El llarg camí dels fons des de Brussel·les fins a les empreses

Brussel·lesHan passat 265 dies des que Angela Merkel i Emmanuel Macron van proposar crear un fons de mig bilió d’euros per repartir en forma d’ajuts als països més afectats per la pandèmia del coronavirus. Des d’aleshores, el fons ha anat prenent cos i forma en funció de les negociacions entre frugals i països del sud, xantatges d’Hongria i les empentes del Parlament Europeu. Finalment, són 750.000 milions, 390.000 milions dels quals en forma d’ajuts directes i la resta com a crèdits barats. Els diners encara no han arribat als governs, i no arribaran com a mínim fins a finals d’estiu, un llarg camí si es té en compte l’emergència de la situació, però prou curt si recordem que es tracta d’un programa sense precedents dins el gegantí engranatge burocràtic de la UE.

Creació política

Van caldre quatre dies i les seves nits per trobar el consens polític

La Comissió Europea va convertir la proposta de Merkel i Macron en la base per fer el disseny tècnic del fons, que va presentar el 27 de maig. Després, van començar les negociacions diplomàtiques i tècniques per encarar la cimera maratoniana del juliol en què els líders europeus van segellar un acord salomònic que donava l’empenta política necessària per fer realitat la primera emissió massiva de deute per part de la Comissió Europea.

Negociació institucional

Eurocambra i governs van necessitar mesos per pactar

El resultat de la cimera va suposar una gran fita -el moment hamiltonià de la UE, van dir experts, periodistes i polítics-, però la part més feixuga tot just havia d’arrencar. Els tècnics de la Comissió, del Consell i del Parlament van començar una feinada tècnica per posar negre sobre blanc un projecte ambiciós que al cap i a la fi implica mobilitzar fins a 1,8 bilions d’euros perquè el pressupost europeu per al període 2021-2027 també s’ha enfocat en resposta a la pandèmia i serveix en part per canalitzar els fons addicionals. Però també calia la negociació política amb el Parlament. Simplificant, un cop els Vint-i-set van haver firmat el compromís polític, va començar un procés amb l’Eurocambra que va negociar per parts qüestions com el mecanisme que vincula la concessió dels diners al compliment de l’estat de dret -moment en què Hongria i Polònia van amenaçar amb el veto-, la condicionalitat i supervisió dels programes de reformes, el pressupost a set anys i el mecanisme de recuperació en si mateix. Tot aquest procés encara no ha conclòs perquè dimarts hi ha la votació final. Mentre ha durat, l’Eurocambra ha esgarrapat un augment del pressupost i que el primer avançament de diners sigui del 13% i no del 10%, entre altres coses.

Ratificació estatal

Cada Parlament ha de donar el sí a l’emissió de deute de Brussel·les

És el punt en què estem actualment. Perquè la Comissió Europea pugui emetre el deute necessari per aconseguir els diners, cal que cada Parlament estatal ratifiqui la decisió, i aquest és un procés que, com explica el representant de la Comissió Europea a Espanya, Luis Fonseca, acostuma a allargar-se entre quatre i sis mesos (va arribar a trigar-ne deu en la crisi econòmica). Fonseca, com també coincideix la investigadora de l’Institut Jacques Delors Eulalia Rubio, creu que podrà haver conclòs al maig. Fins ara l’han ratificat Portugal i Eslovènia. Si un país no ho fes, es podria complicar i endarrerir encara més l’arribada dels diners, però, malgrat les dificultats que hi pugui haver als Països Baixos i Itàlia (on han caigut els governs), no s’esperen nous bloquejos.

Exàmens a Brussel·les

Cal aprovar els plans de reformes i fixar els criteris de distribució

Mentre dura el procés de ratificació als Parlaments, els governs ja fa mesos que estan en negociacions amb Brussel·les per dissenyar els plans estatals de reformes que han de permetre’ls rebre els diners. Tenen temps fins a l’abril. De moment, disset socis europeus han presentat els seus projectes a la Comissió Europea. Espanya és un dels que el tenen més avançat, tot i que l’executiu comunitari li reclama més informació sobretot pel que fa a la reforma del mercat laboral i de les pensions.

Un cop estiguin tots entregats, Brussel·les té dos mesos per donar-los llum verda i després passen al Consell Europeu, que té un mes per donar-hi el vistiplau per majoria qualificada. És per això que Rubio calcula que no serà fins al setembre quan començarà a arribar l’avançament del 13% dels fons, quan hi hagi el sí dels membres del Consell. Serà en aquest moment també quan l’Eurocambra rebrà els plans, i quan s’espera que comencin a sortir a la llum pública.

L’absorció dels fons

Es poden reemborsar despeses des del febrer

Després cada govern negociarà amb la Comissió els objectius que es fixa i la distribució dels pagaments, que són biennals i estan condicionats al compliment dels objectius firmats, tant a nivell quantitatiu com qualitatiu. Hi ha un examen cada sis mesos i hi ha la possibilitat que es congelin els pagaments si no s’han assolit els objectius. Rubio posa èmfasi en aquest punt perquè recorda que part dels fons van destinats a reformes (no només a inversions), que són més difícils d’assolir. “Si es tracta per exemple d’aprovar una llei que modifica el sistema de pensions, depèn més de la composició parlamentària que del govern”, apunta.

Rubio recalca que, malgrat que no hagin arribat els fons, s’han posat en marxa molts altres mecanismes. Per exemple, es poden reemborsar despeses des del mes de febrer a compte del pla de recuperació i per això el govern espanyol ja ha pressupostat 27.000 milions dels més de 140.000 que li toquen. La velocitat amb què Espanya absorbeixi els diners ja és un altre tema. Segons Eider Gardiazabal, eurodiputada socialista que ha format part de les negociacions, serà un “repte”, però assegura que en el decret llei aprovat ja s’ha agilitzat la burocràcia. Segons Rubio, el repte és global perquè calen professionals amb coneixement tècnic sobre qüestions com ara la transició ecològica, per exemple, i no el típic perfil de funcionari amb coneixements jurídics. Amb tot, totes dues assenyalen que s’ha anat ràpid tenint en compte l’envergadura de la tasca. “No s’hauria pogut anar més ràpid”, diu Gardiazabal.