“L’activitat econòmica s’està alentint”, ha admès Christine Lagarde. Per això pot semblar contradictori que, al mateix temps, la presidenta del BCE hagi anunciat una pujada de tipus, una mesura que persegueix refredar l’economia i, en últim terme, els preus. Aquesta és la complexitat dels temps que vivim. Els preus s’han desbocat. Sobretot per l’energia, sí, però ja s’està contagiant a la resta de productes. I, per tant, el BCE no té més remei que apujar els tipus. El que ha sobrat és que el banc rectifiqui: va dir que els apujaria fins al 0,25% i finalment ha sigut el 0,5%. Així es perd la credibilitat.
De tot el que ha dit Lagarde hi ha un punt crucial: el TPI, un programa per institucionalitzar les compres de deute en cas que la prima de risc d’un país es dispari. Que Alemanya ho hagi acceptat tan de pressa és xocant, i potser indicatiu dels problemes que ens aguaiten: si la crisi energètica i d’inflació empitjora, només ens faltaria que també rebrotés la crisi del deute que vam tenir el 2012 a la perifèria europea.
Les decisions del BCE van en la bona direcció, però esperem que no hàgim de lamentar que la presidenta del banc no sigui ni tan sols economista i arribés al càrrec pel politiqueig i les quotes entre països a l'hora de repartir-se els càrrecs a les institucions europees. Les seves vacil·lacions i dubtes durant la roda de premsa han transmès de tot menys tranquil·litat.
