Un bon pacte, però un mal precedent
Catedràtic d’Economia de la UPFQuan hi ha un accident, intervé l’assegurança, sempre que s’hagi pagat la pòlissa. La UE no és una unió fiscal, així que no pot tenir assegurança. Quan hi ha un accident sense assegurança, cal demanar un préstec. I així ho fem a la UE. Per què apliquem ara subsidis? ¿No és millor un sistema de préstecs, com volien els frugals? La resposta és que no.
La crisi no és d’una empresa individual, sinó una paralització global de l’economia. A la disminució del PIB s’hi suma la reestructuració de l’economia, amb enormes sectors que implosionen. Tot plegat pot portar a la paralització. Es tracta d’una situació molt keynesiana que necessita d’una política d’inversió pública, com el New Deal dels Estats Units als anys 30.
En absència d’un programa europeu, les possibilitats d’una recuperació italiana o espanyola eren mínimes, ja que cada país es veuria sotmès a la disciplina del mercat i a un increment dels interessos a pagar, incompatibles amb la disciplina fiscal que fixa la UE. Amb un programa europeu basat només en préstecs, el programa hauria sigut tècnicament possible, però en no haver estimulat l’activitat del sector privat s’hauria revelat estèril. Amb la combinació actual de préstecs i transferències es promou, alhora, la inversió pública i la iniciativa privada: un bon pacte.
Els països frugals es beneficiaran, esclar, del programa, perquè el creixement d’uns fa també créixer els altres. No obstant això, les desastroses normes del joc que va inventar Margaret Thatcher en el seu dia són vàlides per a tots i permeten, alhora, evadir el cost del programa i beneficiar-se’n. Aquest és el costat negatiu de l’acord. Es tracta d’un mal precedent perquè consolida els xecs compensatoris i, en fer-ho, redueix la cohesió de la UE.
I què dir del mecanisme de fre de mà? Preveu el veto d’un país a les despeses d’un altre. En un món de gentlemen seria un excel·lent mecanisme que limitaria els objectius dels governs. Però quan cal decidir entre diners que permetin posposar el problema de les pensions o invertir en tecnologia, no queda clar que la decisió del govern es prengui d’acord amb l’eficiència. L’altra cara de la moneda és que, en un món de hooligans, el mecanisme es converteix en una forma de xantatge en les ja complexes negociacions europees.
