I si el BCE té la culpa de les desigualtats?
Cap d’Economia“És cert que hi ha una creixent diferència entre els molt rics i la resta. Això està ben documentat. Però, i què? Per a mi això no té importància!” Així s’expressava aquest divendres el Nobel d’economia Robert Lucas en una entrevista publicada a l’ARA. De tota manera, la posició de Lucas és contracultural. El cert és que el debat sobre per què estan creixent les desigualtats entre els rics i la resta és molt intens, entre altres coses perquè preocupen les seves conseqüències. Qui sap si això està impulsant el sorgiment de moviments populistes, des de Trump fins a Le Pen.
Fòrums com el de Davos o organismes com l’OCDE han analitzat el fenomen. Alguns diuen que tendències imparables com la globalització o l’avenç de les noves tecnologies poden haver contribuït a accelerar l’increment de les desigualtats. D’altres assenyalen que l’atur, especialment cruel a Espanya, també crea una gran distància entre els desocupats que porten molt temps sense treballar i la resta.
Però ara acaba de sorgir una nova explicació sobre l’increment de les desigualtats: l’actuació dels bancs centrals. Així ho suggereix un informe recentment publicat pel Banc Internacional de Pagaments, l’anomenat banc central dels bancs centrals i també conegut com a Banc de Basilea, que avisa que cada cop hi ha més preocupació perquè la desigualtat suposi un fort “vent en contra” per al creixement econòmic.
Addictes als estímuls
En vista de la debilitat de l’economia, s’ha convertit pràcticament en un costum demanar als bancs centrals que apliquin més mesures, que injectin més capital al sistema, que facin el que calgui. El seu èxit ha sigut escàs en el cas d’Europa, almenys de moment, i aquest mes el BCE ha decidit redoblar les mesures en un (últim?) intent per intentar animar l’economia i evitar la deflació. A això s’hi de sumar una actuació igual de decidida de la Reserva Federal dels Estats Units, però en aquest cas les mesures es van començar a aplicar tan aviat com va començar la crisi, l’any 2008.
De tota manera, aquestes mesures podrien estar generant danys col·laterals. Així ho suggereix l’informe del Banc de Basilea. L’estudi, realitzat per tres economistes, confirma que la desigualtat ha crescut de forma generalitzada des dels anys 80. Posteriorment, afirma que les polítiques monetàries “sense precedents” que s’han aprovat en els últims anys (com la compra massiva de deute) han fet pujar amb força els actius financers, com les accions de les companyies, però no tant com altres actius.
Tradicionalment, expliquen els autors de l’estudi, s’havia considerat que la política monetària no afectava la distribució de la riquesa. Però el fet que aquest cop s’hagin aplicat mesures sense precedents i durant tant de temps seguit pot haver canviat les coses. En una xerrada recent, l’economista de l’Iese Xavier Vives també ho afirmava: “La política monetària del BCE ha fet pujar els actius financers, i això ha fet créixer el consum”.
Borses i economia real
Així doncs, l’actuació dels bancs centrals va fer disparar les borses i, de fet, fa uns trimestres, molts dels principals índexs mundials van arribar a superar el nivell que tenien abans de Lehman Brothers, quan, en realitat, les economies on operen estaven lluny de deixar enrere la crisi.
El bon comportament de les borses ha beneficiat especialment les persones amb més actius financers, que acostumen a ser les més adinerades. En canvi, les polítiques dels bancs centrals no ha fet pujar en la mateixa proporció el valor dels immobles, cosa que hauria repartit de forma més homogènia els efectes positius de les polítiques dels bancs centrals. Tot i així, el preu de les cases i els pisos ha crescut últimament, i això “ha permès compensar en part l’increment de la desigualtat”. També és possible, tot i que l’estudi no ho reculli, que les sotragades dels mercats en els últims mesos per la incertesa que genera el futur econòmic de la Xina potser han aigualit una mica aquest efecte. El document, de fet, avisa en les seves conclusions que la recerca sobre com afecta la política monetària a la desigualtat encara està “en fase inicial”.
L’estudi, en tot cas, és un bon avís per a qui cregui que quan Mario Draghi parla des de la seva avorrida sala de premsa de Frankfurt la cosa no l’afecta. També és cert, però, que igual que els bancs centrals no salvaran tot sols l’economia, la culpa de qualsevol cosa que passa no pot ser només seva.