen global, com demostra l'informe d'Intermón Oxfam que s'acaba de publicar. Per tant, algú es pot veure temptat a dir que el capitalisme és intrínsecament dolent. Però les coses són més complicades.
El capitalisme és una màquina eficientíssima per treure gent de la pobresa. S'ha vist a la Xina. Com escrivia recentment a l'ARA l'economista Tomàs Casas, "mai un país ha tret de la pobresa tan ràpidament una part tan gran de la humanitat", i ho va fer després d'abraçar el capitalisme, tot i que encara amb una forta supervisió de l'estat. Segons un estudi del 'think tank' Brookings, entre 1990 i 2010, 1.000 milions de persones del planeta van sortir de la pobresa. Però, com diu Antón Costas, catedràtic i president del Cercle d'Economia, "pobresa i desigualtat són coses diferents". Costas alerta que "el capitalisme treu gent de la pobresa, però pot ser que la nova riquesa generada vagi a parar només a determinades capes de la societat".
Piketty va assenyalar un problema existent, gairebé palpable en països com Espanya (el més desigual d'Europa, només per darrere de Letònia), i es va generar força consens a l'hora d'admetre que les desigualtats estaven creixent. Però el debat sobre les solucions no va anar gaire més enllà.
Hi ha problemes que està constatat que generen desigualtats. El principal és l'atur, motiu que, segons els experts, explica en bona part el creixement desbocat de la desigualtat a Barcelona, Catalunya i Espanya. Aquest abril farà sis anys que Espanya té una taxa d'atur superior al 20%. La naturalitat amb què molts governants accepten aquest registre (sovint argumentant en privat que la taxa real és inferior) fa feredat. Com si s'hagués d'acceptar una dada que no existeix gairebé enlloc més del planeta.
El que és pitjor és que el món no s'atura i que hi ha més perills que amenacen la igualtat, independentment de si es resol el problema de l'atur. Un d'ells és el dels avenços tecnològics i la creixent mecanització dels llocs de treball, segons el reputat economista Jordi Galí. En alguns sectors, poques empreses ho dominen tot. És l'anomenat efecte 'winner takes all' (el guanyador s'ho queda tot). "¿Qui anirà a un concert d'una orquestra de segona si pot experimentar des de casa la sensació d'un directe amb la Filharmònica de Berlín a un preu baix i el dia i l'hora que vulgui?", es preguntava Galí en un article publicat en aquest diari. "L'efecte 'winner takes all', combinat amb la mecanització creixent de gran part dels treballs no creatius o d'alta qualificació, pot portar a una polarització creixent de la distribució de la renda, amb la gradual desaparició de la classe mitjana", sentenciava.
Quina és la solució? En aquest punt és interessant tornar a Piketty, que, mesos després de publicar el seu famós llibre, va escriure un article acadèmic que va passar molt més desapercebut. En ell, l'economista deia que el "principal paper" en la generació de desigualtat correspon "als canvis institucionals i als xocs polítics". És a dir, la qualitat de la política i de les institucions és el més important. Però per a això calen dues coses: bones institucions i electors exigents. Les tenim totes dues?
