Ben Bernanke davant del mirall de la història

WashingtonA mitjans de desembre, en la seva última roda de premsa, un periodista va preguntar a Ben Bernanke quins plans tenia per quan deixés de ser president de la Reserva Federal dels Estats Units. Amb la seva calma habitual, Bernanke va respondre que marxaria de Washington per tornar a tenir una vida tranquil·la amb la seva dona a Carolina del Sud, l'estat on es va criar, i que un cop hagués recuperat una mica de forces començaria a reflexionar a fons sobre la seva -sens dubte, animada- etapa de vuit anys al capdavant de la Fed. Divendres Bernanke va tancar definitivament aquella etapa en ser substituït per Janet Yellen, la fins ara vicepresidenta del banc central més important del món.

La promesa de Bernanke sembla del tot certa si es té en compte que l'exprofessor de la Universitat de Princeton és un apassionat de la història econòmica. De fet, se'l considera un dels màxims estudiosos del Crac del 1929, una experiència que li ha estat molt útil per fer front a la pitjor crisi des de llavors, la del 2008. En aquests dies de comiat se senten i es publiquen opinions per a tots els gustos sobre aquest economista de 60 anys, però existeix una certa coincidència compartida, entre els seus partidaris i detractors, a lloar la seva valentia per evitar el cataclisme econòmic. Alhora, no obstant, també hi ha cert consens que caldrà esperar una mica per determinar realment quin és el seu llegat. Les hemeroteques aconsellen la prudència: quan el 2006 el seu predecessor, Alan Greenspan, va finalitzar els seus 19 anys al capdavant de la Fed, va rebre una pluja d'elogis que, en només dos anys es van transformar en crítiques ferotges que l'acusaven de promoure els excessos financers i immobiliaris que van provocar la crisi.

En el cas de Bernanke, el que condicionarà el seu llegat seran les conseqüències de la seva política monetària ultraexpansiva: ha mantingut els tipus d'interès a prop del 0% des del 2008, i ha fet compres massives de deute públic i hipotecari, que només ha començat a reduir en els dos últims mesos. La incògnita és si el fet que la institució hagi quadruplicat el seu passiu, fins als 3 bilions d'euros, haurà estat l'opció correcta per evitar un desastre i reactivar l'economia nord-americana; o bé si haurà generat una liquiditat excessiva que es traduirà en bombolles financeres i en un increment de la inflació als EUA, i en volatilitat -que ja es veu- als països emergents.

De moment, els indicadors avalen Bernanke. La inflació se situa en l'1,5%, per sota del límit fixat en el 2%. El 2010 la taxa d'atur estava en el 10%, mentre que el 2013 va acabar en el 6,7%; i el PIB ha crescut amb força en els últims mesos. Tot i així, la primera economia mundial va créixer un 1,9% l'any passat, un nivell considerat massa baix als EUA i inferior al 2,8% del 2012, tot i que això es deu més als efectes de l'austeritat imposada pel Congrés que a la Fed. Però els crítics recorden que, en qualsevol cas, les dades són pitjors que les que es va trobar quan va ser nomenat el 2006 per l'administració de George W. Bush: el PIB creixia més del 3% i l'atur estava en el 5%.

De fet, a Bernanke se l'elogia per la seva resposta a la recessió del 2008 però se li reprova no haver-la pronosticat. De temps en va tenir: entre el 2002 i el 2005 va formar part del consell de governadors de la Fed, el 2006 va ser assessor econòmic de Bush i, al cap d'un any d'accedir a la cúpula de la institució, va dir que l'impacte de la bombolla immobiliària estava "contingut". Es va equivocar rotundament, com ell ha admès. Però l'error el va fer ser molt més agressiu després: va impulsar el pla milionari de rescat als bancs, que va ser un èxit, i la baixada de tipus i les injeccions massives de liquiditat van calmar els mercats. També hi va ajudar la millora de la comunicació dels anuncis del banc central. Ara el gran repte és desmuntar amb èxit aquesta enorme estructura, però aquest ja serà el desafiament de Yellen. Bernanke ho veurà tranquil·lament des de Carolina del Sud.