Història d'una família catalana: de tenir casa en propietat a haver de viure amb els pares

BarcelonaClàudia Gómez té 28 anys i viu amb els seus pares i la seva germana petita al barri de Canyelles, Barcelona. Ella, com tants altres joves, tot i haver tingut una formació àmplia, es troba mil i una barreres que no li permeten tenir l’estabilitat econòmica que voldria. La Clàudia és graduada en nutrició humana i dietètica, té un màster de nutrició pediàtrica i dos postgraus en nutrició de microbiòtica i nutrició clínica oncològica. I, malgrat tota aquesta formació, fins ara li ha estat impossible trobar una feina de la seva especialitat. “A tot arreu posen com a requisit tenir experiència, i així és impossible agafar-ne”, explica.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca

Inscriu-t’hi

Això l’ha portat a treballar en feines de caràcter temporal en grans cadenes de moda mentre col·labora esporàdicament amb un centre mèdic com a nutricionista. Aquesta situació econòmica, explica, no li proporciona prou “estabilitat” per poder emancipar-se. És per això que la Clàudia continua decidida a buscar una feina com a nutricionista i, de fet, ara fa tot just una setmana va deixar la seva feina a Mango per poder centrar-se per complet a trobar una ocupació de la seva especialitat.

De moment, segons explica a l’ARA, té al cap intensificar la recerca de feina. “Si aconsegueixo trobar una feina indefinida com a nutricionista, podré començar a fer els següents passos”, diu. Fins ara, a banda d'en el centre mèdic on col·labora, també ha acumulat experiència organitzant menús per a escoles i en un hospital clínic durant les pràctiques curriculars. La Clàudia també té previst obrir una pàgina web personal on oferir els seus serveis com a nutricionista.

Casats i sense hipoteca

La situació de la Clàudia xoca frontalment amb la dels seus pares quan tenien exactament la mateixa edat que ella. Carlos Gómez (59) i Rosa Gerebes (57) es van casar i se’n van anar a viure junts quan tenien 28 i 26 anys, respectivament. Ho van fer amb una situació molt estable: el Carlos portava des dels 23 anys treballant a Nissan, mentre que la Rosa, que és psicòloga, treballava de monitora en una escola i ho compaginava amb feines de la seva especialitat. “Abans compaginar treballs no era pas un problema; tot el contrari, era una oportunitat”, explica la Rosa.

Tots dos venien de famílies humils. El Carlos va néixer al barri del Carmel de Barcelona. Els seus pares havien emigrat a Catalunya des de Galícia i treballaven en una fàbrica metal·lúrgica i en un menjador d’escola. Per la seva banda, la Rosa, del barri de Bufalà, Badalona, va ser la sisena filla de nou germans. D’entre tots, ella és l'única amb estudis universitaris, que va haver de compaginar mentre treballava per poder ajudar a casa. El seu pare era envernissador d’ofici, tot i que va tenir moltes feines diferents en llocs com el mercat de la fruita o del peix. La seva mare, per altra banda, va treballar de sastressa.

Tot i haver vingut d’una situació més complexa que no pas la que s’ha trobat la Clàudia, ells es van trobar un context “molt més favorable a l’estalvi que l’actual”, segons explica la Rosa. De fet, això els va permetre comprar una casa sense necessitat d'hipoteca tot just casar-se amb l’ajuda dels pares del Carlos. A més, ell explica que en els següents dos anys van poder estalviar prou per liquidar el deute que tenien amb els seus progenitors.

Estalviar o viure

El Carlos, però, remarca que van poder adquirir la propietat d’aquesta manera gràcies al fet que els preus a Barcelona encara no s’havien disparat, l’any 1991. “Ens va anar de poc, el gran salt es va viure amb els Jocs Olímpics, que van posar la ciutat de moda”, assegura. Des de llavors, el preu de compra i el dels lloguers s’ha disparat, fet que dificulta que els joves puguin emancipar-se. És el cas de la Clàudia, que assegura que l’alt cost de sortir de casa és un dels principals motius que fan que no es pugui permetre emancipar-se. 

Segons explica la Rosa, que la pujada de preus no hagi anat acompanyada d’una de salaris ha provocat que molts joves hagin de triar entre emancipar-se, estalviar o viure amb comoditats. “Quan nosaltres vam sortir de casa encara es podia estalviar mentre viatjaves i et prenies certs luxes. Ara és impossible”, assegura. La Clàudia coincideix amb ella: “Visc a casa per poder viatjar amb els amics o la parella tranquil·lament; si marxés, seria impossible gaudir del temps lliure”, explica.

Dossier El declivi de la classe mitjana

Següent

La classe mitjana perd entusiasme però es manté lluny de l'extrema dreta

Anterior

La recepta Roosevelt per enfortir la classe mitjana

Vés a l’ÍNDEX