BBVA-CatalunyaCaixa tanca la meitat de les oficines en cinc anys
El 2014 tenia 1.415 sucursals a Catalunya i aquest any 2019 en quedaran 728
BarcelonaEls treballadors de la xarxa comercial del BBVA s’han acostumat -com els de la pràctica totalitat de la banca espanyola- a viure en una incertesa permanent. La tònica no canviarà el 2019. Mentre CaixaBank tira endavant un nou ERO per continuar esporgant la seva plantilla, als treballadors del BBVA a Catalunya se’ls ha comunicat que 53 noves oficines tancaran aquest any.
La clausura de sucursals ha sigut una constant des que el BBVA va redoblar la seva aposta per Catalunya i el 2014 va ser l’únic banc que va optar per quedar-se amb CatalunyaCaixa, després d’una subhasta en què els altres dos grans bancs (Santander i CaixaBank) van fer ofertes ínfimes. Quan aquell 21 de juliol del 2014 el banc presidit per Francisco González va adquirir CatalunyaCaixa, les dues entitats sumaven 1.415 oficines. Quan aquests 53 nous tancaments es confirmin, la xarxa del BBVA quedarà en 728 sucursals: la reducció ha sigut del 48%, pràcticament la meitat.
La direcció del BBVA a Catalunya ja ha comunicat aquests 53 tancaments als representants dels treballadors, i ja en tenen coneixement els empleats de les sucursals afectades. Un portaveu del banc va recordar els criteris amb què tanquen oficines: “Fem una gestió dinàmica de la xarxa, que es va adaptant segons la demanda”.
Aquests nous tancaments del BBVA no són cap novetat. Segons fonts dels treballadors, l’any 2017 ja es van tancar 107 oficines catalanes (46 de les quals a l’àrea de Barcelona), i el 2018 se’n van clausurar 115 més (45 a Barcelona). Val a dir que el ritme de tancaments actuals és inferior al que es va produir els anys immediatament posteriors a la fusió d’entitats: moltes sucursals se superposaven des d’un punt de vista geogràfic. Per això, quan el 2016 es va donar per completada la integració, la xarxa era de 967 oficines: en dos anys se n’havien tancat 448. Però el procés no s’ha aturat: des que es va donar per acabada la integració fins ara, la xarxa s’ha retallat un 25% més, de 967 sucursals a 728.
Aquesta dinàmica no és exclusiva del BBVA, però sí que és l’entitat que ha optat per aquesta fórmula de manera més activa a Catalunya. La raó és òbvia: amb la compra de CatalunyaCaixa (2014) i la d’Unnim (2012), l’entitat blava es va quedar en total amb sis de les deu antigues caixes catalanes: Manlleu, Sabadell, Terrassa, Catalunya, Tarragona i Manresa. I les duplicitats, lògicament, han sigut més nombroses que en les altres entitats. Amb aquest moviment inorgànic, el BBVA va passar a tenir una sòlida posició com a segon banc més important de Catalunya, a una considerable distància de CaixaBank. Fonts del sector situen la quota de mercat del banc que presideix ara Carlos Torres en el 25% a Catalunya, mentre que la de CaixaBank seria del doble, aproximadament.
“No hi haurà cap ERO”
Els tancaments d’oficines no comporten una retallada equivalent de la plantilla i segons fonts oficials del banc no hi haurà en cap cas ni acomiadaments ni cap ERO. Però, malgrat això, al BBVA, com a la resta de la banca, el procés d’aprimament de la plantilla ha sigut constant des de l’esclat de la gran recessió. Aquestes retallades es fan per la via de baixes incentivades i prejubilacions, evitant mesures dràstiques, però els efectes són ben visibles.
Segons fonts sindicals, el 30 de setembre del 2016 (just després de la integració) la plantilla era de 7.226 treballadors. A finals d’aquell any havia caigut fins a 6.560 empleats. El 2017 es va tancar amb 6.155 treballadors i el 2018 amb 5.830 treballadors. Així, des que es va tancar la fusió, la retallada de personal ja és del 19%. Per dir-ho d’una altra manera: en el rànquing d’empreses amb més treballadors a Catalunya l’any 2015, BBVA-CatalunyaCaixa ocupava la cinquena posició amb 8.454 empleats. Amb els que té ara, cauria en aquell rànquing fins a la desena posició.
El procés de retallada constant de plantilles es dona en tot el sector bancari i respon a les dificultats que viu el sector financer: d’una banda, la difícil digestió immobiliària; d’una altra, l’aturada econòmica que es va produir amb la crisi; i, en tercer lloc -i el més greu, perquè encara perdura-, els tipus d’interès en negatiu, que dificulten enormement la rendibilitat del sector.