El basc kantià que va sobreviure a Francisco González

ValènciaD’entre els relats èpics que poblen els passadissos del sistema financer espanyol, potser cap té la força del que narra les batalles pel control del BBVA que van mantenir durant anys José Ignacio Goirigolzarri (Bilbao, 1954), aleshores conseller delegat, i el seu temut president, Francisco González, àlies FG.

El primer era l’últim bastió de l’antic poder de Neguri a l’entitat d’origen biscaí. El segon, el dur financer ungit per Aznar per escombrar-ne l’antiga cúpula fent públic l’escàndol dels comptes en paradisos fiscals vinculats a Emilio Ybarra i el seu entorn. Va ser un llarg i sostingut enfrontament per una qüestió: el poder del banc. Perquè Goirigolzarri (probablement el banquer en actiu més àmpliament reconegut d’Espanya) volia imposar el seu criteri i González, el president, es negava a perdre ni un mil·límetre de control d’un banc on “no es movia un full sense el seu permís”.

“Allò eren baralles, baralles. Més valia que no t’agafés pel mig, perquè eren llamps i trons”, relata un banquer que ho va viure tot molt de prop. Aquell conflicte va enfrontar legions de directius rere els seus líders i es va estendre a la pràctica totalitat dels alts directius del banc. “El Goiri era campechano, i els seus tenien una manera de fer molt més suau, més relaxada; estaven enfrontats als homes de González, que tenien un estil més madrileny, volien ser executius agressius de la City”, explica un altre financer català.

A diferència d’altres enfrontaments pel poder d’un banc que s’han produït entre els dos primers directius (com el pols soterrat que van mantenir Isidre Fainé i Joan Maria Nin a CaixaBank), el de Goirigolzarri era ben conegut dins i fora del banc. I es va acabar com s’acaben aquestes pugnes: amb un acomiadament fulminant. Quan es va produir, el 2009, al sector hi va haver una veritable commoció i fins i tot ara, onze anys després, els banquers es pregunten com va poder passar tot allò: “El Goiri és brillantíssim i molt bon tio”, explica un altre alt directiu.

Per afegir sal a la ferida, González va justificar aquell adeu amb un cinisme excepcional, assenyalant que al banc li calia un “impuls digital”. El president, així, va eliminar l’única persona que podia fer-li ombra. Anys després se sabria que FG va contractar durant anys el comissari Villarejo per haver espiat els seus oponents, fossin polítics, empresaris o la Casa del Rei. El cas està avui sota investigació judicial i li va costar la presidència d’honor del BBVA.

Goirigolzarri va assumir aquell revés amb filosofia. Tanta, de fet, que es va posar a estudiar-ne amb una professora particular. Però anys després, en ple incendi a Bankia, el govern Rajoy va pensar en ell per mirar de reflotar-la en plena crisi i després de la turmentosa era Rato. El nomenament no va sorprendre ningú perquè continuava tenint l’etiqueta de ser un dels millors banquers d’Espanya, fins i tot el millor. Als que el coneixien bé tampoc els va sorprendre que en alguns consells de Bankia repartís fotocòpies amb citacions d’Immanuel Kant, el seu filòsof preferit.

Ahir, en el seu dia gran, quan finalment accedia a la presidència d’un gran banc de l’Íbex-35, va canviar el seu to doctoral per un de més ferm només dues vegades: per recordar que no creu en la banca pública, com sempre ha volgut Podem, i que per tant no accepta cap ingerència política; i per defensar el seu paper a Bankia, on ha sigut incapaç de recuperar els 22.500 milions que va costar als contribuents. “Es va salvar els dipositants”, va afirmar.

El destí ha volgut que el seu moment més dolç arribi amb el seu vell oponent imputat i enfangat en les tèrboles aigües del cas Villarejo. I ho farà en un banc on, per cert, multiplicarà força els seus ingressos actuals. Serà el primer basc al capdavant del gran banc català. Una qüestió que l’incomoda prou per haver evitat respondre a una única pregunta en tota la roda de premsa de debut: la que li va fer l’ARA sobre si hi havia perill de descatalanització a l’entitat.