Biden, Trump i les crucials condicions laborals del 'cinturó d'òxid'

Detroit (Michigan)Lance Bryan, de 55 anys, porta més de mitja vida treballant en aquesta planta d'assemblatge de Ford als afores de Detroit. Ni més ni menys que tres dècades lligat a la instal·lació, que considera tan seva com del cap de planta, del CEO de l'empresa o dels seus companys més joves, que comencen amb contractes temporals i precaris. Quan va entrar, al final de l'etapa més pròspera del sector, gaudia d'unes condicions dignes de l'etiqueta de classe mitjana. Amb el pas dels anys, tanmateix, ha viscut una caiguda progressiva del seu poder adquisitiu, especialment des del 2008, quan la Gran Recessió va deixar l'automoció en una situació crítica.

El Lance –com els altres 150.000 companys de Ford, General Motors i Stellantis sindicats a United Auto Workers (UAW)– va acceptar aleshores sacrificis i va renunciar a una part dels seus beneficis en pro de la viabilitat de l'empresa. I la situació ha canviat: el sector gaudeix ara de més bona salut i ha reportat beneficis rècord en els últims anys, però les condicions dels seus treballadors continuen sent les mateixes. Mentrestant, els directius del Big Three de Detroit, les tres principals empreses de la indústria de l'automoció al país, s'han apujat el sou fins a un 40%.

“Mereixem alguna cosa millor. Fa 15 anys, vam fer massa concessions per salvar l'empresa. I des d'aleshores s'ha enriquit a costa nostra”, lamenta, mentre gira la mirada cap als seus companys, que porten des del divendres passat fent vaga davant la planta de muntatge. “Ara tan sols demanem que ens donin el que ens pertany”, diu.

Entre altres sacrificis, el sindicat va renunciar durant la crisi del 2008 a l'actualització automàtica del salari segons el cost de la vida. Però la inflació ha fet estralls al país i s'ha disparat en els dos últims anys, deixant desprotegits els treballadors davant l'augment de preus. La UAW també va acceptar la fi dels plans de pensions vitalicis i l'atenció mèdica per als nous treballadors contractats.

El sindicat demana ara un repartiment més just del pastís. I això es materialitza, entre altres demandes, en un augment del 36% del sou en els pròxims quatre anys, un increment similar al que han gaudit els alts executius en l'última dècada. A més, la UAW reclama una equiparació salarial dels treballadors temporals, que cada vegada són més, i més mal pagats. Mentre que el nivell més alt de l'escala salarial en una planta d'assemblatge són 32,32 dòlars l'hora, els treballadors temporals comencen en 17, gairebé la meitat.

També demanen que es redueixi la jornada laboral a quatre dies, 32 hores a la setmana. Encara que el que s'estableix per conveni són 40 hores, a la pràctica els membres del sindicat “treballen 60, 70, fins i tot 80 hores només per arribar a final de mes”, assegura el president de la UAW, Shawn Fain.

Tanmateix, Ford, GM i Stellantis al·leguen que no poden complir amb les demandes dels treballadors perquè significaria la seva ruïna. I afegeixen que necessiten reinvertir els beneficis en la costosa transició al cotxe elèctric. De moment, han accedit a un augment del 20%, del 28% i del 17,5%, respectivament, del salari dels treballadors en els pròxims quatre anys. Però això continua sent la meitat del que reclama el sindicat.

“Estem preparats per al que sigui”

“Estem preparats per al que sigui: fa sis mesos que estalvio, preveient que estaria un temps sense treballar”, explica el Lance, que porta des de primera hora del matí, malgrat la pluja, complint amb el seu torn al piquet. “El sindicat tan sols ens demana que siguem aquí sis hores, però, ja ho veus, aquí tothom s'hi queda molt més temps”, diu. Per assegurar que els treballadors poden mantenir-se en vaga, el sindicat compta amb una caixa de resistència de 845 milions de dòlars que compensa els vaguistes amb 500 dòlars mensuals.

Efectivament, el 15 de setembre van parar la seva activitat els treballadors de GM a Wentzville (Missouri), al complex de Stellantis a Toledo (Ohio) i a la planta de muntatge de Ford a Wayne (Michigan). Una setmana després, sense grans avenços en les negociacions, el sindicat va anunciar una ampliació de la vaga a 38 centres en 20 estats del país.

A la caça del vot obrer

La primera línia dels piquets a Detroit va comptar dimarts amb un convidat inèdit: el mateix president dels EUA i candidat a la presidència, Joe Biden, que s'autodefineix com el president més prosindicalista de la història. Mai el màxim mandatari del país s'havia unit a una vaga. Biden, que duia una gorra del sindicat, va oferir als treballadors tot el seu suport: “Us mereixeu el que us heu guanyat, i us heu guanyat molt més del que us paguen ara”.

Tan sols un dia després, Donald Trump feia un discurs a Clinton Township (Michigan), a escassos quilòmetres del piquet en què havia participat Biden. Ho feia en prime time, contraprogramant el segon debat de primàries republicanes a Califòrnia, conscient que és una estratègia electoral molt més intel·ligent, donat el seu aclaparador avantatge en les enquestes: el separen 41 punts del segon classificat, Ron DeSantis. 

Tots dos candidats a les presidencials del 2024 són conscients que el cinturó d'òxid (Rust Belt), que inclou zones industrials de diversos estats del nord-est, serà clau. Els demòcrates, que hi havien tingut històricament una clara majoria, en van perdre el control en les presidencials del 2016, quan Trump va guanyar a Pennsilvània, Wisconsin i Michigan. Però el 2020 Biden va aconseguir recuperar aquestes majories. La batalla, ara, es dirimeix allà.