Bob Mundell, el disciplinari pare de l'euro
L’economista canadenc, guanyador del Nobel, va morir dilluns als 88 anys
L’economista i guanyador del premi Nobel Robert Bob Mundell va morir el Dilluns de Pasqua passat als 88 anys al seu palauet als afores de Siena, a Itàlia. Considerat per col·legues i per la premsa com “el pare intel·lectual de l’euro”, Mundell va obrir el camí en la recerca sobre els tipus de canvi i el funcionament de les unions monetàries. Així mateix, va ser un dels principals defensors de la teoria anomenada economia de l’oferta, que donaria pas a la Reaganomics, les polítiques econòmiques del president nord-americà Ronald Reagan, basades en fortes rebaixes fiscals per als més rics, control de la inflació i un paper limitat del govern en l’economia.
Nascut a Kingston (Canadà), Mundell es va doctorar en economia al prestigiós MIT, abans d’agafar una plaça com a professor a la Universitat de Chicago, on aleshores el departament d’economia ja comptava amb Milton Friedman, el principal referent del moviment neoliberal que guanyaria pes i influència a partir dels anys 70.
Mundell, igual que Friedman, seria un referent intel·lectual de l’administració de Reagan als 80, en part gràcies a la notorietat que li va donar el Wall Street Journal, molt partidari de la desregulació i les rebaixes impositives. Ara bé, tot i coincidir en gairebé tot, Friedman i Mundell mai es van posar d’acord sobre l’euro.
L’economista canadenc va elaborar diversos models en què demostrava que, per tenir èxit, una unió monetària havia de complir dos elements: una elevada mobilitat laboral interna i un mètode de transferències fiscals entre territoris, com ara un govern comú. Així, quan una regió patís una crisi, podria sortir-ne gràcies al fet que els empleats podrien anar a treballar a altres zones i gràcies a les inversions del govern fetes amb diners recaptats en altres territoris. La zona euro, encara avui, incompleix els dos elements. De fet, els models de Mundell li van valer el Nobel el 1999, però alhora van ser la base per a gairebé tots els economistes anglosaxons (Friedman inclòs) i per a una gran part dels europeus, per oposar-se a la creació de la moneda única europea. En canvi, ell la va defensar.
Dels polítics a la tecnocràcia
En un article a The Guardian el 2012, el periodista i economista Greg Palast, exalumne de Mundell a Chicago, el va definir com “el geni malvat de l’euro”. Mundell es queixava que “a Europa és molt difícil acomiadar els treballadors” –segons el cita Palast–, així que defensava la moneda única com a eina per millorar la competitivitat de l’economia mitjançant el mercat de treball i la desregulació.
Fins aquell moment, quan un país europeu entrava en recessió, el seu govern tenia dues eines: la primera, monetària, consistia en devaluar la moneda per fer més competitius els productes nacionals a l’estranger i així poder sortir de la crisi gràcies a increments de les exportacions; la segona, fiscal, consistia en augmentar la despesa pública i, per tant, el deute.
Les dues eines contravenien els principis bàsics de govern petit i poc intervencionista que defensava Mundell, per això va proposar una arquitectura de l’euro basada en un banc central independent que s’encarregués de mantenir la inflació a ratlla però no tingués cap mandat per ajudar els països a crear ocupació –com sí que passa, per exemple, als EUA–, mentre que es treien els pressupostos i els límits de dèficit dels Parlaments i governs elegits pels ciutadans per posar-los sota control de la Comissió Europea, un altre òrgan tecnocràtic. L’euro, va dir Mundell a Palast, “treu la política monetària de l’abast dels polítics”, i “sense política fiscal l’única manera que tenen les nacions de mantenir l’ocupació és reduint la regulació sobre les empreses”. “La disciplina monetària també força la disciplina als polítics”, va afegir.
Els economistes que van criticar l’euro als seus inicis –a Catalunya n’hi havia de tots colors, des de Xavier Sala i Martín fins a Jordi Galí, passant per Andreu Mas-Colell– van predir, fent servir els models de Mundell, que amb una crisi els estats no tindrien eines per afrontar-la i l’atur i la destrucció d’empreses es dispararia, tal com va passar entre el 2008 i el 2013. L’economista, però, no es va veure interpel·lat per aquella crisi i va continuar defensant que la creació de l’euro era una bona idea, igual que els polítics que van ignorar els seus models per crear una moneda que els treia de les mans qualsevol tipus de control sobre l’economia.