El calvari de reclamar un ERTO

Barcelona14 de juliol. Han passat quatre mesos des que es va decretar l’estat d’alarma. Yolanda Díaz, ministra de Treball, diu a la sessió de control al govern que ja s’han abonat tots els expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO) que han entrat correctament al Sepe, l’antic Inem. Freda, la galleda d’aigua cau sobre les 200.000 persones que segons el Col·legi de Gestors Administratius encara no han cobrat. Avui dia, diuen, encara en són 150.000. I tenen poques opcions de descobrir-ne el motiu.

El Pol Claveria (nom fals) és un d’ells. Des del 20 d’abril treballa només un 70% de les hores i el 30% restant li hauria de pagar l’Estat. Té 34 anys i treballa a Barcelona, encara que està empadronat a Eivissa, que és on viu la seva família. Per això, el seu primer pas va ser consultar amb el Servei d’Ocupació de les Illes Balears (SOIB) si havia de fer res per rebre els diners. Li van dir que tot era cosa de l’empresa, però l’empresa li diu que ja ha fet tot el que havia de fer. Quin és el problema, doncs? L’ARA l’acompanya durant una setmana en el calvari que és mirar de trobar-hi resposta.

Dilluns

Primeres contradiccions

El primer tràmit és trucar al Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC). En ser treballador de Barcelona, té sentit començar per aquí. Després d’uns minuts d’espera, s’hi posa un treballador que el dona d’alta i l’informa que per cobrar l’ERTO ha d’estar registrat en aquest servei. Primera contradicció important amb el SOIB, que li havia dit que tot ho havia de fer l’empresa. Ara bé, la recomanació va en aquest sentit: l’empresa té vies directes per reclamar. Si això no funciona, cal trucar directament al Sepe.

Dimarts

El silenci

A baix de tot de la pàgina web del Sepe hi apareix la icona d’un telèfon. Hi truca, però una operadora anuncia que el número no existeix. Troba el número del Sepe de Barcelona, però tampoc existeix. Li demana el mòbil a una companya de pis i, amb el seu, els números sí que existeixen, però, en realitat, com si no hi fossin: una operadora virtual li demana que s’esperi que el posin en contacte amb un agent, després que triï entre diverses opcions i, per últim, li diu que tots els agents estan ocupats. Tot seguit, penja el telèfon.

Dimecres

L’esterilitat de la via telemàtica

Ho torna a provar per la via telemàtica. Ell ja ha passat per l’odissea de trobar la clau pertinent per fer-ho. En teoria, té DNI electrònic i no li cal el Cl@ve Digital, però el primer repte va ser trobar el resguard amb el codi, després va haver de fer una videotrucada amb un agent del Sepe perquè li validessin, i tot, per res. Consulta un correu amb enllaços que li ha passat el SOIB. El primer és un full en blanc de la pàgina web del Sepe. El segon, un formulari amb cap opció que s’adeqüi al que necessita. El tercer, una adreça de correu on tampoc responen. El quart, una pàgina per saber l’estat de la prestació que l’obliga a posar el DNI electrònic o la famosa Cl@ve, però no hi ha cap navegador que li permeti anar més enllà del clic sobre l’opció del DNI electrònic. La pàgina, avisen tots, no és segura.

Dijous

L’eureka

Revisa un correu que li va enviar el SOC després de parlar amb ells dilluns. Allà hi apareix un número del Sepe de Barcelona que no és a la pàgina web. Ho prova. Sembla que en aquest cas no pengen, però cal tenir paciència. Hora i mitja de paciència. L’agent que despenja li explica que aquest és un procés que s’havia de fer de forma automàtica i que en alguns casos l’automatisme ha fallat i la solució és fer-ho de forma manual. Ell l’hi fa, i a partir d’aquí, en teoria, la qüestió està resolta. Segurament encara passarà un mes més fins que cobri, però ara sí, sembla que no hi ha forma possible d’accelerar-ho. Això sí, avisa el treballador, millor que avisi els companys que estan sense cobrar que truquin.

Divendres

L’espera

Dia d’esperar. Una mica menys desesperat, després de la trucada d’ahir. O potser, més aviat, resignat: en total ja fa ben bé 100 dies que entrena la paciència.